15 de març 2012

UT LES FONTS “L’ULTRA DE LES NOSTRES TERRES”



By Elena (amb comentaris del manso)

Aquest any li tenia ganes!! (pos jo no). No només perquè l’any passat no el vaig poder fer o pel fet de que es feia a les nostres Terres, sinó perquè al capdavant de tota l’organització estava el meu amic Karim (tot i les tres voltetes que ens fa fer també ho és meu). Tot plegat em portava a pensar que ho volia fer lo millor, “importància  alta” a nivell personal possible (jo sols volia fer una tiradeta llarga per preparar Citadelles).

Els pensaments van anar canviant quan al setembre em vaig fer una lesió important al “Tor del Geants”, la qual cosa va fer que fins gener no pogués començar a entrenar. Els meus plantejaments, van canviar respecte al resultat a l’UT de les Fonts, ja eren diferents, volia acabar-la, “arribaré molt justa”. Tot i així els entrenaments  van ser amb molt volum, tant que al final de Febrer el meu cos no anava, amb sensacions dolentes que jo normalment no acostumo a tenir (perquè tu vas decidir tirar amunt i aquell entreno de 3 hores en van ser més de cinc, i l’endemà Ginestar).  Així que vaig començar a baixar intensitat i el meu cos va reaccionar bé. A Miravet me’n vaig adonar que les bones sensacions ja estaven tornant i allí va ser on vaig decidir un altre cop que la volia disputar. La meva aspiració a partir d’aquest moment va ser no només acabar-la si no poder entrar dins de les 5 primeres posicions (“cagada la hemos”, perquè fan una cursa estos de Miravet).

La setmana prèvia estava que no m’aguantava amb tants de nervis. No sabria dir com va anar, si va ser ell o jo, o els dos (ella), però vam decidir que aniríem junts (amb qui tenies que anar?), que m’ajudaria a gestionar la carrera. I així va començar la gran aventura, el gran espectacle del cap de setmana (que dius lo cap de setmana, tota la setmana).

Divendres recollida de dorsals, quin munt de gent de tot arreu, quin munt de cares conegudes, hi havia molta de la gent amb la que havíem compartit el “Tor dels Geants”.

La primera etapa, la més traïdora i perillosa com diu Karim, la vam gestionar molt bé, tot i que et dona per córrer molt, és planerota i estàs molt motivat i molt fresc, però has de pensar en lo que queda (sí, sí... pensar anant a 4:30, estos Garmin no en tenen ni idea). Sensacional córrer amb aquella lluna tant rodona acompanyant-nos durant tot el recorregut. Ah!! i que dir de la gent d’Aldover, vaja subidon, allí quasi no vaig avituallar, els ànims de la gent et feien sortir corrents….recordo sentir a algú que deia com si hagués vist a un Deu, mireu, mireu, aquell és lo “MANSO”, boníssim!! (no sé com me van poder veure, en lo poquet bulto i soroll que faig). Vam arribar a meta molt sencers, i jo ja amb els nervis calmats. Ara tocava menjar bé i descansar (i beure).

La segona etapa: a les 6 del mati empreníem la sortida, ritme alegret, i anar fent, temor no en tenia, el meu cos està acostumat a les llargues distàncies, és coneix bé les sensacions,  però sempre amb aquell respecte. Paratges espectaculars. El Montsagre, l’Escalerola, l’Espina, la Coscollosa, quina pujada és la més bonica? (la de la via verda, només tres metres de desnivell abans d’entrar a Xerta) gran duresa, tot i que ja me les coneixia, fer-les totes 4 juntes, ufff!  com canvia, deu nido!!!. Els avituallaments i la gent, buf, espectacular.... no feia falta res, ens vam sentir molt ben cuidats. Al arribar a Prat de Compte em diuen que anava la segona fèmina de la Ultra, no m’ho podia creure, i a cinc o deu minuts de la primera encara menys (potser mos van dir un quart d’hora, però et vas posar borrosa de cop, de les vibracions, i jo perquè no me veia). Després d’Alfara, pels voltants de la Coscollosa, ja vam veure a l’Olga, la que anava primera, ui ui. Al arribar al poble, l’Olga anava parada, estava molt ratllada, la vam animar per a que no parés, però no ens va seguir. Total, que arribava a meta primera fèmina de l’ultra! (aquest comentari sense conya, va ser molt emocionant i la faena de “manso” per aquesta etapa va ser, dura, molt dura).   

Al mirar classificacions vaig veure que anava primera a 6 minuts de la segona, l’Olga, al dia següent podien passar moltes coses... Nerviosa com tornava a estar, cap a casa a menjar bé i descansar tot lo que es pugui, sincerament, dormir, dormir ben poc, recordo que a les 5 del mati ja estava per casa fent estiraments (no comment, millor dit cometari suprimit per l’autor).

