Zegama 2009

fotos: http://picasaweb.google.com/monrasin2

Aclariment del Manso: Quina crònica més xula que ens ha escrit Elena. Els que la coneixem podem intuir com té els ullets i els que no la conegueu tant poseu imaginació. Jo he ficat amb el seu permís un parell d’anotacions en cursiva, és per reforçar la crònica.

Tot va començar al gener, quan em vaig enterar que s’obrien les preinscripcions per a Zegama, cursa que tenia moltes ganes de fer, al menys una vegada, i que l’any passat ja haviem comentat Isa i Jo d’inscriure’ns, però no vam arrivar a temps. Però aquest any sí, ens vam incriure tres uequeros. Al febrer van fer el sorteig i no vam tenir sort, tot hi confiar amb la repesca... Dir també que em va fer molta ràbia saber que coincidirà amb la cursa de Paüls...però tinc unes companyes i companys que valen lo que pesen, i em van animar “...Trànquila que Paüls sempre estarà i Zegama només és una vegada...” Si senyor això són amics!!


A l’abril ens avisen a Paco (el MANSO) i a mi que ens han repescat, ara sí, esta clar, farem Zegama!

Val a dir que a partir d’aquest moment, el moment en el qual vaig saber que aniria a la cursa, que em van inundar moltes sensacions, aquelles que surten d’una mescla de nervis, emoció... i a entrenar! per poder acabar-la dignament.

Ja, ja ... ja!!! D’acord, no se li ha de perdre el respecte a cap cursa, però amb el teu currículum (UTMB...) i amb l’esta de forma en el que et trobaves no cal tanta modèstia. Que per modèstia aquest any ja en hem tingut prou amb el Guardiola.

La setmana previa a la cursa, estava que me’n sortia (de nervis, clar!), fins i tot vaig arribar a somiar amb ella...
Arribat el divendres gps programat Tortosa-Zegama i allà anem... En arribar a Zegama, ambientillo, ja es veien uns quants craks per la zona del bar del poble, ens espera Mikel un membre de l’organització, quin luxe!! Mirant cap a les montanyes pregunto a un senyor que estava per allí si allò que és veia tant emboirat era el Aizcorri, i no només em va dir que sí, sinó que també em va explicar tot el recorregut de la cursa!! (dissabte vaig saber que era el director tècnic de la cursa de Zegama-Aizkorri)

Per sopar, com no, chuleton i sidra, ah i per acabar un paxaran autèntic. Diuen que tot això és energia de la bona.

Energia de la bona no sé però mig bufats i farts a dormir sí que varem anar. Que no vas provar la xistorra, la truita d’abadejo i els tacos d’abadejo amb tomata? I digués la veritat: quans viatges a per sidra vas fer?

Dissabte al matí turisme per anar calmant els nervis, i dinar amb Ramon, Natalia, Xus …. per la tarda recollida de dorsals, quantes cares conegudes! I curiositat, molta gent parla de l’altra cursa, la Nostra, la de Paüls.

Diumenge a les 6.30 a l’aire, el dia s’havia despertat fosc, molt ennuvolat, amb molta pinta de ploure... a les 8 ja estavem a la plaça de Zegama prenent la dosis de cafè necessària , tot i que ja estava més que activada... Passem el control de sortida, fem un precalentament, poca cosa, però sembla que així ens quedem més tranquils. Ja estem tots esperant que donen la sortida, entre altres el Manso, Natalia i jo (els que farem quasi tota la cursa junts). Es sent cantar a capel·la amb eusquera, no sé que deia però els ullets ja em començaven a fer pampallugues, i jo que pensava que després del utmb ja no tornaria a sentir aquelles sensacions... en aquells moments vaig trobar a faltar a Isa...totes aquestes animaladetes sempre les havia fet amb ella...i clar... Després música d’aquesta que et possa la pell de gallina, uff! ja quasi em caia la llagrimeta, sort que toquen les campanes i ja donen la sortida.. ja no hi ha marxa enrera, a córrer!.

