Climbaton Mt Kinabalu

Com ja en porto unes quantes de curses, ja sembla que poques et sorprendran. Pos esta ho ha fet: la gent tant diferent, erem quatre occidentals, 4000 metres, la jungla, ser una atracció, que la selecció catalana i basca t'estiguent esperant a meta, quantes escales, quasi 2400 metres en 8 kilometres... i sort que ens va fotre fresca i no va ser molt extrema d’humitat i la calor que diuen ha fotut altres anys. 
La gran matinada, sortiem a les set i entre l’esmorzar i els desplaçaments, a les 4 i mitja a l'aire. A les cinc i mitja em recull la furgo que ha anat a buscar a Nuria Picas de la selecció catalana (segona aquest any a Paüls). 

Jo anava amb la por de fotrem al mig de gent de molt de nivell, amb l’agreujant d'uns talls horaris molt exigents. Però no l'ambientillo, tot i ser molt oriental era popular. Sobretot el malaios que amb domini de les adidas kampung (busqueu al google, busqueu) anaven molt senzillets, inclús diria que fora de lloc. Tot i que després uns quans van volar. 
Sortideta al meu estil. Detràs i anar agafant ritme el primer quart, per fer una primera hora per sota 160 (feia mes de sis mesos que no em posava el pulsòmetre, hi havia pressió esta vegada), a partir d'aquí anar apretant que quan estàs tocadet ja costa molt pujar de pulsacions. 
Tot anava de cine fins que portava una horeta i mitja que vaig decidir prendre’m un gel (als avituallaments sols aigua, sort de Fernando massatgiste de la selecció catalana que em va donar dos gels i dos barretes). Vas massa be i tot i que no tingues gana ara toca. Que si treu lo gel, que si l'aigua, vaig baixar molt de pulsacions i em va costar tornar a superar les 160 quasi mitja hora. Quan tornava a anar fort i estava de puta mare comencen a pesar los mes de tres mil metres d'altitud. No em vaig arribar a trobar malament, però respirava molt fort i tenia el cor al clatell. Para colmo no podia mantenir les pulsacions altes. 

A part dels efectes de l'altidud, per sobre els 3500, cambia completament el terreny, d'anar envoltats de mes o menys vegetació amb moltes escales, passes a una gran llosa de granit, quan dic gran vull dir gran, que et porta fins un del cims de la muntanya amb una succesió de directisimes, amb cordes... bestial.
Arribo a dalt amb 3 hores i deu minuts (tallen a les tres i mitja, demà als open a les 2 i mitja, avui correm veterans i dones). Cap vall que fa baixada pel mateix lloc que s'ha pujat. Recupero i vaig pujant el ritme, ostres això s’agarra, sembla humit, patapam, mans i cul a terra, segona baixada de ritme important. Baix fent, la nit abans ha plogut, hi ha molta humitat, moltes escales de fusta llisa. Penso en el viatge i vaig baixant. Que llarg que es fa. Arribo a l'asfalt son tres quilometres que no hem fet de pujada, se surt i arriba a llocs diferents. Veig que no baixo de les cinc hores (l'objectiu optimiste) però a bon ritme cap a les 5 hores i deu minuts que em costa. L'objectiu que no arribes als talls aconseguit. acabo fortissim pensant en els dos punts que he afluixat (igual peto o me jugo lo que me queda de viatge.

A part de la cursa, no vull deixar d'explicar lo be que m'ho he passat amb la companya de los putos crakcs: Nuria ha guanyat la cursa, Nerea sisena o setena, Tofol tercer i campió de la copa, Xavi quart, Iñigo sisé, Sebas setè i el pobre Iraitz li ha agafat un jamacuco a 300 metres de meta que ha passat d'alt de l’ambulància (sols ha sigut un mareig).
Se queden moltes anecdotes per explicar, ja aniran sortint los dimarts i dijous quan torne. 

No en hem tingut prou amb el PTL que ara us tocarà aguantar esta.
Continuo amb la meva aventureta malaia. 
By lo manso