Tercera etapa: aquesta depenia molt de com recuperava el cos. Hi havia moltes cares noves, gent molt fresca, que només feien la cursa, així que, havíem de tenir “coneixement”, no arrencar com a bojos… però de seguida me’n vaig adonar que com a boja no podia anar, les meves cames pel primer tram pla, em va semblar etern, els hi costava una mica... A mesura que anaven passant els quilometres m’anava sentint molt bé, cada cop veia més prop el meu somni (quina putada lo de la radio, a meitat cursa, comunica a direcció de cursa que acaba d’arribar la primera de la Ultra a l’avituallamen: que s’ha fet Elena? Ja estava a meitat pujada de la Coscollosa).

 A pocs quilometres del poble el meu amic Albert ens va vindre a rebre i ens va acompanyar un bon tros, només deia:
-       “La mare que em va parir”  això ja ho tens, relaxat i gaudeix, viu el moment!.
No m’ho acabava de creure, fins que va venir el xic de la moto i me diu:
-       Tuuu!  et venia a buscar…

I siiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii ho vaig, millor dit, ho vam aconseguir (tu i les dos cames teues)!!

Vull felicitar a tota l’organització, especialment a Karim; a tots i totes les finishers, especialment als amics uequeros; a totes les persones que me van donar ànims, a Cèsar per la paciència i pel bé que me va cuidar durant tota la setmana, fent-me ollades de pasta, el cap de setmana fent de taxista Reguers-Xerta, Xerta-Reguers; i com no, 


la meva més gran felicitació per haver aguantat tanta pressió al meu amic Paco (aquí van les llagrimetes), que jo l’anomeno a partir d’ara  lo “GRAN MANSO”. Gràcies, gràcies, gràcies (només em queda fotre lo darrer crit: QUE GRAN ETS ELENA)


12 comentaris:

lo manso ha dit...

Com millora la crònica amb les fotos i penjadeta al blog.

Com vaig xalar la setmana passada, insuperable la superxalera del finde i esta setmana no hi ha manera de fer baixar lo subidon.

En quin merder em vaig fotre a l'entra en este mundillo runner.

Gràcies a tots

aguila ha dit...

Vaja crònica més xula! Elena, jo quan sigui gran vull ser com tu!
I Manso a veure quan t'estrenes amb mi!

macagundena ha dit...

Després de llegir aquesta gran crónica a dues mans només tinc ganes de sortir a còrrer amb la mELENA al viento, MANSOrtit llarimes i tot!!!!

Anònim ha dit...

El problema no és que et vas fotre tu en aquest merder, el problema és que me vas fotre a mi, per pesat!!

però que bé! que bé haver pogut coneixer a grans persones, haver viscut grans sensacions,emocions, impossibles d'oblidar!!

jo també vull donar les gràcies a tots i totes!!

Gràcies per fer-me sentir feliç!!

Elena

Leo ha dit...

Bueno després d' aquesta lo manso ja té el CAHÉ molt alt. Molt xula la crònica i sobretot compartida, perque els comentaris del Manso són bonissims. El diumenge quan vos vam veure baixant per la sendera quina alegria!!!!. Moltes felicitats una altra vegada i també a tots i totes que van fer les tres etapes. Besets.

Davidph ha dit...

Elena, Paco, sois los mejores. Enhorabuena por los tres dias, que han culminado de la mejor manera posible. Y guardar un poco de fuerzas que aún queda mucha temporada!!!!

Anònim ha dit...

Moltes felicitats als dos! Encara no ens hem vist, però dissabte quan arribe a Tortosa et donaré una super abraçada!! Ets incansable mami! reparteix-ne una micaaaaa!! jeje!

un bessito molt gran!! i enhorabona!!

Ester.

isa ha dit...

Molt bé, supercracks!!
una crònica molt xula, però encara més bona la cursa. Esteu com a bous, però, a més a més, es nota la gran experiència que teníu en aquestes proves per l'excel.lent gestió que vau fer de l'ultratrail.

Enhorabona als dos!!!

ISA

Anònim ha dit...

Merce: sou una passada enorabona a tots u vau fer molt be. K bonic, elena ets la millor tia que conegut mai tens una força increible i el manso per acompanyarte.

Anònim ha dit...

Moltes Felicitats a tots dos per la crònica i a tots per la Ultra. Sóu grans, molt grans, Elena i Paco. I forts, molt forts. escriu Joaquim

Maggie ha dit...

Elena, quina crònica més emotiva. I amb els comentaris de Paco, encara ho és molt més. M'han caigut les llagrimetes i tot. Felicitats als dos.

I què bonics són los reptes en bona companyia...

Alfredo ha dit...

Sou terribles....L'any que ve l'hauran de fer arrivar al Reguers jejeje que t'apareix socia ?

Enhorabona cracks !!!!!