FORÇA, EQUILIBRI, VALOR I … SENY!!!!

FORÇA de voluntat és la que vaig necessitar el diumenge al matí per aixecar-me quan va sonar el despertador, ja que feia fred i estava plovent a Barcelona. A les 7:45h ja estàvem direcció Vilafranca del Penedès per córrer 10km + la ½ marató de l’Espirall. L’equip de runners el formàvem lo Gonçal (un amic de la feina); lo Manso i jo. Un cop arribats a l’Espirall, recollida de dorsals, preparació de l’equipatge pensant en la transició i caferet. Uns 5 min abans dels nostres 10 km ens vam trobar a Pako, el qual va demostrar que lo de la cella és “cuento” i que quan vol no hi ha tempesta que l’ature… ja m’estranyava a mi!! Espavila, que lo de la cella ja no t’excusarà més!! Al trobar-me amb Pako tant aviat, vaig tenir l’oportunitat de córrer amb el Garmin des del principi, i de cop vaig pensar: “ja ho puc fer bé, que porto la caixa negra”


L’ EQUILIBRI el van utilitzar al plantejar la cursa. Va ser una decisió conjunta entre el primer entrenador Puça i el tècnic Manso, no sé com va anar la cosa, però la estratègia final va ser:
- Els 1ers 17km (10 km abans de la cursa + els 1ers 7 km de cursa) a 6 min/km
- Els següents 10 km (del km 7 de cursa al 17) a 5 min/km
- I els últims 4 km recuperant a 6 min/km

Ja sabeu que jo no sóc una gran corredora, però això de pensar que havia de fer els primers 7 km de cursa a 6min/km em va alienar,i només feia que pensar:”que pensarà Leo de mi?? Segur que quan ho llegeixi estarà rient tota una setmana”. Per uns moments vaig arribar a pensar que la pròpia “ambulància-cotxe escoba” m’atropellaria… quin mal son, tu!!!

A les 9:05h vam utilitzar tot el VALOR del que disposàvem per començar a córrer sabent que ja no ens aturaríem fins a finalitzar la ½ marató. Els primers 8km van ser molt divertits i vam aprofitar per fer turisme per Vilafranca visitant la zona esportiva, el centre de la ciutat i el casc antic… en conclusió, una vila molt guapeta! Com que formàvem un equip de tres, la sensació de ridícul no va ser tant, tot i que la gent ens mirava estranyats (estàvem corrent abans de l’hora i en direcció contrària a la cursa) i al•lucinats (estava plovent). Amb hora justa vam fer una ràpida transició i ens vam canviar les samarretes xopetes per unes de seques. Encara no sé perquè, ja que al cap de 5 min tornàvem a estar ben mullats… Tot i el ritme suau, en cap moment vam ser el últims de cursa, la qual cosa em va relaxar, la meva vida ja no es veia amenaçada per “l’ambulància-cotxe escoba”, uf!!! Al km 5, ens vam prendre un gel en vistes de que aviat havíem d’augmentar el ritme, al km 6 vam accelerar una miqueta i al km 7 ens vam posar a 5 min/km. Personalment, diria que la cosa va anar prou bé, tot i algunes pujadetes (NO totes!) que en van “relentir”, però el meu estimat i volgut Manso ja es va encarregar de compensar-ho, i de sobres, a partir del km 12. El bon humor i l’harmonia ens van acompanyar tota l’estona, exceptuant algun moment en que entre Paco i jo quasi surten xispes, les quals quasi passen a llamps i trons quan un fenomen paranormal es va apoderar del seu Polar i del Garmin, menos mal que el Gonçal va calmar la situació! La tensió es va acabar al km 17, a partir del qual el ritme tornava a ser suau i les rises i la conversa van passar a ser les protagonistes.

Pel que fa a Pako, quasi no el vam vore, només en dos moments que ens van creuar durant la cursa, quan natros anàvem... ell ja tornava!

Un cop a l’arribada, tota la nostra atenció es va centrar en els bocates i els obsequis, eh Paco?? I després d’una dutxa ben merescuda vam tornar cap a la Ciutat Comtal, disposats a trobar el SENY. Al principi la nostra cerca va ser infructuosa, però finalment el vam trobar en un bar del barri de Gràcia en forma d’una enorme gerra de cervesa!!!!!!!

By Xica Trail