Said Aouita, Nawal El Moutawakel, Hicham El Guerrouj, Hassiba Boulmerka...són atletes d’origen magrebí que han estat grans atletes, medalles d’or en JJOO i en algun dels casos, premis Príncep d’Astúries per l’esport. En tots ells pensava en veure a la sortida de l’XI cursa popular ciutat de Tortosa als centenars de xiquets i xiquetes, tortosins la gran majoria per naixement i d’origen nord africà.
Veient també, per fi, una continuïtat en la gestió de l’atletisme a les Terres de l’Ebre, ara en mans de pares i mares joves i amb ganes de tirar-ho endavant, molt malament ho hem de fer entre tots sinó tenim d’aquí a 15-20 anys grans atletes tortosins. La pedrera la tenim.
Però no és aquest l’objectiu principal. A l’igual que en els temps del Sr Antó al CP Dertusa, quan vaig començar a córrer, l’objectiu és formar ciutadans, persones. I tenim mitjançant l’esport una gran oportunitat que no ens podem permetre de deixar passar. És necessari que les autoritats donin tot el suport material i humà per que el treball que s’està fent a les pistes d’atletisme municipals no sols no s’ature sinó que tingui una seguida en el temps. A veure si ho fem bé.
I de la cursa, espero que no em trenqueu les cames per fer la crònica d’una cursa d’asfalt...i de 4 quilòmetres! J
Llorenç Sales, un crack de les nostres terres i el nostre Ahmed –en xandall llarg doncs passava en la bici passejant i es va trobar la cursa- es van escapar de sortida. Vaig lluitar pel 3r lloc del podi però se’m va escapar a falta de 50 metres. És llei de vida! La xispa de la velocitat es perd amb els anys i és lo que hi ha. Em vaig guanyar, això sí, lo títol de clàssic, segons va dir l’speaker quan vaig arribar, i imagino que això és cert si tinc en compte que en l’edició del 1982 –li dien llavors Prueba Atlética Popular-, vaig ser 3r. Tot i que encara m’estic pensant si és bo o no això de ser-ho...
By Sinto
7 comentaris:
Hola Ferran m´ha fet molt de goig que nombreses al meu pare, veig que encara t´en recordes d´aquests temps.Molt xula la crònica. Veig que tu no pares.
Leo, crec que tinc la samarreta del CP Dertusa encara. En 14 anys, les persones que coneixes et marquen per a bé o per a malament. Del teu pare i dels viatges en furgoneta cap aquí i cap allà no me'n oblidaré mai. Juntament amb el Sr Ramos (lo fotògraf) i Xavier Andreu han estat els més importants de la meua vida atlètica.
Un senyor.
Llegint la crònica, se m’ha ocorregut que estaria be crear la categoria de “classics”. Es podrien fer curses o trobades de l’estil del “cucafera clàssics”, alguns hi podríem participar per partida doble, com a clàssics i com a cucaferes. Així a bote pronto, me venen al cap, a part de tu (i jo) uns quants noms, que no diré per no ferir susceptibilitats.
jo cuan vaig plegar del handbol,als 30 anys i tindre 2 fills vaig arribar a casi 100 kg,fins que vaig dir, a tornar a fer esport,los meus referents,eren Isa,leo,ferran i lo meu amic,NORBERT.
os veia pasar i ja admirava la constancia que tenieu.a isa i leo sempre los ho dic,ara teu dic a tu,teniu tota la culpa que m¡agrade tan lo nostre esport.gracies mestres.marti
A mi tambe m'agrada "Verano Azul"
Sinto, jo crec q és boníssim això de ser clàssic!! ojalà pugués dir lo mateix d'aquí uns quants anys!! a més los clàssics no passen mai de moda i sempre són un referent!
Mauro, per a clàssica la marató de la lluna plena de la galera. La tornaria a fer sense dubte.
Marti, no sabia que erets amic de Norbert. Per mi el més gran. I les marques ho corroboren. De fet l'altre dia pensava en ell pq al 1983 (jo tenia 16 anys) li vaig guanyar una popular a l'esprint. La llei de vida de la que parlo.
Krusty, gràcies, je, je...clàssic però millor chanquete que piranya!
Publica un comentari a l'entrada