Després de la marató em vaig agafar una setmana sencera de descans. Físicament potser no hagués fet falta però psicològicament sí que ho necessitava. Després 3 setmanes més de 4/5 sessions de 10 quilòmetres em van deixar molt fresc tot i que dubtava de quan havia baixat el meu estat de forma.
I des de l’abril que ja he començat a matxacar amb un objectiu ben clar: la cursa del Llop. I com ja vaig comentar en la darrera crònica, aquest mes el dedicaria a la qualitat. Per això no tenia cap objectiu clar per ahir als Bombers. Dues sessions setmanals de qualitat i els 12 quilòmetres del dissabte, més 1h de fisio divendres, feia que les meves cames no estiguessin fresques. Per això vaig decidir sortir sense mirar el cronòmetre en cap moment i córrer per sensacions.
Així doncs, a les 10h es donava el tret de sortida de la increïblement ben organitzada cursa dels Bombers. Entrada al calaix sub 37’ sense cap problema i el plaer de tenir a la triumfita Beth a sobre del cap, que no passa cada dia. Sortida forta però amb l’àncora posada que el personal s’anima massa en aquesta mena de curses i es tracta de recollir cadàvers, no de convertir-se’n en un més. Enfilo el Paral·lel avançant a Marta Domínguez, i a un fort ritme però amb una marxa a la butxaca. Arribo a Gran Via i quan passo pels 5 quilòmetres (17’40”, únic moment en què vaig mirar el rellotge) veig que l’objectiu, no sé si real o fictici, de 3’30’’ era una possibilitat, sobretot tenint en compte la Via Laietana. En aquells moment millorar la marca (35’52”) d’aquesta 2a vida atlètica era suficient. Segueixo fort, saludo al Pau que em veu a pesar de la uniformitat cromàtica i, pim pam, encaro la Via Laietana canviant lo ritme. Passo el quilòmetre 9 i clico el crono per veure en quant podia fer en l’últim. Arribada forta i relativament còmoda en 35’3”, 2a part més ràpida i últim quilòmetre en 3’20”.
Satisfet, ara mateix més que ahir, però no eufòric. S’ha de seguir entrenant. Avui gimnàs, demà 18 i dimecres sèries de 500.
I diumenge 10 més a Port Aventura. Show must go on.
4 comentaris:
Nen, ho tenia tot preparat, càmera engegada, colocada, i jo amb 5 ulls intentant detectar-te. Ho vaig fer, però aleshores vaig prémer el botó de començar a filmar i la càmera s'havia apagat sola.
El millor és que se'm va ocórrer començar a córrer per avançar-te i tornar-ho a provar, però els 5 metres recorreguts vaig reflexionar i vaig pernsar que seguir-te a tu és un suicidi!
Pau, després d'haver vist els teus vídeos al facebook sí que m'ha fet ràbia :-(
S'haurà d'entrenar més (tu i jo)! Per cert, la millor camiseta tècnica mai donada!
Que crack!!! però tu descanses u que! xeic para que després no vol anar ningú a entrenar amb tu. Au, au, felicitats però ja farem la kilometrada d'aqui un temps que jo paso d'anar més a patir.
Puça
Jo descansava i berenava croiasants de nocilla llegint-me lo teu blog i los antrenos mítics que has fet (em ve al cap lo dia de Benifallet entre d'altres)
Albert, la tenim pendent, je, je...tu recuperat i ja parlarem que necessitaras les tirades llargues quan tingues d'aguantar a Ahansal!
Una abraçada,
Publica un comentari a l'entrada