Jungfrau-Marathon 2010

Fran i un amic (Fran es lo de l'esquerra)

Més fotos 

http://www.jungfrau-marathon.ch/ws2/

Objectius complerts

Aquesta experiència running no es queda només en la cursa en sí, sinó que després d’estar els  dos dies  i mig anteriors a la cursa per Interlaken he pogut fer de turista de la zona, tot i que ja dic que m’ha sobrat un dia, la cursa era dissabte i en arribar dijous tarda enlloc de dimecres era més que suficient.
 Aquesta gent s’ho munten de pel·lícula; ja havia llegit al blog d’un que havia anat que això superava behobia i zegama…..vaig pensar que ja en teníem un fent la bola grossa, però xeic el muntatge del dia abans al casino kursaal, la pasta party, lo rastre de curses per nens/nenes i les “pararaces”, ….la gent arribant a buscar el dorsal, el mercandatge de mizuno en plan hipercor.. vaja que es crea un ambientàs guapo previ a la cursa (de fet al canal de tv amb les webcam locals del meteo cada 2x3 amb imatge de la marathon jungfrau del 2009, als carrers pancartes amb els guanyadors dels darrers 10 anys, l’start ja muntat 3 dies abans….).

I arriba la cursa. Jo la tenia pensada com un roquetes-xerta-roquetes-caro i la intenció durant l’estiu era fer aquest recorregut algun cop per vore com anaven les cames ja que des dels 30 nocturns de tivissa-l’ametlla no havia fotut res més enllà de 15 quilòmetres,  i de muntanya només entrenos puntuals amb finals de cervesa. O sigui, prou justet però això sí ,amb cames descansades. Així, fent els comptes de l’abuela Miquela mirant perfil,  sent optimista i amb els parcials de gent que ni coneixia, l’objectiu era fer-la en 5 hores, però també estava l’objectiu de gravar/fer fotos perquè volia gaudir-la ja que a saber si tornaria.

Fins dissabte una hora abans, no estava segur de si agafar motxilleta petita a la cintura amb la càmera  i un gel (sabia que a partir del 20 en trobaria a cada avituallament). Finalment, ho faig i prefereixo que el rati xalar/patir sigui el major possible.

Arreando cap a la sortida conec el Jean –Bernard que em comenta que va mig coixo, que la va fer fa 3 anys en 3,5hores (como qué?) i li pregunto “qu’est-ce que tu fais à mon côté?”; era el tercer cop que la feia i anar-la a acabar (també era un UTMbero); al mirar el ranking d’arribats veig que l’acabà en 6,5….i espero que amb els dos genolls….

Ja quasi al sortir, un personatge que semblava donava diaris se m’apropa i em reparteix el que jo pensava eren caramelets  tipus “la caixa” i em diu no se què, imagino que en alemany. Pos “tanquiu” i cap a lapaperera més propera….però als dos metres m’ho miro i de “la caixa” res de res. Me’n torno enrera i entre el meu pobre angles i el seu ric alemany que no em servia de gaire vaig entendre alguna cosa relacionada amb el sucre……resulta que era dextrosa; pos semblarà tonteria però em vaig fotre un parell de caramelets d’aquells…..sobretot després de veure que un corredor que em passava cap al quilòmetre 14 em deia no se què en alemany amb un caramelet a la mà (vaig acabar comprovant que al treure la cámara de la motxilleta em va caure i que se’l quedava ell, pos jeje i “oquei”; com no va caure plegat, pastillero em vaig tornar).

Be, comença cursa, carreró dels novatos i al minut i 45” passo encara per la línia de sortida….vaig esquivant gent, saludant un parell de terrassencs i quan tic pel qm.3 me n’adono que encara no hem sortit d’Interlaken i que tornem a passar per la línia de sortida. Com sempre tic a la parra, penso “ a vore si havia sortida d’estes neutralitzades de fer-nos vore pal publico i comencem ara”…..però no, per una vegada, no,  ja portavem 3 qm. i el crono que m’havia marcat per anar tranqui a 5,20 els primers 25 qm no el complia ni de broma (anava per baix de 4,50...primer pensament de clatellada que et fotràs...). L’ambient, de gallina de piel, amb aquelles esquelles de tot tipus (les que pengen a les vaques) per arreu. Això i el “courage” alemany que és un “hopp, hopp” constant….vaja, em sentía com el mati de ressaca de cap d’any veient els saldtadors d’ski crec que a Austria….les mateixes esquelles i els mateixos hops, hops….

A aquest ritme ja veia que poca càmara treuria, així que em poso a 5min. lo qm, i començo a gravar, ja que no parava d’avançar gent i començava a preocupar-me la pujada…..quan a priori lo que em preocupava de la cursa era l’asfalt inicial….  Amb això, gent a vora i vora, esquelles, cada x temps un grupet de música….sincerament los qm passaven molt, molt ràpids.

