Mentre pujava vorejant la paret de l'Airosa (Erosa?) me sentia com un elefant d'Aníbal pasant los Alps. Amb les cabretes i los jabalinets corrinyant amunt i avall al meu costat i no diré que fotent-s'en, perquè anàvem tots junts i m'esperàven, però una mica de pena si que devia fer. Quan hem arribat dalt, o lo que jo em pensava que era dalt, hem seguit pujant, lo cucut sempre davant volant fent virolles.
Ara si, les espectaculars mirandes (lo cualo?), uf uf. No he vist res, ni les floretes i mira que n'hi havien, bueno algo si que he pillat, mitja pàjara a les tres hores de meneo. Sort que m'he menjat lo plàtan de Raül (gràcies per deixar-me menjar-te lo plàteno), que m'ha revifat l'horeta de pista que mos quedava.
He patit com un elefant d'Aníbal.
A veure estos pianos que porteu al canell (avui n'hi havia tres) si mos dieu distància, desnivell i temps. Seria un detall i amortitzarieu la pianola.
by oudur
Aquí tens les dades del piano, avui no agafava línea i hem falta mitja pujada, a vore si lo piano de Perales a anat millor.
2 comentaris:
Mentre l'ou dur pujava la seua crònica jo pujava la meua, una vegades poc i unes atres massa, que hi farem, deixo les dos per quan apretige la crisi.
Tu ens animes a nosaltres en totes les curses. Ara em toca a mi donar-te ànims. Una salutació i força desde Benissanet. Joaquim.
Publica un comentari a l'entrada