Corrent pel Dragon Khan.

L’altre dia, un amic li comentava a un altre que no acabava d’entrenar bé després de la marató de BCN, que no s’amoïnés, que a vegades lo cos no respon però igual s’ha d’entrenar, amb menys intensitat, descansar millor i que ja veuria. En això pensava quan lo dimecres passat feia les pitjors sèries de la temporada. Cansat, en lo pols disparat, m’arrossegava per l’escullera de Tarragona. Los dies posteriors no van ser millors. Vaig dedicar-me a rodar 10 quilòmetres cada dia i lo dissabte vaig aconseguir dormir 9h seguides més 2h de propina a la migdiada.

Així que no sabia que passaria este diumenge pel matí a Port Aventura però la cosa no ha pogut començar millor. Deseguida que he arribat a la sortida, amb la samarreta de la UEC, m’han felicitat efusivament, casi m‘han demanat autògrafs i quan ja m’estava posant com un tito de content per la fama adquirida i inesperada, de fet em veia fent un Sálvame, m’han dit: Quina carrera que has fet pel desert! Ets un crack! I clar, m‘ha costat però he hagut de reconèixer  que no era jo...que també sóc baixet i prim, i no massa melenut, però que l’heroi era Albert Giné...

Però la carrera ha anat molt bé, potser com a mecanisme de compensació!. Lo circuit és molt dur, un autèntic trencacames, però molt, molt guapo. Se surt davant d’un dels hotels de P. Aventura i després d’anar pels diversos jardins –quins jardins, plens de flors, oliveres, pins, l’asfalt immaculat, ni un cotxe, un goig de córrer per allí: paga i seràs feliç em van dir una vegada...- i després cap al parc: Mediterrània, Polinèsia, Xina i el seu Dragon Khan i tornant pel Tomahawk del Far West fins que hem sortit del parc cap al quilòmetre 4,5. Tornar al trencacames i em trobava molt bé i molt fort. Arrossegava a un “agonies” –aquells que arrossegues des del 1r quilòmetre i que sembla que es van a morir per les bu fegades que foten i que quan sembla que sols li queda un descansi en Pau, a falta de 500 metres, canvia de ritme i acaba amb tu, que segueixes respirant molt bé...- i tenia a un veterà a uns 100 metres. Canvio de ritme a falta de 2 i els deixo, i casi agafo a un home mort que tenia al davant i al que cada cop tenia més a prop...i llàstima per que casi pillo cacho! Era lo 1r veterà...però molt content amb el desè de la general amb 35’22’’. I sense haver mirat lo rellotge ni una vegada. Administrant lo cos. I dissabte a Tortosa, de despedida d’asfalter. La mitja muntanya m’espera (Paüls, Alpens i Llop).

Tots els fets relatats són absolutament certs.

Sinto Carla Muntanyola