Tinc una sensació rara a l’hora de fer servir
la paraula xalar. Però bueno al final xalat si que hem xalat. Perquè és la
cursa més dura que he fet mai (això tambè ho diuent les iaies cada estiu: mai
en la vida havia patit tanta calor com este estiu). Si algú se la va emprendre
com a objectiu va tindre que patir molt però que molt.
Anem per pams, tot i que espero no fotre massa
rollo. El recorregut és molt dur (168,5 km i 11.000 m+) i té bastants trams
tècnics i algun molt tècnic. A més, divendres i dissabte la climatològica ho va
complicar molt. Una mica de pluja, molta boira, molt xiri miri i vent i fred a
les parts altes. Sols un exemple: del km 115 al 130 tot per dintre un bosc de
faig seguint un GR sense massa desnivell, uns 400 m+ al començament i després
un”sube-baja”, ens va costar 4 hores sense encantar-nos. Perquè, la boira no
ens deixava veure les marques i la xocolatada que hi havia per la sendera...
La crònica: Los plans que portàvem era arribar
en unes 30 hores al km 130 per dormir i fer els darreres 38 km quasi tancant cursa.
Ritmet trailero al principi amb alguna paradeta més o menys llarga. Al 40
Carlos ens deixa (que si lo ritme, que si l’esquena...). Al 77 hi ha un macro
avituallament estem tocadets i anem lentos, ens dutxem, dinaret, Tara fins i
tot un massatge, la gent plega... a tornar-hi. Prop del 100, la pujada de més
de 1000, no ens deixen fer la part final del Txindoki, n’estan baixant un amb
la monyeca trencada. Al final ens en anem a dormir prop de les tres.
Despertador a les cinc i mitja, sortim a les sis menys deu amb els escombres
(en van tallar una cinquantena darrera nostre perquè no passessin Aralar de nit
i amb boira). Diumenge tot canvia, sol, quasi no hi ha fang, quines vistes...
passem l’Aizkorri recordant Zegama. Los últims 18 o 20 km costen de passar,
cansats i recorregut no tant espectacular. Acabem molt sencers, l’últim km i
mig és creua Beassain i el fem tot corrent. Ens ha sobrat una hora i quart de
les 48 que donaven.
Per acabar unes parauletes per a Tara (ell
hauria de fer la seva crònica, crec que ens la mereixem). Vaja debut en estes
carreres que son una mica més que una ULTRA. I unes per a l’organització pel be
que ens ha tractat.
By Paco Estorach
7 comentaris:
No tenia cap dubte Paco, sabia que ho faries.
Tara me'n alegro moltissim, si senyor!!!!
Carloooooooooosssssss será possible, jo que et vaig dir divendres, tranquil que si vas parar m'imagino com estaves.
Felicitats noi pels temps de la gent m'imagino una cursa durissima.
Pues mirad, chicos, se me terminan de quitar todos los males del cuerpo leyendo vuestra crónica.
Yo al ladito, en la Camille, pero casi me muero de la sofoquina, no tienen término medio, son exagerad@s para todo de tan humanos rozan lo divino.
Ale, a recuperarse que ya os vale!!!!
Tara ha dit.
Cursa molt dura.
Quan pogui escriuré unes paraules, fins llavors gracies a tots els companys que ens animen a aconseguir aquestes fites. Ha sigut algo on es combina el plaer amb el patir de una forma que ja coneixe-ho. Gracies a Paco i a Carlos per ser amics meus pos quand vius aquestes sensacions lo que necesites al costat es un amic.
Aupa Euskalerria. Visca la UEC.
Enhorabuena chicos. Os estuvimos siguiendo por la web, y solo me preocupé cuando en el penultimo control, no llegabais, pero ya me contaron que descansasteis un rato...
Una cursa muy dura, pero que habéis pasado con matricula de honor!!!!
Enhorabuena trio!
Y ahora descansar un poquito, y tomaros unas cervecillas, que os las habeís ganado. ¡¡que ya no queda nada pal ¿petit? trote ese!!
Felicitats skyrunners, sou unes maquines! Molt bona la crònica Paco, felicitats Tara, anims Carlos. Si aquesta cursa és de preparació per anar al Montblanc, com deu de ser de dur el Montbalnc...
Fantàstic
Cada dia em feu menos enveja. Quina manera de disfrutar rabiant. Masoquisme pur i dur.
Això sí, tots tres sou uns màquines!! Als Alps arrassareu.
Publica un comentari a l'entrada