Aquesta crònica de muntanya ja la vaig fer fa dies perquè fos publicada a una revista que es diu “La Crifolla” (molt guapa i benfeta, per cert), de l’Escola de l’Aleixar. Un company i jo mateix ens diem els JJ i ens encarreguem d’organitzar les excursions i després escriure les cròniques, entre altres articles. Com que aquest trimestre no havíem fet excursions, vaig fer una crònica inventada, com si fos la de La Selva-Prades. Per tant, atès que més o menys ha passat una cosa similar, la reciclo com a crònica:
Ens permetem la llibertat d’explicar-vos una manera diferent d’anar a la muntanya i viure les sensacions que es poden tenir quan ho fem d’una forma més esportiva. És una manera diferent de viure la muntanya, la qual necessita d’una preparació prèvia i una forma física mínima, però que també incorpora valors com el respecte al medi ambient, l’esportivitat, l’esforç o l’esperit de sacrifici. Estaria molt bé que alguns dels nostres escolars s’hi interessessin i algun el comencés a practicar, ja que formaria part inherent de la seva pròpia educació.
No obstant això, aquesta pràctica més esportiva de la muntanya, no ha de treure cap mèrit ni menystenir el valor positiu que té si es fa d’una forma més tranquil·la, ja que incorpora els mateixos valors. L’important és gaudir la natura, apreciar-la i estimar-la.
Com a exemple, us oferim el que podria ser un relat d’una caminada, com és la “Marxa de la Selva del Camp, muntanyes de Prades” que es fa el mes de març de cada any. La crònica, tal com la fan algunes persones que s’hi dediquen, podria ser la següent:
El dia encara no ha nascut en l’horitzó, quan, molt mandrosament i amb un fort desassossec a l’estómac, salto del llit per començar una nova aventura per les nostres muntanyes de Prades. Els cruixits dels músculs es deixen sentir dins la fredor de la nit, però cal canviar-se ràpid, menjar un miqueta i marxar. Carretera i manta cap a la Selva del Camp. Durant el curt viatge des del’Aleixar, hem de posar en solfa el nostre cervell adormit i començar a calmar els nervis.
Un cop hem arribat a la nostra destinació, venen les trobades amb els nostres companys i companyes d’aventures. El “bon dia”, càlid i una mica foteta, les encaixades de mans i els petonets, les frases tòpiques, les converses de marxes i curses; sense oblidar les frases iròniques i les rialles, comencem a fer espavilar les neurones i a treure'ns el buit de l’estómac que ens produïa els nervis abans de la sortida.
Durant uns breus minuts tots anem junts. De seguida, però, ens anem separant. La forma física i la preparació de cadascú és diferent. Per això fem la nostra cursa i seguim els nostres propis reptes. Ja ho diuen que l’important és participar, perquè només amb això ja t’ho passes bé i si ets capaç d’acabar bé, ja és massa.
La Marxa passa pels llocs més bonics i emblemàtics de les Muntanyes de Prades. Els paisatges de l’Albiol, Capafonts, el Pont de Goi, El Tossal de la Baltasana, la Mola dels Quatre Termes, el Cogullons, Farena i Mont-Ral són magnífics i ja formen part del nostre món particular.
Ara bé, la bellesa del paisatge no ens fa oblidar la duresa de la cursa. Uns desnivells constants que ens deixaven les cames entumides i que feien ben difícil continuar. Però, precisament, quan fas una caminada de resistència, el repte és resistir, encara que siguin un munt de quilòmetres i un altre munt d’hores. Fer petar la xerrada amb la gent que et vas trobant, contemplar el paisatge que pots admirar amb delit, no deixen de ser estratègies per trobar forces d’allà on penses que no n’hi ha i, alhora, desviar l’atenció del teu cervell cap a coses que et facin oblidar el cansament. Ara, el més imprescindible és aturar-se a les zones d’avituallaments, per anar posant el combustible sense el qual el vehicle, que és el nostre cos, no podria continuar.
El temps passa, no tan depressa com voldríem, però després d’una baixada vertiginosa d’uns deu quilòmetres, ja veiem la Selva molt a prop i això ens encoratja a no pensar en el mal de genolls que ens està produint la baixadeta. Ja hi veiem el final, però és un miratge. Uns companys ens expliquen que encara ens queden uns cinc quilòmetres i més d’una pujadeta. Això podria enfonsar un transatlàntic, però nosaltres no som el “Titànic” i ho hem de superar perquè ja ens queda molt poc.
I al final, és veritat: tot el que comença, acaba. Passem la línia de meta exhausts i amb poques forces, però hem arribat i hem acabat. Això ja ens dóna un gran moment de felicitat. Recuperarem les forces amb una dutxa refrescant i amb tot el menjar que ens té preparat la gent de la Selva. Els cruiximents ja vindran a partir de demà. Ara toca gaudir plenament del moment màgic.
