Alpens 2010: L’home que somiava amb una mica d’asfalt i un bidó ple de Compeeds.

Este sóc jo. I ho somiava des del quilòmetre 16, quan vaig decidir deixar de córrer i començar a caminar per no perjudicar-me més los peus, del taló al metatarsià. I a cada avituallament preguntant si havia alguna drecera cap al poble d’Alpens, que tenia els peus destrossats i no volia córrer més. Però no, no n’havia, així que mentres processionava, modalitat calvari, cap a l’arribada, vaig decidir reflexionar sobre què m’havia portat a llevar-me a les 4 del matí, fotre més de 400 quilòmetres, estant com estava –veure crònica de Paüls 2010- i a 6 dies del Llop... 
Pos lo primer és lo paisatge. Córrer a Alpens és com visitar lo País Basc. Gamma de verds, vaques que no han vist lo pienso ni en foto, masies que podrien sortir a Qui viu aquí?, gent animant casi, casi, a lo Zegama (a lo Punta de l’Aigua haurem de dir des de l’atre dia), desnivell suau –en una de les pujades, veient com bufaven, pensava que ja vos voldria veure jo a Paüls-, molt bon ambient, i un final dels que m’agraden: gran rostida a la plaça del molt bonic poble. Una cursa, corredora en un 95%, de 26 quilòmetres i amb dos cims i 1000 metres de desnivell. 
I també  m’afecta l’angoixa d’haver estat 5 anys aturat. Sembla que si no faig totes les curses del món enguany, tot s’acabarà. I a pesar de la profecia maya o deljuiciofinalcuantoantes em sembla que no serà així, o sigue, Sinto, que aplica’t lo cuento! 
En aquests 10 quilòmetres que vaig fer caminant vaig veure l’embranzida de les curses de muntanya a Catalunya; no hi ha color. És l’esport de moda. La de traileros que em van passar, de totes bandes, sobretot del nord de Catalunya –dos seniencs als que vaig saludar n’eren la excepció- i un 99% per cent d’ells em va preguntar si estava bé –Sinto, com a representant de l’asfalt has de fer una mea culpa perquè natros no som tan així-. I com passa darrerament, per poc em quedo sense dorsal! Bona senyal en una època on cada cap de setmana poden haver mitja dotzena de curses. 
2h i 53’  després de la sortida, captiu i desarmat, vaig creuar la línia d’arribada. I hi ha que vore los somriures que em dedica lo de la farmàcia quan passo, cada dia, a comprar la dosi de Compeed. Diria que li brilla un € en un ull... 
Però sembla que salvarem lo Llop i, a Alpens, tornaré!. 
Sinto
Tornaré  a fer-la més vegades i vos animo a fer-la alguna vegada. Val molt la pena.