30 de setembre 2010

III Cursa de la Galera. 3 d'octubre 2010

L'organització s'està plantejant seriosament fer una paella, amb tanta galera i escamarlà. L'únic inconvienient serà que algun ingredient arribe al puesto quan l'arròs ja s'haurà covat.
A una mala sempre podem anar a fer lo vermut a casa d'un o altre, no Xaski?

Uff, estic tant desentrenat d'escriure com de córrer i lo diumenge me penjaré un dorsal després de 7 mesos fent abdominals. Ja veureu com lluirà, semblarà un dorsal en 3D.
Clicant al cartell tota la informació sobre la paella.
Vinga, fem llista

17 de setembre 2010

Jungfrau-Marathon 2010

Fran i un amic (Fran es lo de l'esquerra)
Més fotos 


Objectius complerts
Aquesta experiència running no es queda només en la cursa en sí, sinó que després d’estar els  dos dies  i mig anteriors a la cursa per Interlaken he pogut fer de turista de la zona, tot i que ja dic que m’ha sobrat un dia, la cursa era dissabte i en arribar dijous tarda enlloc de dimecres era més que suficient.
 Aquesta gent s’ho munten de pel·lícula; ja havia llegit al blog d’un que havia anat que això superava behobia i zegama…..vaig pensar que ja en teníem un fent la bola grossa, però xeic el muntatge del dia abans al casino kursaal, la pasta party, lo rastre de curses per nens/nenes i les “pararaces”, ….la gent arribant a buscar el dorsal, el mercandatge de mizuno en plan hipercor.. vaja que es crea un ambientàs guapo previ a la cursa (de fet al canal de tv amb les webcam locals del meteo cada 2x3 amb imatge de la marathon jungfrau del 2009, als carrers pancartes amb els guanyadors dels darrers 10 anys, l’start ja muntat 3 dies abans….).
I arriba la cursa. Jo la tenia pensada com un roquetes-xerta-roquetes-caro i la intenció durant l’estiu era fer aquest recorregut algun cop per vore com anaven les cames ja que des dels 30 nocturns de tivissa-l’ametlla no havia fotut res més enllà de 15 quilòmetres,  i de muntanya només entrenos puntuals amb finals de cervesa. O sigui, prou justet però això sí ,amb cames descansades. Així, fent els comptes de l’abuela Miquela mirant perfil,  sent optimista i amb els parcials de gent que ni coneixia, l’objectiu era fer-la en 5 hores, però també estava l’objectiu de gravar/fer fotos perquè volia gaudir-la ja que a saber si tornaria.
Fins dissabte una hora abans, no estava segur de si agafar motxilleta petita a la cintura amb la càmera  i un gel (sabia que a partir del 20 en trobaria a cada avituallament). Finalment, ho faig i prefereixo que el rati xalar/patir sigui el major possible.
Arreando cap a la sortida conec el Jean –Bernard que em comenta que va mig coixo, que la va fer fa 3 anys en 3,5hores (como qué?) i li pregunto “qu’est-ce que tu fais à mon côté?”; era el tercer cop que la feia i anar-la a acabar (també era un UTMbero); al mirar el ranking d’arribats veig que l’acabà en 6,5….i espero que amb els dos genolls….
Ja quasi al sortir, un personatge que semblava donava diaris se m’apropa i em reparteix el que jo pensava eren caramelets  tipus “la caixa” i em diu no se què, imagino que en alemany. Pos “tanquiu” i cap a lapaperera més propera….però als dos metres m’ho miro i de “la caixa” res de res. Me’n torno enrera i entre el meu pobre angles i el seu ric alemany que no em servia de gaire vaig entendre alguna cosa relacionada amb el sucre……resulta que era dextrosa; pos semblarà tonteria però em vaig fotre un parell de caramelets d’aquells…..sobretot després de veure que un corredor que em passava cap al quilòmetre 14 em deia no se què en alemany amb un caramelet a la mà (vaig acabar comprovant que al treure la cámara de la motxilleta em va caure i que se’l quedava ell, pos jeje i “oquei”; com no va caure plegat, pastillero em vaig tornar).
Be, comença cursa, carreró dels novatos i al minut i 45” passo encara per la línia de sortida….vaig esquivant gent, saludant un parell de terrassencs i quan tic pel qm.3 me n’adono que encara no hem sortit d’Interlaken i que tornem a passar per la línia de sortida. Com sempre tic a la parra, penso “ a vore si havia sortida d’estes neutralitzades de fer-nos vore pal publico i comencem ara”…..però no, per una vegada, no,  ja portavem 3 qm. i el crono que m’havia marcat per anar tranqui a 5,20 els primers 25 qm no el complia ni de broma (anava per baix de 4,50...primer pensament de clatellada que et fotràs...). L’ambient, de gallina de piel, amb aquelles esquelles de tot tipus (les que pengen a les vaques) per arreu. Això i el “courage” alemany que és un “hopp, hopp” constant….vaja, em sentía com el mati de ressaca de cap d’any veient els saldtadors d’ski crec que a Austria….les mateixes esquelles i els mateixos hops, hops….