Temps de sortir volta al poble, la gent avocadíssima amb els corredors i pujada, estava tant eufòrica que em semblava pla, seguidamente sento:
- Jeuuuu!!!! (era el Manso que em maldava)
- Coneixement! dossifica que això és molt llarg!!

Ui!!! Abans del primer “jeu!” el que em va costar enganyar-vos a les dos cabretes (Natalia d’Osca i Elena) de sortir just davant dels escombres.

Baixem una mica el ritme, entre pujades i baixades per recuperar les cames, i alegrar la vista amb aquests espectaculars pinars, arribem al principi de la pujada llarguíssima que ens espera fins Aratz, anem pujant pel mig d’una espectacular fageda, això ja és Duret, i no s’acaba mai, però que bònic!!

Perdona elena però en aquest punt t’has deixat un dels punts més emotius de la cursa. Aproximadament al km 5 varem trobar el primer punten cursa amb molt, però que molt públic. Va ser bestial.

Alguna baixadeta per recuperar, on només es sentia al Manso, que si les cames flexionades, que si com si ballesseu un vals, que si sembleu un siscents per una autopista, i no se quantes coses més , amb tota aquesta pressió i corrent per una via romana arribem al tunel del santo espiritu on estava Montse, i cap a munt a Aizcorri que falta gent!

Aprofito el petit lio de noms que s’ha fotut l’Elena, el túnel era el de Sant Adrià i Sancti Spiritu estava més endavant,per fotre-li pulla a Cèsar, que em va deixar abandonadeta la reina per aquells mons de deu. A part d’aquest incident, gràcies a Cèsar per tornar a deixar tant alt el nivell del suport logístic i a la reina el suport “moral” com mai havia donat.

Gent i mes gent animant, cridant pel teu nom,uff!!entre ells Cesar i Ramon, amb tot això, és impossible no pujar, però quina pujadeta deu meu! Després una cresta molt tècnica que ens va recordar a Paüls, a més de pensar que a allí ja estariem acabant. I culminat l’altre pic Aitxurri, ja haviem completat la meitat de la cursa i estavem sencers.

Una baixada tècnica, altre cop paissatges espectaculars, estava disfrutant com una boja, de tant en tant li preguntava al manso anem bé a aquest ritme per fer les 7 hores? (ell tampoc tenia idea si en fariem 7 o 8, l’important es que estavem sencers, deia).

Arribem a la última pujada a Andraitz, ens queden 15 quilometres i quasi tot de baixada, això sí, amb algun repexonet. Decidim apretar les dents i a tope, ens quedaven moltes forces,

Ens quedaven o et quedaven? Ara una confessió: els darrers 500 metres no volia afluixar per escoltar la música i l’ambient, és que no podia seguir el ritme. Ara la meva crònica: fins el km 4 a Natàlia a Elena les vaig frenar un parell de cops, però desprès ...uff!!! desprès a les tres pujades que quedaven ho vaig donar tot intentant seguir les dos cabretes, quan no era una era l’altra, sort que a les zones tècniques em deixaven recuperar. I per a colmo el que m’esperava els darreres 12 km,llàstima que Natàlia va tenir problemes i no ens va poder seguir. Quina sort vaig tindre de la música i l’ambient de l’arribada.

al quilòmetre 12 m’entero que podem fer-la en 6:30h!! Llavors em va resorgir una mena d’energia i vam començar a baixar com si ens perseguís un bou, que dic un, un Ramat! Vam passar un grapat de gent, ja sentiem la megafonia, ja ho teniem!! L’entrada al poble triunfal... Ho haviem aconseguit amb 6.24!!!!! gràcies Paco, Gràcies Joan, Gràcies Oscar!!!!!!

Cursa inolvidable, per la gent, que ben segur es van quedar afònics de tant cridar el nom dels corredors, que et donaven força per continuar pujant, aixó si amb aquella llagrimeta… pel paissatge, les fagedes, els pins, els pedregals, per l’organització, no feia falta res,per tot, un 10!! ostres aquesta puntuació és la mateixa que li donen a la Nostra!! Que deu voler dir?

By Elena (i algun apunt del Manso)