27 de gener 2008

Raskera-Tortosa 2008

"LO TRAIL DE LA SERRA DE CARDÓ"


Foto de sortida: 33 torrats disposats a fer la duríssima travessia de Rasquera a Tortosa per tota la serralada de Cardó-Boix

22 comentaris:

mauro ha dit...

Pep, per a complementar lo resum, esperem una de les teues magnifiques cròniques

una que està contentíssima d'haver-la acabat ha dit...

Vinga Pep, fes la crònica que l'estem esperant!! Si t'ho curres, ja et regalaré un cistellet de mandarines ;)

Anònim ha dit...

Què hem arribat a fer per una paella que no he tastat?

La veritat és que he sentit una gran buidor dins del meu estòmac quen he hagut de tornar a Tortosa sense poder tastar una meravellosa paella que només he pogut olorar. Trenta tres quilòmetres per camins salvatges i verges, dignes de les més ferèstegues cabres, per no poder tastar-la. Però cinc petits salvatgets ens esperaven i no podíem deixar-los esperant.

Inspirat pel flaire de la paella (que, repeteixo, no he tastat), he començat el camí amb els trenta-dos insconscients que m’acompanyaven (més ven dit ,que jo he tingut el gust d’acompanyar) i ja hem començat a tirar fort cap amunt, a prop del Balneari de Cardó. No sabia el que m’esperava: un paisatge captivador i dur, que em feia pensar, en alguns moments, en els temps en què els carlins tombaven per les nostres terres: des de Cercós, el carlí del meu poble (us recordo que és l’Aleixar) fins el tortosí “Tigre del Maestrat”. No sé si el “Tigre” va tombar per Cardó, però com que la imaginació és lliure, vull pensar que sí.

Se m’ha ocorregut dir a Mauro que el fet de no fotre-li molta canya, em permetia badar i contemplar molt millor el paisatge que no pas quan participem en curses. Ai, làs! Al cap d’uns moments, el camí salvatge i les moltíssimes pedres del recorregut m’han començat a semblar obstacles intreminables, havent-hi moments en què quasi treia la fel. Però, Déu ofega i no apreta (no perdoneu), Déu apreta, però no ofega, i ens hem aturat a esmorzar a la Creu de Santos. Ha sigut un goig, un plaer enorme. Feia molt de temps que n’havia sentit parlar i tenia ganes de conèixer aquesta senyora tan fastuosa. L’entorn que havíem recorregut ja m’havia semblat interplanetari, amb aquella boirina que liscava per la plana del Burgar i que donaven aquell encant més fantasmagòric al nostre recorregut, com en un llibre de Conan Doyle quan descriu les aventures del Sherlock per les nits londinenques o pels llacs escocessos com el Ness. Ostres, ja m’he perdut! Però volia dir, simplement, que l’espectacle de natura que he vist dalt de la Creu de Santos m’ha semblat una passada.

A partir d’aquí la lluita amb la natura s’ha fet encara més dura, tot i que per uns quants avançats, que han posat el turbo en un tres i no res, han desaparegut de la nostra perspectiva fins que no ens hem aturat a fer un altre descans en un lloc peculiar: la Cisterna de Solsona (desconeixia el nom, però l’he copiat de l’escrit de Mauro). He quedat sorprès, com poden haver fet una cisterna amb aigua tan bona en un lloc com aquell? I em descudiava, abans de la Creu, hem pogut contemplar uns arbres que no abunden i que cal protegir: uns teixos a la Teixera de Cosp (el meu informador ha tornat a ésser Mauro, “lo quefe” en sap molt).

Si fins ara el recorregut havia estat espectacular i salvatge, m’hauré de repetir i dir que ha continuat essent així. Els caminets, si era possible distingir-los, eren aptes per les cabretes del Port i les argilagues feien una feinada en les nostres castigades cames (m’he arribat a preguntar, tot i que que a mi no em va gens, si podrien servir per a les relacions sadomasoquistes?). Per sort (com a mínim per a mí), ens hem tornat a aturar i he pogut descansar novament, però hem hagut d’acomiadar l’amic Mingo. Els seus genolls li han jugat una mala passada. De moment tens la Rasquera-Perelló, però a la tercera serà la vençuda i l’acabaràs. Ara no ho entenc, al gimnàs l’he vist carregar uns dos-cents quilos amb les seves cames i, per això, em pensava que eren indestructibles.

Com que no n’hi havia prou, un altra pujada espectacular, més argilagues i més pedres i pedres. Ara ja no evocava les guerres carlines. La meva ment ja no estava per romanços i ja tenia ganes de posar les meves cames en remull (suposo que als altres companys i companyes també). Malgrat això, n’hi ha que són uns canyeros i per a ells ha estat una passejadeta, ja que hi hagut un moment en què m'ha semblat que tothom em passava com si res, no sabia si estava esgotat o és que amb l'edat vaig perdent capacitat.

