No obstant això, aquesta pràctica més esportiva de la muntanya, no ha de treure cap mèrit ni menystenir el valor positiu que té si es fa d’una forma més tranquil·la, ja que incorpora els mateixos valors. L’important és gaudir la natura, apreciar-la i estimar-la.
Com a exemple, us oferim el que podria ser un relat d’una caminada, com és la “Marxa de la Selva del Camp, muntanyes de Prades” que es fa el mes de març de cada any. La crònica, tal com la fan algunes persones que s’hi dediquen, podria ser la següent:
El dia encara no ha nascut en l’horitzó, quan, molt mandrosament i amb un fort desassossec a l’estómac, salto del llit per començar una nova aventura per les nostres muntanyes de Prades. Els cruixits dels músculs es deixen sentir dins la fredor de la nit, però cal canviar-se ràpid, menjar un miqueta i marxar. Carretera i manta cap a la Selva del Camp. Durant el curt viatge des del’Aleixar, hem de posar en solfa el nostre cervell adormit i començar a calmar els nervis.
Un cop hem arribat a la nostra destinació, venen les trobades amb els nostres companys i companyes d’aventures. El “bon dia”, càlid i una mica foteta, les encaixades de mans i els petonets, les frases tòpiques, les converses de marxes i curses; sense oblidar les frases iròniques i les rialles, comencem a fer espavilar les neurones i a treure'ns el buit de l’estómac que ens produïa els nervis abans de la sortida.
Durant uns breus minuts tots anem junts. De seguida, però, ens anem separant. La forma física i la preparació de cadascú és diferent. Per això fem la nostra cursa i seguim els nostres propis reptes. Ja ho diuen que l’important és participar, perquè només amb això ja t’ho passes bé i si ets capaç d’acabar bé, ja és massa.
La Marxa passa pels llocs més bonics i emblemàtics de les Muntanyes de Prades. Els paisatges de l’Albiol, Capafonts, el Pont de Goi, El Tossal de la Baltasana, la Mola dels Quatre Termes, el Cogullons, Farena i Mont-Ral són magnífics i ja formen part del nostre món particular.
Ara bé, la bellesa del paisatge no ens fa oblidar la duresa de la cursa. Uns desnivells constants que ens deixaven les cames entumides i que feien ben difícil continuar. Però, precisament, quan fas una caminada de resistència, el repte és resistir, encara que siguin un munt de quilòmetres i un altre munt d’hores. Fer petar la xerrada amb la gent que et vas trobant, contemplar el paisatge que pots admirar amb delit, no deixen de ser estratègies per trobar forces d’allà on penses que no n’hi ha i, alhora, desviar l’atenció del teu cervell cap a coses que et facin oblidar el cansament. Ara, el més imprescindible és aturar-se a les zones d’avituallaments, per anar posant el combustible sense el qual el vehicle, que és el nostre cos, no podria continuar.
El temps passa, no tan depressa com voldríem, però després d’una baixada vertiginosa d’uns deu quilòmetres, ja veiem la Selva molt a prop i això ens encoratja a no pensar en el mal de genolls que ens està produint la baixadeta. Ja hi veiem el final, però és un miratge. Uns companys ens expliquen que encara ens queden uns cinc quilòmetres i més d’una pujadeta. Això podria enfonsar un transatlàntic, però nosaltres no som el “Titànic” i ho hem de superar perquè ja ens queda molt poc.
I al final, és veritat: tot el que comença, acaba. Passem la línia de meta exhausts i amb poques forces, però hem arribat i hem acabat. Això ja ens dóna un gran moment de felicitat. Recuperarem les forces amb una dutxa refrescant i amb tot el menjar que ens té preparat la gent de la Selva. Els cruiximents ja vindran a partir de demà. Ara toca gaudir plenament del moment màgic.
Els JJ
Pel que fa a la realitat d’avui, de la UEC Tortosa, hem participat Carlos Balaguer, lo Manso, la Isa, l’Elena, Marga, Jesús i jo mateix.
He sortit amb una calma fora del normal. A la coa de tot i fent petar la xerrada descaradament. Semblava que la matinada que s’havien fotut (jo no, perquè visc molt a prop, je je, però què dic, no me l’he fotuda tant, però també he matinat de co...), fes que s’ho prenguessin en calma. En relaitat és que anavaen a fer quilòmetres per a la PTL, amb l’equip del Manos, Isa i Elena. De l’altre equip només Carlos. Jo no faig PTL i, de moment, Jesus i Marga sembla que tampoc. A més, la setmana passada s’havien fet el Congost.
Total, que jo soc tan “xulo” que me n’he anat corrents, fins que abans d’arribar al refugi de “Cogullons” dels co... he petat com un globus. No sé no com he arribat a Prades. Però allí mitja hora de descans i el s “massatges morals” d’Isa i Elena m’han despertat al líbido com si res i ja he tornat a anar com un xaval.
Després de molt quilòmetres d’anar fent petar al xerrda, com sempre, hem aconseguit arribar en dos grups, però juntets. La parelleta s’ha endarrerit un poquet, però res, que la Magie està feta tota una atleta. Dels altres què podem dir?
Al final, agarrotats i cansats, però feliços com anissos.
By Pep