A aquest ritme ja veia que poca càmara treuria, així que em poso a 5min. lo qm, i començo a gravar, ja que no parava d’avançar gent i començava a preocupar-me la pujada…..quan a priori lo que em preocupava de la cursa era l’asfalt inicial….  Amb això, gent a vora i vora, esquelles, cada x temps un grupet de música….sincerament los qm passaven molt, molt ràpids.
Sentint-me de conya arribo al 10,11,12 i fins al 15 on em prenc el gel (el tenia pensat cap al 12 però a l’anar sense aigua passava de deixar la boca com un donuts). En aquest punt el ritme seguia en 5min/qm, però em ve un baixonet i res, en 3 qm. i amb els primers subebaja passo a ritme mig de 5,05 sabent que no havia arribat encara a Lauterbrunnen (qm.25 i final de la delícia planera de l’asfalt) i que fent fotos i gravant no estava gens malament per lo que m’havia proposat.
Però lo baixon és lo baixon, lo disbarat de gent que veia al davant era brutal (darrera no mirava no fossa que veigués al tio de la banderola de les 5 hores) i em quedaven aprox. 7 qm de seguir aquell ritme. Suposo que lo gel va començar a fer efecte i amb els  ESTUPENDS avituallaments  em van permetre que arribés al qm.21 amb 1h.50.
Tenia mirat els temps de l’any anterior que qui aprox. feia aquest temps, la segona part de la cursa li costava unes 3 hores, amb lo qual era optimista pel que respectava a les 5 hores. Fins al 25, planerot i fent un tomb pel darrera de Lauterbrunen baixo ritme mig a 5,10 i disfrutant com un tontorron de l’ambient,  espectacular com pocs, gravant els passos pels carrers i amb algun corredor pensant que era de la Patagònia enlloc de la Catalonia (bueno, si li arribo a explicar com funciona el país, asta s’ho creu):  l’abueleta sola, asseguda a una cadira a la vora del carrer per on passàvem aplaudint sense parar, els nens i nenes amb els pares fent sonar de tot al pas dels corredors, un munt de gent cridant, animant i aplaudint, pancartes, les esquelles de bous masclot, masclot, les esponges per refrescar-te, als avituallaments els crits de ISO i TONIC ballant acompassats per unir la paraula provinent de diferents veus, més endavant el GÜASA (WASSER-AIGUA)…en sèrio, si n’hem d’aprendre!!!
Pero tota part bona, té una part ni que sigui xocoteta de part dolenta…i això és el que em va arribar al qm. 25 i pico; el perfil no enganyava gens, allò no era una pujada no, allò era un rastre de Zetes mirant al cel. Com seria que a partir d’aquest moment  la cursa passa a detallar-se cada 250metres…i sí, sembla una putada, però no sabeu com s’agraeix….tot i que veure una marabunta de gent passar-te per dreta  i esquerra  (i no per baix les cames perquè no podien) no tenia res d’agradable….. per cadascun que jo passava, primer me’n passaven 10 després 15….ara que em passa el de la banderola,  que tot i que no es veia el temps que havia de fer pensava que s’estaven esvaint les meves  5 hores….així que entre això i les dues primeres punxades al bessó esquerre em van fer recapacitar i clarificar l’objectiu: aniria a fer fotos!!!
A toro pasado (i espero no incomplir cap llei antitaurina amb això) crec que em vaig pulir el gel  del qm. 15 més ràpid del que pensava, però havia perdut el que havia agafat al qm. 20 (la camareta ditxosa) i no tenia més nassos que esperar al 28….això sí, cada 250 metres anuncian-te que quedava menys mentre la rambla passava al voltant.
La pujadeta ditxosa no era més d’un qm. i mig, però a partir d’aquí no me’n refiava dels bessons  i, tot i que prou recuperat,  la filosofia era passar-ho bé. Mirant el ranking, en aquesta pujadeta vaig perdre unes 100 posicions….si només era un qm. i pico imagineu-vos com em passava la penya.
A partir d’aquí, res de baixar i esperar el 30 prop de Wengen i a esperara que es complissin les “profecies”….realment, als 30 portava 3 hores clavades i sí, tot i el baixon, s’anava complint. Les pujadetes passaven a ser eren menys intenses, però arribant al 33 un rètol ben simpàtic et tornava a la realitat: xaval, que has fet  la meitat del desnivell, però que et queda l’altra meitat (900 m.)…..i jo pensant en la caramella, pos bueno una altra hora i mitja i ximpampum. Si al 28 m’havia pres un altre gel, al 33 vaig repetir ja que allò seguia amunt amunt i los bessons en volien de la meua.
 Tot i que les sensacions eren bones (llevat dels bessons) no entenia com feia tant temps que m’havia passat el de la bandereta  fins que al qm. 33-34 que vaig veure que me’n passava un altre i aquest sí, aquest era el de les 5 hores….anquell objectiu de passar-ho bé i no patir tant quedava tocat i ara provava seguir al xaval de la bandereta, tot i que quedava la part “guapa” (bonica de paisatge i cabroneta de pendent).