Els JJ
Pel que fa a la realitat d’avui, de la UEC Tortosa, hem participat Carlos Balaguer, lo Manso, la Isa, l’Elena, Marga, Jesús i jo mateix.
He sortit amb una calma fora del normal. A la coa de tot i fent petar la xerrada descaradament. Semblava que la matinada que s’havien fotut (jo no, perquè visc molt a prop, je je, però què dic, no me l’he fotuda tant, però també he matinat de co...), fes que s’ho prenguessin en calma. En relaitat és que anavaen a fer quilòmetres per a la PTL, amb l’equip del Manos, Isa i Elena. De l’altre equip només Carlos. Jo no faig PTL i, de moment, Jesus i Marga sembla que tampoc. A més, la setmana passada s’havien fet el Congost.
Total, que jo soc tan “xulo” que me n’he anat corrents, fins que abans d’arribar al refugi de “Cogullons” dels co... he petat com un globus. No sé no com he arribat a Prades. Però allí mitja hora de descans i el s “massatges morals” d’Isa i Elena m’han despertat al líbido com si res i ja he tornat a anar com un xaval.
Després de molt quilòmetres d’anar fent petar al xerrda, com sempre, hem aconseguit arribar en dos grups, però juntets. La parelleta s’ha endarrerit un poquet, però res, que la Magie està feta tota una atleta. Dels altres què podem dir?
Al final, agarrotats i cansats, però feliços com anissos.
By Pep
9 comentaris:
Molt xul.la Pep la crònica dels JJ, m'agrada el fons xal.lador que hi heu posat.
De lo del dissabte estic molt content perquè tots haguessem acabat aquesta marxa, ja que per un parell o tres uequeres/os era un verdader repte, llàstima d'un parell de sobrecarregues i una entortillada, "gafes de loficio" que segur es curarà amb una mica de descans.
Però voldria fer una dedicatoria especial, sense que s'enfaden la meva mana i l'aspirant a PTL queixosa, al retorn per la porta gran de Claudia (sento que els novatillos del blog no sapiguen de qui parlo, és lo que tenen els mites).
Pel que fa a la segona part del meu repte, la cursa de la Pobla, va ser un dels grans recitals de manso (com m'agrada tirar-me floretes). Desprès de grans actuacions costa de més superar-te. Ahir, sense pensar-ho massa i per un petit pique abans de la sortida amb la parella de l'afectada: si li fas de manso te quedaràs sense alé. Hem trobo a la primera costa en plena actuació, que si afluxa, que si apreta, que aquí davant hi ha un parell de "cadavers", que si corres més quan vas de cara al Mango... i com aquell que no vol la cosa ens passen superràpid 2 horetes i mitja i arribem de nou a la Pobla.
Felicitats Tere pel carreron que vas fotre.
Quines caretes que feu, que somrients a la sortida, però dps n’hi ha que només es preocupen de menjar-se el bocata!!
ja veig que us va anar molt bé, felicitats uequeros!!!
ens veiem!
per cert, Paco, m'alegra saber que no sóc la única que de tant en tant es queixa!!
67 Km a la saca. I quin patir!! Volia abandonar al km 40 (Prades), perquè havia entortillat al 20, però el bocadillet de saltxixa, la resta de grup tan animats i Jesús al meu costat, tot en conjunt, ha pogut en lo dolor. He apretat les dents i a seguir, que només en queden 27. Amb la moral a dalt i el físic ben tocat he arribat en un temps inferior al que m'esperava.
Gràcies a tots pels ànims i la companyia. M'he emportat un esguinç al peu dret i una sobrecàrrega a l'esquerre, però em quedo amb el bon temps passat amb tots els que l'heu patit amb mi.
Be, Marga, be, aixi es fan les coses i així surten els resultats, patint!!! felicitats.
A la resta només els hi puc dir que son unes besties de la muntanya, Jesús anim que m'han dit que has patit però et dic el mateix que a Marga.
Pos la veritat és que no havia patit mai abans tant com lo dissabte! Lo verge de mi encara no sabia que era córrer quan et fa mal alguna part del cos. Sort que demà vaig a l'osteopata i me posaré al puesto en menys d'una setmana, espero...
Puça, quan te'n vas?
Dijous mati, això ja ho tinc damunt.
Puça
Puça, gràcies per les felicitats. És un goig que algú en la teua experiència em feliciti. Segur que a tu et va d'allò millot. Això sí, patint!!!
Bueno xics i xiques pel que veig va anar molt bé. El dia primaveral també us va acompanyar. Molt bé Marga espero que no sigui res, tu ets molt valenta portes la sang del mano, a ell todo lo que le hechen i Elena segur que serà poca cosa. Be moltes felicitats a tots i totes. I Carlos pel que veig va aguantar fins l`´ultim moment.
Publica un comentari a l'entrada