PTL2010: "això ha estat molt dur"

Primer que res que “collons” és això de la PTL (La Petite Trotte à Léon)? Us faig un resum de la presentació que surt a la web oficial: "Una gran aventura en equipo. Una prueba alucinante, con pasos muy comprometidos. Si le gusta la soledad, la solidaridad y la aventura total, es porque quizás está usted ya inscrito. Prueba sin clasificación y en autosuficiencia total realizada en equipos indisociablesde 3 (o 2) corredores – Recorrido diferente cada año no balizado. Alrededor de 245 km y 19 000 metros de desnivel positivo - salida de Chamonix martes 22:00 - tiempo máximo autorizado: 110 horas."

Desprès, no tinc massa idea de com encarar aquesta crònica. L’espessor de cap que encara porto desprès de tres dies d’haver acabat no em deixa centrar. Busco algun fil conductor del rotllo que us fotre i no el trobo. Després de més de 103 hores voltant lo Massís del Montblanc van sortir mil temes de conversa. Perquè no, un bon fil seria algun d’aquest temes. Decidit: aprofitaré que varies vegades fèiem la comparació de la PTL2008 amb la PTL2010 per explicar que "això ha estat molt dur".

Ens trobem amb una proba una mica més llarga respecte a la del 2008: uns 25 km, uns 2000 m+ i 10 hores més de temps màxim. L’hora de sortida també canvia (2008 a les 08:00 i 2010 a les 22:00). Això, a l’hora de planificar ens suposa endurir el primer dia, ja que la primera nit no pararíem. El resultat va superar l’esperat: les crisis camí del refugi Deffeyes, al voltant de la mitjanit de dimecres a dijous, no us les podeu imaginar. Un exemple, més o menys coneixeu a Elena sempre riallera, alguna vegada irada si la fem emprenyar, estava “ida”, no hi era, absent... Varem arribar passades les dos del matí, més de 28 hores de punyetero pim-pam.

El disseny del recorregut del 2010 és molt més tècnic que el 2008. Els darrers 500 metres de desnivell del primer coll important que passàvem, Col d’Enclaves, eren verticals, verticals; la baixada per la neu del col de Planaval; la travessa sense sendera cap al Col de Citrin; la cresta del Pointe de Drone... en són uns exemples i no sabem com era la zona del Col de Lane i Mont Rogneux (l’organització canvia el recorregut, sols passen els dos primers equips i dos més que no se’n assabenten del canvi). El recorregut més tècnic per suposat que endureix molt la prova però a canvi li donar espectacularitat i molta més aventura (què per cert, com ens agrada).

Fa dos anys l’estratègia de carrera no la varem haver de canviar i va seguir una certa logica de dinar-sopar-dormir-esmorçar. En aquesta edició ha estat un continuo: On parem? Quan de temps dormim? Alguns exemples: L’esmorçar del primer matí no va poder ser (el refugi de la Balme havia d’estar obert) al cap de 4 o 5 hores esmorçem-dinem a Montets. A la segona nit no hem de considerar que paréssim a dormir, ho havíem de fer al col du Grand Saint Bernard, ens havíem retrasat i ho faríem a Saint Oyen, sabíem que a les 11 de la nit l’hotel tancava (tot i que un de l’organització a Morgex ens diu que està les 24 hores obert), parem un parell d’hores estirats a terra (jo en un banc) al costat de l’ajuntament del poble. La segona parada per dormir la fem la tercera tarda (uff que raro queda això escrit). Encara no havia sortit lo sol i dinem: al refugi de la Cabane des Mille ens ofereix un petit dejeneur i acabem amb un pollastre al curry amb arròs. Me’n deixo uns quans més d’exemples, però aquests canvis sobre la marxa han endurit molt la proba. També ens ha portat a considerar que no van ser quatre etapes si no tres, amb un descans llarg (2 horetes) al mig a la segona i tercera etapa.

La meteo (tal com ho diuen per allà) va ser molt més dolent aquest 2010 que el 2008. Dimecres i dijous molt bons dies, però divendres al matí al sortir de l’hospici del Grand Saint Bernard comença a ploure. Anàvem cap al Pointe de Drone, una cresta bestial, pluja, vent i fred, quin matí. Ja no tornaria a fer bo en tot el que quedava de proba. La següent pluja ens agafa parats a Bourg Saint Pierre, divendres la tarda. Pujant a la Fenêtre d’Arpette, dissabte la tarda, a part de que hi ha molta boira ens cau un altre bon rujat.