Seguint per pista, i ja veient l’estació de Kleine Scheidegg (final de la cursa) els avisos de 250m anaven caient, però la sendera final que surt per tot arreu (videos, propaganda) no arribava. La següent referència era al qm. 37,5 i si estava per les 4h. sabia que podia complir amb l’objectiu de les 5h…..però tampoc podia deixar de treure la cámara i gravar, lo qual perjudicava un objectiu i mantenia l’altre. Vaig pasar amb 4h.10 pel qm.37,5 i com ja feia una estona que lo cadàver s’havia aixecat i anava passant-ne d’altres i lo qm. final era baixada, el càlcul era “molta pendent ha de ser per només fer 3,5-4 qm. en una hora”, lo qual motivava un “egg”.
Però sortint de l’avituallament del 37,5 veus la filera de gent i on van a parar i de cop la motivació va fer bluuuuuffffff…..allí  vaig trobar (em va trobar ell ja que la samarreta ho fèia evident) un de barna, vam xerrar una estona i vaig seguir tirant, darrera una tia d’algun club de Bremen que també pujava a tren passant gent. La vaig seguir fins que es va creuar una colla de suissos fent d’abanderats i bufant una mena de banya d’elefant….au, foto al canto i pèrdua de temps….la de bremen que marxava, i quan vaig provar de seguir-la avançant gent, no sé què em va dir en alemany la del davant i xeic, me va intimidar….igual deia avant, avant, però lo to era tot lo contrari. Així que adéu Bremen, hola passito a passito. Vaig recuperar una mica i a la que vaig veure’m bé, la passo fora pistes, però tornant a la sendera lo bessó que torna a fer lo tonto, aquest cop amenitzat per l’adductor (feia més d’un mes que no tocava la sala del gimnàs,i  aquesta era la demostració pràctica); o sigui, passa de les 5 hores i dedicat a passar “bé” els 3qm que quedaven.
Quan ja semblava que s’acabava la filera de gent pujant, un so més que esperat venia a les orelles: era el so de la gaita del tio que és la imatge de la Jungfrau (de fet, havia llegit que el que estava tots els anys, havia mort aquest abril passat, però que un company seu el substituïa); allí estava, al punt més alt (bueno, en teoria, ja que la sendera marxava cap a l’esquerra...però cap amunt). Podeu imaginar que vaig passar de la sendera, vaig pujar els  5 metres el separaven, vaig donar-li el welcome i vaig fer-me la foto del “our first Jungfrau marathon”.
Content i orgullòs de tenir la foto, faig el repetxonet no sense patir les estrabadetes de l’adductor i el bessó i em tiro a tumba oberta cap a meta (cap avall res feia mal); allí passo uns quants més que baixar ja no podien, però cony quedava un maleït darrer repetxonet dels nassos, res, misèria, lo suficient per a que el de barna em digués “vinga que baixem de 5 hores”…..però lo mal era lo mal i ja no em venia d’aquí, així que trec la càmara i, no us ho creureu, al començar a gravar em diu  que no li queda espai lliure….cason dena, vaig tenir tota la tarda per passar els fitxers de les cascades d’aigua de Trummelbach  al portàtil….però no vaig fer-ho.
Ja em veus acabant la cursa, menys de 300m pel final, mirant el play de la camareta i esborrant un vídeo dels que havia gravat a la cursa que ni idea de quan durava. Vaig apurar la gravació de l’entrada a meta, començo a gravar i em van fer falta dos segons deixar constància del pas per sota la pancarta de FINISH….té collons, parlant en plata. Òbviament, vaig esborrar alguna foteta més i em vaig fer la foto des de l’altre costat de la barrera (espero que l’oficial també surti bé…..)
Era finisher de la marató, medalla al cap, la “donzella” més blanca i alta imaginable a la vora i pensant en les meves 4 dones/donetes.
A sobre, finalment no vaig parar el Garmin, no sabia ni el temps real; quan entrava sí que posava 5.00.45 però no sabia el real. Després de recuperar la motxilla (aquest és l’únic punt a millorar de l’organització) truco a la dona i em diu que tot el matí ella i els dos amics han estat rebent sms’s amb els temps parcials que aanva fent i finalment em donaven 4.59.18…o sigui, els dos objectius aconseguits i l’emoció fent hidrospeed pels ulls.
No entraré en si supera o no Behobia (Zegama espero  veure-ho  al 2011), perquè Behòbia fou la desvirgada running, fou a Euskadi i això sempre compta, però aquesta gent s’emporten un 15 sobre 10. Des de l’arribada a casa del start card, el descompte dels trens, l’ambientació , la preparació,  el recorregut, els super complerts avituallaments, la samarreta de finisher, la medalla amb la imatge del gaiter que ja no és entre natros, lo diploma.....crec que mínim un cop a la vida s’hi ha d’estar (quan no posin la bandereta espanyola al dorsal tornarem...)
Fran

