SKY RUNNER – CARROS DE FOC (11 de 11)

Un grup d’onze (los 4 Tors, Isa, Mònica, Jesús, Samu, Agustí, Pinyol i jo), més de 4.600 tècnics metres de desnivell positiu i gairebé 24 hores donen per a moltes anècdotes. Intentaré fer un breu resum des de la meva perspectiva en aquest tipus de proves de llarga distància, on asseguro que és més important la psique que el físic. 

Ens reunim al refugi d’Ernest Mallafré el divendres a la tarde. Poc a poc van arribant els amics. Es respira un ambient nerviós. La sortida ja l’han donat (de les 7:00h del matí del divendres) i també arriben els primers participants. Entre aquests es confonen dos roqueteros. “Buai!! Vatros aquí?” Sopem uns ara, uns després i anem a dormir, lo que podem, perquè els nerviets estan allí. A les 2:30h em toquen els peus. Això indica que ja és hora d’aixecar-se. Esmorzem ràpid i a les 3:25h ens donem el tret de sortida. 

Només començar ens perdem; ‘però què vol dir això?’ Sort que tenim un company que surt amb nosaltres (Joan) que ens indica el sender correcte. Saltegem els famosos túnels plens d’aigua i pista fins Josep Mª Blanc. Mengem algo ràpid i a seguir. Comencen a aparèixer els bucòlics estanys. N’hi ha alguns que no els podem veure perquè encara és fosc, però poc a poc comença a sortir el sol i ens plantem al refugi Colomina gaudint de les impressionants imatges dels estanys rodejats de muntanyes. Després de 3 hores més ens plantem a Estany Llong. Fins aquí estic prou animada; sé que he d’anar hidratant-me molt i menjant. Mònica em diu: ‘Ja portem 8 hores!!’ I jo li contesto: ‘Doncs ens queda això multiplicat per tres’. Ella no s’ho acaba de creure, però així és. I lo més dolent encara està per arribar: lo COLLET maleït DE CONTRAIX. És aquesta etapa la que em mata. Em costa molt pujar, ens trobem als roqueteros que baixen i ens ‘animen’, no s’acaba mai la baixada i, lo pitjor, Elena es fa mal. Després d’unes cures intensives per part del grup (sella ferides, tirites, gases, venes...) continuem. He de felicitar a Elena per la seva perseverança i no defallir en cap moment. Ets la millor! 

A partir de Ventosa i Calvell per a mi comença una altra cursa. Una cursa plena d’aspereses i moments molt baixos, anímicament parlant. Em de baixar a Restanca, per tornar a pujar pel mateix camí. La meva ment em diu que no, que després del que porto (12 hores) ja no es pot més, però confirmo que sí que es pot. Mà d’antiinflamatori i quatre toquets dels companys (Paco i Karim, sobretot) i cap avall i la primera. Va valer la pena anar-hi, ja que és un refugi en un lloc molt privilegiat. I alè, cap amunt!!. A partir d’aquí només faig que dir-li a la meva ment: “Ja està, això ja s’acaba, aguanta!!!” Es comença a fer de nit, ens tapem i arribem a Colomers. Estic morteta de gana i no ens volen fer res de menjar. Els ho demano per favor, que fa moltes hores que no mengem res en consistència. Cinc hores abans ja no ens havien volgut fer res. Al final ens donen sopa. Sabeu aquells gossets que passen gana i que quan l’amo arriba i els ho dóna el menjar ronyòs runen per a que no li prenguin mentre el devoren? Pos jo igual. Feia anar aquella cullera a les mil. Sortim pensant que ja no queda res. Ens costa molt arribar a Saboredo. Estic mig marejada. Mengem un poc més i “va Marga, que només en queda un” em dic a mi mateixa, “un i arribem”, si arribem, perquè anem justos de temps. El Coll de Ratera on està?... mira, ja el tenim aquí i, per fi... només queda baixada. Arribem a Amitges a la una i poc, només ens queda una horeta més de baixada. 

Tinc tantes ganes d’arribar!! Carlos, com a tots els refugis, és el primer en estar a punt per sortir. Arranquem, jo la primera pensant “només queda una horeta, va vinga!!”, però ara sí, que ja no puc més, em desinflo i les meves cames comencen a fer figa. M’adelanta tot el grup, em quedo al darrera i la meva psique comença a defallir. Jesús es queda amb mi. Estic tan cansada que ja no puc pensar en positiu i només ens fa falta perdre’ns... Sí, estem uns 10 minuts perduts per un sender que indicava ‘Estany de Sant Maurici’. Peguem mitja volta i m’entra una espècie d’ansietat, respiro molt ràpid, pateixo per l’hora... Quan ens retrobem amb el grup, al final de la pista, els maleeixo per no haver-nos esperat abans. Coses del cansament. Espero que ho entenguessin. Finalment, morta, quan es diu morta, arribem al refugi de sortida a les 2:54h del diumenge. Objectiu aconseguit. El cansament no em deixa estar contenta. A més, encara ens queda agafar la motxilla gran i tirar cap als aparcaments. Una hora més de caminar!!! Nooooo!! Adormida, coixejant, de banda a banda, com puc,...arribo a la furgoneta amb Jesús. 

Al despertar, tot i els dolors musculars múltiples i la cara inflada, ho veig tot d’un altre color: SÓC FINISHER DE LA SKYRUNNER!!!. I lo millor de tot: ho sóc junt amb 10 meravelloses persones més.

By Maggie

L'amo de les fotos

https://picasaweb.google.com/111949725026017400925/CARROSDEFOC2011#