Cavalls del Vent 2007 (sub 36 h.)

o fent lo xona pel Cadí-Moixeró

Divendres al tard vam arribar al Refugi del Gresolet en dos grups, los nou expedicionaris, disposats a cavalcar els Cavalls del Vent en menys de 24 hores Joan, Carlos, Paco i Moisés i en menys de 36 hores Martí, Mauro, Isa, Elena i Pako.
Aquella nit, sigui pel neguit o pel xiuxiueig dels qui festejaven, no vam dormir gaire, però l’endemà a les 6:30 arrencavem, al galop els purassangs i al pas els rossins i aquí mos vam despedir, perquè no mos hem tornat a veure des d’aleshores, així que aquesta crònica serà la dels rossins.
La calor prometia escalfar-mos les peülles i va complir. Així vam anar superant etapes, de refugi en refugi, aquí uns entrepans suculents, allà uns gintònics, assaborits a les hamaques d’una terrassa aèria al Niu de l’Àliga. Tot un plaer per als sentits.
Per bé que la travessia abusa de les pistes forestals, els trams de sender són molt bucòlics i transcorren entre la fragància de boscos exhuberants i prats alpins, esquitxats de floretes silvestres i monumentals tifes de vaca. No és estrany que amb tanta distracció perdéssim el camí vàries vegades, afegint alicient al recorregut.
Tampoc ajudava gaire el marcatge deficient de la ruta, escàs i confús, que ens abocava entre ramats de banyes amenaçants (vacaaaa passaaaa!!!!). Sovint, mentre pujavem i baixavem colls, feiem marrades insòlites per arribar a punts propers i ens deixavem autèntiques fortunes en cubates als refugis, teniem la íntima sensació compartida d’estar fent lo xona pel Cadí-Moixeró. Per fi, fent-se fosc vam arribar al refugi del Serrat de les Esposes, on vam dormir dissabte i on ens vam poder dutxar (encara que no calia perquè ben just si ens haviem embrutat) després d’un bon sopar. No se si mos vam llevar d’hora o tard perquè eren les 3:45 quan em va tocar el despertador i fins al primer refugi de la jornada vam caminar de nit, però sembla que vam descansar prou perquè ho vam emprdendre amb ganes i no paravem ni per cagar. Potser fos l’efecte de l’ibuprofé però el ritme era infernal i començava a passar factura.

Per sort, quan esbufegant erem a punt de coronar un cim d’allò més empinat, va venir a trobar-mos una fisioterapeuta de Manresa en bikini, Carme, molt rumbosa ella, que amb les seves arts va aconseguir que los tres mansos que quasi mos arrossegavem, comencéssim a caminar garbosos i pitos i més contents que un gínjol i tot sense posar-mos ni una mà al damunt (un miracle?). Ja de baixada i en agraïment, li vaig ensenyar la seginera i va quedar tant encantada que ens va convidar a unes cerveses al refugi Lluís Estasen. Allà mos vam despedir, no sense quedar per trobar-mos aviat per fer una sortida pel Port, ja que està molt interessada a conèixer un membre de l’equip, de qui li han dit que té uns “tobillos” dignes d’estudi.
I au! cap al Gresolet, dutxa (que tampoc no calia), bocata i carretera i manta. Dimarts a l’entreno los supervivents fardarem de samarreta tècnica i canviarem impressions.
by pako

cavall del vent 2007

Aquí podeu veure els parcials dels que ho van fer "sub 24 h."