13 de setembre 2010

Sense despentinar-mos!.


A falta de fotos aquí teniu la dels regals
Abans que la crònica, retre homenatge a tots los organitzadors anònims que deixen de dormir, d’estar tranquils, d’atendre als seus, de viure en definitiva per a que natros poguem anar a fer la cursa del Pastisset, del Llop, de la PL de Tortosa o qualsevol altra, aquí, a l’Alt Maestrat o al Baix; a tot arreu vaiga, que n’hi ha moltes i no voldria deixar a ningú fora.
Al bloc de la cursa ja s’han fet les crítiques constructives així que aquí toca dir altres aspectes: feia dies que no trobava una bona bossa del corredor, amb l’encert de Turisme de posar tota mena d’informació local i comarcal i la samarreta-dorsal que sempre li dóna un altre colorido. Un circuit rapidíssim i que pot marcar història amb mínimes variacions. Lo final al pavelló firal també és un nou referent que cal seguir aprofitant.
De la carrera dir que tot i ser a principis de temporada per a molta gent, los corredors van respondre. Uns resultats de present i de futur: un que no es va despentinar va ser Llorenç Sales (oco, 1’49”14 en 800 metres amb 22 anys: per mi dels millors atletes de les nostres terres de tots los temps juntament amb Laia Forcadell i Norbert Ricart), present i sobretot futur. 2n va ser un tal Ferran, present, i que tampoc es va despentinar però això va ser degut a motius diferents. En noies, tenen present i futur, Gemma Colomé i Mireia Guarner, que gairebé empaten per la victòria; i qui també té un present, també fent podi, Leo Antó. 