Sentint-me de conya arribo al 10,11,12 i fins al 15 on em prenc el gel (el tenia pensat cap al 12 però a l’anar sense aigua passava de deixar la boca com un donuts). En aquest punt el ritme seguia en 5min/qm, però em ve un baixonet i res, en 3 qm. i amb els primers subebaja passo a ritme mig de 5,05 sabent que no havia arribat encara a Lauterbrunnen (qm.25 i final de la delícia planera de l’asfalt) i que fent fotos i gravant no estava gens malament per lo que m’havia proposat.

Però lo baixon és lo baixon, lo disbarat de gent que veia al davant era brutal (darrera no mirava no fossa que veigués al tio de la banderola de les 5 hores) i em quedaven aprox. 7 qm de seguir aquell ritme. Suposo que lo gel va començar a fer efecte i amb els  ESTUPENDS avituallaments  em van permetre que arribés al qm.21 amb 1h.50.

Tenia mirat els temps de l’any anterior que qui aprox. feia aquest temps, la segona part de la cursa li costava unes 3 hores, amb lo qual era optimista pel que respectava a les 5 hores. Fins al 25, planerot i fent un tomb pel darrera de Lauterbrunen baixo ritme mig a 5,10 i disfrutant com un tontorron de l’ambient,  espectacular com pocs, gravant els passos pels carrers i amb algun corredor pensant que era de la Patagònia enlloc de la Catalonia (bueno, si li arribo a explicar com funciona el país, asta s’ho creu):  l’abueleta sola, asseguda a una cadira a la vora del carrer per on passàvem aplaudint sense parar, els nens i nenes amb els pares fent sonar de tot al pas dels corredors, un munt de gent cridant, animant i aplaudint, pancartes, les esquelles de bous masclot, masclot, les esponges per refrescar-te, als avituallaments els crits de ISO i TONIC ballant acompassats per unir la paraula provinent de diferents veus, més endavant el GÜASA (WASSER-AIGUA)…en sèrio, si n’hem d’aprendre!!!

Pero tota part bona, té una part ni que sigui xocoteta de part dolenta…i això és el que em va arribar al qm. 25 i pico; el perfil no enganyava gens, allò no era una pujada no, allò era un rastre de Zetes mirant al cel. Com seria que a partir d’aquest moment  la cursa passa a detallar-se cada 250metres…i sí, sembla una putada, però no sabeu com s’agraeix….tot i que veure una marabunta de gent passar-te per dreta  i esquerra  (i no per baix les cames perquè no podien) no tenia res d’agradable….. per cadascun que jo passava, primer me’n passaven 10 després 15….ara que em passa el de la banderola,  que tot i que no es veia el temps que havia de fer pensava que s’estaven esvaint les meves  5 hores….així que entre això i les dues primeres punxades al bessó esquerre em van fer recapacitar i clarificar l’objectiu: aniria a fer fotos!!!

A toro pasado (i espero no incomplir cap llei antitaurina amb això) crec que em vaig pulir el gel  del qm. 15 més ràpid del que pensava, però havia perdut el que havia agafat al qm. 20 (la camareta ditxosa) i no tenia més nassos que esperar al 28….això sí, cada 250 metres anuncian-te que quedava menys mentre la rambla passava al voltant.

La pujadeta ditxosa no era més d’un qm. i mig, però a partir d’aquí no me’n refiava dels bessons  i, tot i que prou recuperat,  la filosofia era passar-ho bé. Mirant el ranking, en aquesta pujadeta vaig perdre unes 100 posicions….si només era un qm. i pico imagineu-vos com em passava la penya.

A partir d’aquí, res de baixar i esperar el 30 prop de Wengen i a esperara que es complissin les “profecies”….realment, als 30 portava 3 hores clavades i sí, tot i el baixon, s’anava complint. Les pujadetes passaven a ser eren menys intenses, però arribant al 33 un rètol ben simpàtic et tornava a la realitat: xaval, que has fet  la meitat del desnivell, però que et queda l’altra meitat (900 m.)…..i jo pensant en la caramella, pos bueno una altra hora i mitja i ximpampum. Si al 28 m’havia pres un altre gel, al 33 vaig repetir ja que allò seguia amunt amunt i los bessons en volien de la meua.

 Tot i que les sensacions eren bones (llevat dels bessons) no entenia com feia tant temps que m’havia passat el de la bandereta  fins que al qm. 33-34 que vaig veure que me’n passava un altre i aquest sí, aquest era el de les 5 hores….anquell objectiu de passar-ho bé i no patir tant quedava tocat i ara provava seguir al xaval de la bandereta, tot i que quedava la part “guapa” (bonica de paisatge i cabroneta de pendent).