Anar 6 junts, al 2008 érem tres i déu n'hi do  Per mi ha estat una de les coses més boniques d’aquest PTL. Però també ha estat una de les coses que més ho ha endurit i no físicament si no psicològicament. Ritmes lents al principi per no cremar ningú, el risc que tenen les Ultra de calentar-te al principi i pagar-ho desprès, si un sols s’hagués cascat hauria estat una putada, però la tensió era dura. Què si dormim 3 o 4 hores, jo aquí paro, acaba d’una vegada de fer la motxilla, un altra vegada crema, les piles se canvien abans d’arrancar... Les ultres per si soles generen un desgast psicològic brutal, o dit de una altra manera la fortalesa mental és més important que la física com mes llarga és la proba. La PTL això ho porta a l’extrem.

M’hagués agradat posar moltes més sensacions, anècdotes, xorrades que diem, temps de pas, desnivells... però deixo una mica d’espai per als altres no vull ser acaparador.  

Per cert varem aclarir lo significat del nom de la punyetera proba: La petit trotte és una expressió de la zona que la podríem traduir com a passejada i Leon és un paio veterano i molt simpàtic que viu a Champex que és de l’organització. Si em permeteu la llibertat de fer una proposta de traducció per a les nostres terres i pensant en algú que sempre li ha agradat molt portar-nos per “este port”, podria quedar més o menys així: La Passejada de Mauro.   

Lo Manso

CLASSIFICACIÓ 

Tot i que aquesta prova no es competitiva, es publica una classificació amb el temps i el recorregut que han fet els diferents equips. Com podreu veure només dos equips van poder fer el recorregut sencer, ja que el tram de Bourg Sant Pierre es va haver de modificar per la perillositat que representava. Finalment els dos equips de la UEC van acabar amb un meritòria 18a i 19a posició dels 72 equips que van prendre la sortida.

Fotos de Mauro 

Vídeos de Cesar

    

Recepta per cuinar bé una prova PTL

A la sortida

1.- Tenir un equip rival al que voler guanyar per sobre de tot, fent trampes si cal o tirant-lo al barranc. En el nostre cas això no va existir, per lo que aquesta primera regla la ignorarem.

2.- Triar 2 excel·lents atletes per a fer l’equip, que puguin estirar-te o portar-te al coll durant tota la cursa. En el meu cas vaig tenir el goig d’estar envoltat de 5 craks  per a  portar-me al coll. A saber el noms dels cracks :

Elena, molt entrenada i molt preparada, una gran atleta, callada (virtut de         la que no totes les dones poden presumir). Estirant del grup, sempre al davant de tot, sempre positiva i no te ni idea de com va un GPS.

Isa, sufridora, com va patir. Però va apretar les dents i el culet i endavant, això si, callada lo que es diu callada no va estar en cap moment, però es una diesel de pim-pam pim-pam toma lacasitos i cap a Chamonix..

Karim, quin fixatge!  Ademés d’estar en un estat de forma excel·lent, es gran persona, conciliador, educat, atent, pacient, expert en noves tecnologies, addicte al mòbil i sempre disposat a ajudar a qui li fes falta alguna cosa. Es que pareix que sigue de la Uec Tortosa.

Paco, que puc dir de Paco, pos com sempre, marcant la pauta, amb el mapa a la ma, escoltant-lo estava segur de que anàvem per bon camí . I com si la carrera no l’afectés. Estava tant fresc a la sortida com a l’arribada. Impressionant.

Perales, en la seva  línia es un cavall guanyador, una aposta segura, tu li dius on anem i ell encara el camí i cap allí, ara no el provoques i no li dones pasta per a menjar, pots morir d’una facada. No hi ha dubte es tot un LLOP.

3.- El tercer punt no es a l’abast de tots els equips (per temes de pressupost ) , només uns quants elegits tenim el goig i la sort de tenir un equip de suport format com a mínim de tres persones que ens cuiden, ens truquen, en vigilen, ens preparen uns  bocadillos boníssims, ens esperen a l’arribada, en visiten durant la prova, son una part molt important per a que la cursa tingui èxit. GRACIES , Sílvia, Cèsar i Mauro .  i també gracies Rosa, Ferran, Marga, Jesús, Tarazaga, Eva, i els bessons . I tots aquells que ens van seguir per Internet.

4.- Si tens 2 dels 3 punts anteriors lligats, encara que no siguis un crak, ni un bon atleta, tens moltes possibilitats de acabar un a PTL2010 , aquest es el meu cas, gracies, gracies, gracies i gracies amics per portar-me en vatros durant aquesta bonica aventura que ha estat la PTL/2010.

Adéu

J. Carles Balagué PTL x 2

A l'arribada