08 de setembre 2010

Volta Aventura 2010



Un any més la UEC organitzar una de les trobades amb BTT més antigues de les nostres terres, la 18a edició de la Volta Aventura (1992-2010). El format d’ella d’uns anys cap aquí a canviat, però sense perdre el seu esperit d’aventura.
Aquest any ja que ens hem fet majors d’edat, rememorarem una de les antigues Voltes Aventura la 4a (1995).
1r dia: Pantà d’Ulldecona, Barranc de la Fou, Font del Teix, El Catinell, Faig Pare, Mas de Pataques, Portella de la Calça, Mas del Frare, GR-7, Barranc de Capatx, Massos de Millers, Coll de Navic, Coll de Tall Nou, Coll Roig, Font Tortosa o Mala, Pouet de Borras, Arany, Coll de la Balanguera, Parrissal i Beseit. (40km)
Sopar de germanor a Beseit 
2n dia: Beseit, Pantà de Pena, Barranc del Prats, Penya Roja de Tastavins, Roques del Masmut, Barranc dels Prats, Mas de Matarraboses, Roca Roja, Tossal de l’Hereu, Moleta Alta, Coll de la Barraca, Tossal d’en Canader, Mas Blanc, Coll de Tombadors, Fredes, Punta del Serrall, Portell de l’Infern, Coll del Ferri i Pantà d’Ulldecona. (50km)

NOTA IMPORTANT: el dimecres 29 de setembre reunió a les 22h a local de UEC, per concretar els que serem, els horaris del cap de setmana i el sopar de dissabte.

07 de setembre 2010

I Cursa de Panxampla

Oscar Pinyol i Ragna Debats, guanyen la que es probablement la cursa més dura del Circuit.
Amb un recorregut de uns 30 km i 2100 metres de desnivell positiu, s'ha celebrat la primera edició de la cursa de Panxampla, puntuable per al Circuit de curses de muntanya de les Terres de l'Ebre. 
Ja des de la sortida s'han posat al capdavant de la cursa els corredors favorits que han anat junts fins mitja cursa, a partir d'allí ha estat Oscar el que s'ha trobat en millor forma i a anat obrint forat fins arribar a meta, amb un avantatge prou important respecte al segon classificat que finalment ha estat Arturo Sanz. 
En quan a la categoria femenina, Ragna com es habitual no ha tingut rival i ha esta la primera en creuar la linea d'arribada, seguida de  Ruth Guillem i de Anabel Balagué.
Tota la informació a: http://www.cursapanxampla.com/index.htm
Algunes fotos AKI. 