Seguint per pista, i ja veient l’estació de Kleine Scheidegg (final de la cursa) els avisos de 250m anaven caient, però la sendera final que surt per tot arreu (videos, propaganda) no arribava. La següent referència era al qm. 37,5 i si estava per les 4h. sabia que podia complir amb l’objectiu de les 5h…..però tampoc podia deixar de treure la cámara i gravar, lo qual perjudicava un objectiu i mantenia l’altre. Vaig pasar amb 4h.10 pel qm.37,5 i com ja feia una estona que lo cadàver s’havia aixecat i anava passant-ne d’altres i lo qm. final era baixada, el càlcul era “molta pendent ha de ser per només fer 3,5-4 qm. en una hora”, lo qual motivava un “egg”.

Però sortint de l’avituallament del 37,5 veus la filera de gent i on van a parar i de cop la motivació va fer bluuuuuffffff…..allí  vaig trobar (em va trobar ell ja que la samarreta ho fèia evident) un de barna, vam xerrar una estona i vaig seguir tirant, darrera una tia d’algun club de Bremen que també pujava a tren passant gent. La vaig seguir fins que es va creuar una colla de suissos fent d’abanderats i bufant una mena de banya d’elefant….au, foto al canto i pèrdua de temps….la de bremen que marxava, i quan vaig provar de seguir-la avançant gent, no sé què em va dir en alemany la del davant i xeic, me va intimidar….igual deia avant, avant, però lo to era tot lo contrari. Així que adéu Bremen, hola passito a passito. Vaig recuperar una mica i a la que vaig veure’m bé, la passo fora pistes, però tornant a la sendera lo bessó que torna a fer lo tonto, aquest cop amenitzat per l’adductor (feia més d’un mes que no tocava la sala del gimnàs,i  aquesta era la demostració pràctica); o sigui, passa de les 5 hores i dedicat a passar “bé” els 3qm que quedaven.

Quan ja semblava que s’acabava la filera de gent pujant, un so més que esperat venia a les orelles: era el so de la gaita del tio que és la imatge de la Jungfrau (de fet, havia llegit que el que estava tots els anys, havia mort aquest abril passat, però que un company seu el substituïa); allí estava, al punt més alt (bueno, en teoria, ja que la sendera marxava cap a l’esquerra...però cap amunt). Podeu imaginar que vaig passar de la sendera, vaig pujar els  5 metres el separaven, vaig donar-li el welcome i vaig fer-me la foto del “our first Jungfrau marathon”.

Content i orgullòs de tenir la foto, faig el repetxonet no sense patir les estrabadetes de l’adductor i el bessó i em tiro a tumba oberta cap a meta (cap avall res feia mal); allí passo uns quants més que baixar ja no podien, però cony quedava un maleït darrer repetxonet dels nassos, res, misèria, lo suficient per a que el de barna em digués “vinga que baixem de 5 hores”…..però lo mal era lo mal i ja no em venia d’aquí, així que trec la càmara i, no us ho creureu, al començar a gravar em diu  que no li queda espai lliure….cason dena, vaig tenir tota la tarda per passar els fitxers de les cascades d’aigua de Trummelbach  al portàtil….però no vaig fer-ho.

Ja em veus acabant la cursa, menys de 300m pel final, mirant el play de la camareta i esborrant un vídeo dels que havia gravat a la cursa que ni idea de quan durava. Vaig apurar la gravació de l’entrada a meta, començo a gravar i em van fer falta dos segons deixar constància del pas per sota la pancarta de FINISH….té collons, parlant en plata. Òbviament, vaig esborrar alguna foteta més i em vaig fer la foto des de l’altre costat de la barrera (espero que l’oficial també surti bé…..)

Era finisher de la marató, medalla al cap, la “donzella” més blanca i alta imaginable a la vora i pensant en les meves 4 dones/donetes.

A sobre, finalment no vaig parar el Garmin, no sabia ni el temps real; quan entrava sí que posava 5.00.45 però no sabia el real. Després de recuperar la motxilla (aquest és l’únic punt a millorar de l’organització) truco a la dona i em diu que tot el matí ella i els dos amics han estat rebent sms’s amb els temps parcials que aanva fent i finalment em donaven 4.59.18…o sigui, els dos objectius aconseguits i l’emoció fent hidrospeed pels ulls.

No entraré en si supera o no Behobia (Zegama espero  veure-ho  al 2011), perquè Behòbia fou la desvirgada running, fou a Euskadi i això sempre compta, però aquesta gent s’emporten un 15 sobre 10. Des de l’arribada a casa del start card, el descompte dels trens, l’ambientació , la preparació,  el recorregut, els super complerts avituallaments, la samarreta de finisher, la medalla amb la imatge del gaiter que ja no és entre natros, lo diploma.....crec que mínim un cop a la vida s’hi ha d’estar (quan no posin la bandereta espanyola al dorsal tornarem...)

Fran