Però per fi ens acostàvem als molins i la flaire de la paella (la que no he tastat) es començava a fer sentir. Però ha sigut un miratge, després de l’aturada sota el mestral que ens regalaven els gegants metàl·lics, hem tornat a tirar amb la mateixa insconsciència que “Don Quixot”, perquè encara quedava “tela marinera” i no m’ha semblat tan tirat com deien alguns. Però, com tot a la vida, arriba un punt en què els desitjos és compleixen i l’Ermita del Coll d’Alba ens ha acaronat, ens ha estimat i ens ha obert els seus hospitalaris braços.

No era una cursa, però déu-n’hi do! Quina canya! Vull repetir-la i a vore si puc tastar (i no només flairar) d’una vegada la tan idealitzada paella.

Pep

Nota: no hauré tingut paella, però tindré mandarines?

lo descontent ha dit...

pensava que seria mes cañera un altre dia no vindre,lo millor de tot,la paella.

lo critic ha dit...

pep la cronica molt llarga,el proxim dia resumeix una mica.

pako ha dit...

algú s'ha quedat amb ganes? no de paella, de travessia.
jo la faré quan m'arregle. si no revento.

Angel ha dit...

La cursa espectacular, pero encara ho va ser mes el viatje de tornada a BCN gracies a que uns desalmats sense nom li van dir al xiquet que lalioli eren natilles...., la mare k'el va parir!!! quins pets!!!..esta me la pagareu!!

Anònim ha dit...

Si xeic. Hi ha molt de mal parit a n'aquest grup...

puça ha dit...

a vore nois molt bona surtideta per anar agafant fondo per a chamonix,molta gent i bon ambient.
Angel no passa res que yo ahir a la nit anava igual que el teu fill,i pel meu costat no era massa agradable esta,segur que era del alli oli.

puça ha dit...

a vore nois molt bona surtideta per anar agafant fondo per a chamonix,molta gent i bon ambient.
Angel no passa res que yo ahir a la nit anava igual que el teu fill,i pel meu costat no era massa agradable esta,segur que era del alli oli.

Marieta ha dit...

nois i noies de la terra del "lo"...estic molt enfadada perque jo sí que em crec que la Rosa faci aquestes coses...basicament perque al tenir-la segrestada...NO POT VENIR A ESCALAR.
O sigui que prou ja de fer-la correr a la pobre mossa.
Vinga, que vagi bé corredors ;) i continueu així de forts!!!

sense seqüeles ni lessions ha dit...

Ei Mariet!!

pos sí sí, pot ser sí que em tenen segrestada, però patieixo el Síndrome de Estocolmo més greu detectat al llarg de la història. I encara no ha nascut psicòleg capaç de curar-me!!

Però quan vingue el bon temps, t'asseguro que ja buscaré algun cap de setmana per anar escalar i agafar coloret, tot i que amb tantes competicions haurem de sincronitzada els calendaris, jeje!!

Rosa,Bye!

P.D.: Pep, ja no és temps de mandarines, peòr si convé (i si trobo patrocinador) les aniré a buscar a la Xina ;)

rosa ha dit...

Pep, molt bon crònica! M'agraden estes pinzellades d'història que ens has colat

Un segrestadro ha dit...

Marieta, se m'ocurreix que també podries vindre tu, de tan en tan a correr en natros.
I tranquila que no som les FARC, el nostres segrestos son de cap de setmana.

Loteria ha dit...

Rosa si busques un psicòleg, tranquil·la que al grup ja en tenim un.
Ara que pensant-ho be, el que més necessita un psicòleg es lo psicòleg.
Ostia quin lio....

Albert ha dit...

Rosa, sí que ens ho creiem. Té pinta a ser molt cansat això...

rosa ha dit...

Albert, cansat cansadíssim és això... per aixó sempre agafo totes les xocolatines del cel ober ;)

albert(loroquetero,puça) ha dit...

qui coñ escriu en lo meu nom???o es que hi ha un altre Albert per aqui???.Rosa si em pases el teu correu et paso els entrenaments per aquesta setmana,a vore quans celosos contesten ara,per que vaja tela.

rosa ha dit...

Puça, no sé com dir-t'ho, però... al món hi ha més d'un que es diu Albert, ja està, ja t'ho he dit!! Però que sàpigues que encara que es diguin com tu, tu continues sent "único en tu especie!!!"

lo meu correu és: rosacarlescastells@yahoo.es

passa'm els entrenaments, però els has d'adaptar a les meues capacitats pq sino... abandonaré abans de començar.

Anònim ha dit...

Encara que em sap greu dir-ho, he de donar la raó al crític, em vaig passar de rotllo. La propera hauré de resumir...

Albert Puça, en català has d'abandonar les ñ i les y que no siguin ny. Tranquil que d'Alberts n'hi ha més d'un, però que sigui puça i que corri tan depressa no sé si n'hi ha gaires.

Pep

llegir és bo ha dit...

Pep, no facis cas a les crítiques, qui no ho vulgui llegir tot, pos que no ho faci i que llegeixi en diagonal

MARTEN ha dit...

XEICS, AIXO HA ESTAT MOLT BE.SE TE QUE CONSERVA ESTE FORMAT DE TRAIL,ANAR FENT I ANARMOS REAGRUPANT.LO DINAR FABULOS TENDRIEU QUE HAVER PROVAT LOS CALLOS DE CASA VICENTE,SALUT A TORS TING LO TURMELL UNA MICA UNFLAT