UNA CURSA DE MUNTANYA EN TOTA REGLA,I COM DIUEN ALGUNS A FALTA DE ESTRELLES,JA ESTEM LOS ESTRELLATS.
Una semana descidit a soltar la bici,ja que aquesta cursa em motibava bastant,ja per la seua bellesa,com per la seva duresa,ja que son del meu perfil.Ales 6 del mati al aire,esmorçar i cap a d'alt ja que em queda a un tiro de pedra,dorsal calentament,saludant a tota la gent coneguda,ja que aquet any no me dixat vore massa el pel per aquestes carreres,i aixo que en tinc bastant.APUNT de donar la sortida,0 de nervis ja que venia molt concienciat de patir molt,i de sortir a fondo fins que el cos aguantes,ja que les sensacions del dillums van ser molt bones,tenia un punt de optimisme,sortida i atirar del carro,rapidament es va fent un espai de corredors,pujada al coll de pauls,pujada que faig molt rapida,ja que a pots segons tenia al ramon,fantastic corredor jove que donara molta guerra,per cert,te un bloc en lo seu nom molt interessant,mireu,mireu.Primer control de pas,una mica sorpresos per l'horari,i avall!!!!baixada fortissima,en compañia de 2 mascles que anaven corren pel costat,tot un luxe,intento forçar avore si em despenjaba una mica,pero no hi havia re a fer,al poc,detras ja,control,i au!amunt fins la espina pel barranc del llop!aqui el ramonagafa una mica la iniciativa,i tot corrent a un ritme descomunal,i jo mig arrastrat per a que no marxi,arrivem d'alt,conegudes rases,temperatura ideal per sentarte a una pedreta i mirar tot l'horitzo,o buscar les claus de la furgo que vai perdre fara dos mesos,ja sabeu si algu les troba!pero no hi havia massa temps ja que el ramon m'havia marxat uns 20s,forta baixada per una tartera,impressionant en uns flotadors que te marcaven lo cami,ejejejejej,pero aixo s'acaba pronte,ja aqui torno a comanda la passejada,ja que los jabalins baixem molt be per les pedres,i au al poc amunt atra vegada!aqui descidim ferla en coneixement ja que anavem algo cremats los dos traen un ritme de carrera bastant alt,i probablement no acabariem,jejeje,km 15,la mare del tano!!encara,aixi si que morirem!!amunt,arrivem d'alt,i ja baixant escomenço a pedrel,pero era un fals de baixar,amunt atra vegada,sensacions bones,ja torno a carbura i tot corren arribo ara si a d'alt,baixada llarguissimaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa,fins lo tosca,i avall tot carrenant la bessant contraria de la vall cervera,aqui ja no tinc cap pista per detras,pero no m'enfio,i segueixo a bon ritme,fins troba a mauro,sempre atent a tots els events,que no se ni que me esta dient,perque jo ara si que porto una bufa i no es de servessa,ja nomes queda l'ultim matador pujador,i ja veig lo poble,aixo ja pareix acabat,entrada al poble,i moments que no s'obliden mai,l'arribada,deien pel poble que no erem humans,que esperaven el 1 en 4 hores,la culpa va ser del ramon,felicitats pel carreron!!!felicitats a tots perque era cursa de samarreta de finisher!,felicitar la organitzacio,atens,amables,circuit hiper marcat,seu apeguen d'aquella gent de la cursa de pauls,trofeus,quins trofeus,regals,fideua!!a carrec de la señora del poble!que em va sorpendre,em diu,em deixes que et tire una foto?i tant dona!faltaria mes!piscineta!!que bona,masatget,que hi vols mes,i un circuit com los que pocs,felicitats i a seguir aixi l'any que be   
BY PIÑASSO                                                                                                                       

06 de setembre 2010

Un altre podi per a la UEC Tortosa




En lletra xicoteta perquè després de les proeses fetes pels Alps una cursa tan curta (5k) pos com que té poc mèrit
Però si no hi ha manifestacions en sentit contrari intentaré seguir-ho contant. Ahir vaig fer la 1a cursa de la temporada, més asfaltera que mai. I sorprenentment per l’entreno que porto me va sortir una cursa de categoria, a Tarragona, Vall de la Rabassada, fent 3r de la general i a l’esprint!.



A 11 setmanes de la MCD, la setmana que ve la sectorial monya de la UEC farem la PLT, que sols s’assembla a la PTL en lo nom canviat. Després, negres núvols a l’horitzó m’allunyen contra la meva voluntat de la muntanya, i m’aproximen a un món de cross, asfalt i per que no dir-ho, potser pista...ja ho anirem veient.
Continuarà...

Sinto

01 de setembre 2010

PTL2010: "això ha estat molt dur"


Primer que res que “collons” és això de la PTL (La Petite Trotte à Léon)? Us faig un resum de la presentació que surt a la web oficial: "Una gran aventura en equipo. Una prueba alucinante, con pasos muy comprometidos. Si le gusta la soledad, la solidaridad y la aventura total, es porque quizás está usted ya inscrito. Prueba sin clasificación y en autosuficiencia total realizada en equipos indisociablesde 3 (o 2) corredores – Recorrido diferente cada año no balizado. Alrededor de 245 km y 19 000 metros de desnivel positivo - salida de Chamonix martes 22:00 - tiempo máximo autorizado: 110 horas."
Desprès, no tinc massa idea de com encarar aquesta crònica. L’espessor de cap que encara porto desprès de tres dies d’haver acabat no em deixa centrar. Busco algun fil conductor del rotllo que us fotre i no el trobo. Després de més de 103 hores voltant lo Massís del Montblanc van sortir mil temes de conversa. Perquè no, un bon fil seria algun d’aquest temes. Decidit: aprofitaré que varies vegades fèiem la comparació de la PTL2008 amb la PTL2010 per explicar que "això ha estat molt dur".
Ens trobem amb una proba una mica més llarga respecte a la del 2008: uns 25 km, uns 2000 m+ i 10 hores més de temps màxim. L’hora de sortida també canvia (2008 a les 08:00 i 2010 a les 22:00). Això, a l’hora de planificar ens suposa endurir el primer dia, ja que la primera nit no pararíem. El resultat va superar l’esperat: les crisis camí del refugi Deffeyes, al voltant de la mitjanit de dimecres a dijous, no us les podeu imaginar. Un exemple, més o menys coneixeu a Elena sempre riallera, alguna vegada irada si la fem emprenyar, estava “ida”, no hi era, absent... Varem arribar passades les dos del matí, més de 28 hores de punyetero pim-pam.
El disseny del recorregut del 2010 és molt més tècnic que el 2008. Els darrers 500 metres de desnivell del primer coll important que passàvem, Col d’Enclaves, eren verticals, verticals; la baixada per la neu del col de Planaval; la travessa sense sendera cap al Col de Citrin; la cresta del Pointe de Drone... en són uns exemples i no sabem com era la zona del Col de Lane i Mont Rogneux (l’organització canvia el recorregut, sols passen els dos primers equips i dos més que no se’n assabenten del canvi). El recorregut més tècnic per suposat que endureix molt la prova però a canvi li donar espectacularitat i molta més aventura (què per cert, com ens agrada).
Fa dos anys l’estratègia de carrera no la varem haver de canviar i va seguir una certa logica de dinar-sopar-dormir-esmorçar. En aquesta edició ha estat un continuo: On parem? Quan de temps dormim? Alguns exemples: L’esmorçar del primer matí no va poder ser (el refugi de la Balme havia d’estar obert) al cap de 4 o 5 hores esmorçem-dinem a Montets. A la segona nit no hem de considerar que paréssim a dormir, ho havíem de fer al col du Grand Saint Bernard, ens havíem retrasat i ho faríem a Saint Oyen, sabíem que a les 11 de la nit l’hotel tancava (tot i que un de l’organització a Morgex ens diu que està les 24 hores obert), parem un parell d’hores estirats a terra (jo en un banc) al costat de l’ajuntament del poble. La segona parada per dormir la fem la tercera tarda (uff que raro queda això escrit). Encara no havia sortit lo sol i dinem: al refugi de la Cabane des Mille ens ofereix un petit dejeneur i acabem amb un pollastre al curry amb arròs. Me’n deixo uns quans més d’exemples, però aquests canvis sobre la marxa han endurit molt la proba. També ens ha portat a considerar que no van ser quatre etapes si no tres, amb un descans llarg (2 horetes) al mig a la segona i tercera etapa.
La meteo (tal com ho diuen per allà) va ser molt més dolent aquest 2010 que el 2008. Dimecres i dijous molt bons dies, però divendres al matí al sortir de l’hospici del Grand Saint Bernard comença a ploure. Anàvem cap al Pointe de Drone, una cresta bestial, pluja, vent i fred, quin matí. Ja no tornaria a fer bo en tot el que quedava de proba. La següent pluja ens agafa parats a Bourg Saint Pierre, divendres la tarda. Pujant a la Fenêtre d’Arpette, dissabte la tarda, a part de que hi ha molta boira ens cau un altre bon rujat.
Anar 6 junts, al 2008 érem tres i déu n'hi do  Per mi ha estat una de les coses més boniques d’aquest PTL. Però també ha estat una de les coses que més ho ha endurit i no físicament si no psicològicament. Ritmes lents al principi per no cremar ningú, el risc que tenen les Ultra de calentar-te al principi i pagar-ho desprès, si un sols s’hagués cascat hauria estat una putada, però la tensió era dura. Què si dormim 3 o 4 hores, jo aquí paro, acaba d’una vegada de fer la motxilla, un altra vegada crema, les piles se canvien abans d’arrancar... Les ultres per si soles generen un desgast psicològic brutal, o dit de una altra manera la fortalesa mental és més important que la física com mes llarga és la proba. La PTL això ho porta a l’extrem.
M’hagués agradat posar moltes més sensacions, anècdotes, xorrades que diem, temps de pas, desnivells... però deixo una mica d’espai per als altres no vull ser acaparador.  
Per cert varem aclarir lo significat del nom de la punyetera proba: La petit trotte és una expressió de la zona que la podríem traduir com a passejada i Leon és un paio veterano i molt simpàtic que viu a Champex que és de l’organització. Si em permeteu la llibertat de fer una proposta de traducció per a les nostres terres i pensant en algú que sempre li ha agradat molt portar-nos per “este port”, podria quedar més o menys així: La Passejada de Mauro.   
Lo Manso




Tot i que aquesta prova no es competitiva, es publica una classificació amb el temps i el recorregut que han fet els diferents equips. Com podreu veure només dos equips van poder fer el recorregut sencer, ja que el tram de Bourg Sant Pierre es va haver de modificar per la perillositat que representava. Finalment els dos equips de la UEC van acabar amb un meritòria 18a i 19a posició dels 72 equips que van prendre la sortida.



Vídeos de Cesar
    

Recepta per cuinar bé una prova PTL

A la sortida
1.- Tenir un equip rival al que voler guanyar per sobre de tot, fent trampes si cal o tirant-lo al barranc. En el nostre cas això no va existir, per lo que aquesta primera regla la ignorarem.

2.- Triar 2 excel·lents atletes per a fer l’equip, que puguin estirar-te o portar-te al coll durant tota la cursa. En el meu cas vaig tenir el goig d’estar envoltat de 5 craks  per a  portar-me al coll. A saber el noms dels cracks :

Elena, molt entrenada i molt preparada, una gran atleta, callada (virtut de         la que no totes les dones poden presumir). Estirant del grup, sempre al davant de tot, sempre positiva i no te ni idea de com va un GPS.

Isa, sufridora, com va patir. Però va apretar les dents i el culet i endavant, això si, callada lo que es diu callada no va estar en cap moment, però es una diesel de pim-pam pim-pam toma lacasitos i cap a Chamonix..

Karim, quin fixatge!  Ademés d’estar en un estat de forma excel·lent, es gran persona, conciliador, educat, atent, pacient, expert en noves tecnologies, addicte al mòbil i sempre disposat a ajudar a qui li fes falta alguna cosa. Es que pareix que sigue de la Uec Tortosa.

Paco, que puc dir de Paco, pos com sempre, marcant la pauta, amb el mapa a la ma, escoltant-lo estava segur de que anàvem per bon camí . I com si la carrera no l’afectés. Estava tant fresc a la sortida com a l’arribada. Impressionant.

Perales, en la seva  línia es un cavall guanyador, una aposta segura, tu li dius on anem i ell encara el camí i cap allí, ara no el provoques i no li dones pasta per a menjar, pots morir d’una facada. No hi ha dubte es tot un LLOP.

3.- El tercer punt no es a l’abast de tots els equips (per temes de pressupost ) , només uns quants elegits tenim el goig i la sort de tenir un equip de suport format com a mínim de tres persones que ens cuiden, ens truquen, en vigilen, ens preparen uns  bocadillos boníssims, ens esperen a l’arribada, en visiten durant la prova, son una part molt important per a que la cursa tingui èxit. GRACIES , Sílvia, Cèsar i Mauro .  i també gracies Rosa, Ferran, Marga, Jesús, Tarazaga, Eva, i els bessons . I tots aquells que ens van seguir per Internet.

4.- Si tens 2 dels 3 punts anteriors lligats, encara que no siguis un crak, ni un bon atleta, tens moltes possibilitats de acabar un a PTL2010 , aquest es el meu cas, gracies, gracies, gracies i gracies amics per portar-me en vatros durant aquesta bonica aventura que ha estat la PTL/2010.

Adéu

J. Carles Balagué PTL x 2


A l'arribada