21 de setembre 2011

Dormim un parell d’horetes?


Es fa molt difícil escriure una crònica del que he viscut durant les 147 hores, 48 minuts i 13 segons; o millor dit 6 dies, 3 hores, 48 minuts i 13 segons; que he necessitat per acabar el Tor des Geants, cursa per la Vall d’Aosta, Itàlia. M’agradaria poder posar-ho tot en quatre ratlles. No deixar-me res però a la vegada no massa rotllo. Per on començo? Com continuo? Quin lio!


Ens inscrivim, com diu Elena, quatre amics, la mateixa Elena, Karim, Carlos i el que escriu. Just desprès de la inscripció ja comencem a parlar de fer la cursa junts. Sempre deixant la porta oberta a que el grup es separi si sorgeix una situació molt extrema. El dia de la cursa s’afegeix al grup Ferran, un gran element.

El Tor des Geants és una de les ultra (ells li diuen endurance) trail més bèsties del mon, 330 km, 24.000 metres de desnivell positiu, sense parar. Per explicar-la aprofito que en alguna descripció de la cursa surt la paraula agonitzant. No se si és alguna mala passada del google traductor, però clava la definició que jo faria de la cursa. Agonitzant per al cor i els pulmons, agonitzant per als músculs i les articulacions, agonitzant per la son i la gana, agonitzant per al coco i les emocions. Com tard o d’hora acabes agonitzant, és molt important gestionar el camí per arribar el més tard possible i en les millors condicions possibles a l’agonia.



Per poder gestionar aquest gran quantitat d’aspectes que condicionaran la cursa, primer s’han d’entrenar. Els que em coneixeu més ja m’heu sentit més d’un cop el discurset que per aquest tipus de curses s’ha d’entrenar molt i molt bé tot allò que no és purament físic: la motxilla, el dormir, el menjar, les llagues, l’escaldat, la dutxa, les cervessetes... Aquesta cursa ens ha tornat a demostrar com perd importància la forma física amb la que arribes respecte a totes aquestes coses. Per suposat que ha d’haver uns mínims molt grans de forma física. Però l’equilibri es decanta cap a una bona forma mental, una bona estratègia de carrera, una bona gestió dels descansos, un mimar contínuament el cos, un no parar de menjar i beure, un generar ambient divertit i optimista (natros li diem xalador).


Quan parlo d’estratègia de carrera em refereixo als ritmes, els temps de pas, que penses portar en cada moment. I que gran que és Karim per aquestes coses. Ens va anar molt bé sortir molt lents. Al tap que es va produir a l’entrada de la primera sendera sols hi havia una vintena de corredors darrera nostre. La idea era no apretar en cap moment al llarg dels dos primers dies. Sols em dol alguna baixadeta massa ràpida. L’objectiu d’anar tant lents és que no sortir cap molèstia, al menys fins al quart dia. Cosa que quasi aconseguim.


La gestió dels descansos ens ha sortit rodona. Sols la darrera nit varem patir vertaderes crisis de son, amb alguna petita excepció els dies anteriors. Aquesta darrera nit no vam poder descansar per la crisis que va patir Elena pujant al Refugi de Champillon. Ho varem pagar, jo en vaig passar dos de molt fortes, Karim dormint a una acera sota una manta de la Creu Roja. Les altres cinc nits, paràvem totes entre tres i cinc hores. Això ens permetia dormir dos o tres hores. A més, de la tercera base de vida fins la darrera passàvem al mig dia. Ens suposava un altra aturada de dos o tres hores (dutxa, menjada forta i alguna capejada).

Mimar contínuament el cos inclou moltes coses. També inclou l’anar lent al principi i tot el tema dels descansos. Però coses més secundaries no s’han d’oblidar, la crema als peus per prevenir l’aparició i posterior rebentada de butllofes, crema als baixos per l’escaldat, vaselina a l’esquena pels rosses de la motxilla, no fer el “gilipolles” (canvis de ritme, saltets, avançaments...), gel allà on comencen a fer-se inflamacions, algun massatge (natros en varem fer pocs, jo cap) o automassatge... Són moltes coses petites però que en algun cas evitaran una retirada.

No soc el més indicat per parlar del menjar i el beure. Tinc la sort de portar una formigonera en lloc d’estomac. Sempre tinc gana, tot m’entra i no tinc gaires molèsties. En aquest apartat vull comentar dos coses. Una és que s’ha de menjar quan no es té gana o quan l’estomac es tanca. L’altra és la variabilitat del menjar, si sempre menges el mateix cansa. Natros varem fer tres menjades fortes (carn i ous) al marge de l’organització (pasta, arròs...) Tema a part és la cervesa. No li recomanaré a ningú que en prengui en cursa. Però quan vas a ritmes lents, el cas de les ultres i endurance, els efectes negatius son pocs i si t’agrada els positius poden ser molts. Jo en aquesta cursa en he begut molta.

He deixat per al final el tema de l’ambientillo, els aspectes més anímics, la moral, l’eufòria, l’anar junts... En el nostre cas més del 90 % del temps estàvem xalant, i xalant de veritat. Us asseguro que s’avança molt més si estàs content. La cursa genera moltes situacions per que això no passi. La cabrona està allí per no parar de putejar-te, vol que estiguis cabrejat, agobiat, emprenyat... però has d’aconseguir xalar. En aquest aspecte tots no tenen la sort de tindre un Carlos a prop, ni la possibilitat de plantejar una cursa en grup. Un debat que es genera és si s’ha d’anar en grup. Estic segur que individualment algú hagués millorat resultat anant cadascú al seu aire, es perd molt de temps a les aturades en grup però guanyes amb l’aspecte anímic. Jo a més hi vull afegir una opinió molt personal. Per mi, a part del resultat esportiu, és molt important resultat humà. Us ho asseguro que no canvio per res del mon arribar a meta 10 o 15 hores abans (menys no ho tinc al es cames), pel plaer dels darrers centenars de metres abraçats, com diu Elena, amb els amics i amiga que hem compartit aquesta experiència.

Per al final: “In bocca al lupo” sort com ens la desitjaven els valtostasians. En has de tindre o millor dit, te l’has de buscar.

 
Lo manso

14 comentaris:

Paco Murall ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Paco Murall ha dit...

òstia la foto del milió d'ebros!!!

Paco Murall ha dit...

Ets gran mestre!

IVAN ha dit...

Moltes felicitats a tots!
Des de fa temps i ara més que mai sou ua tia i uns tios que feu gran les paraules: esport, sacrifici, amistat, companyerisme, diversió, generositat i tot lo bó.
Seguiu així!
Ara a un descanset que el teniu ben guanyat.

macagundena ha dit...

Paco,no tinc paraules per descriure tot el que aprenc de tots vatros. després de llegir aquesta crònica plena de sentiment només puc donar gràcies per tot l'exemple que ens doneu a qui com jo estem descobrint aquest món.

Maggie ha dit...

Quin grup més formidable!! Sou tots quatre gent extraordinària.

Paco, tot això que dius me sona... trobo que alguna vegada ja m'ho has intentat ensenyar... Dir-te que, quan ets al meu costat, augmenten les expectatives d'acabar en èxit l'activitat que estigui fent.

albert giné ha dit...

Paco una crònica molt bona, viscuda en molt de sentiment, es nota, a més, et saps explicar collonudament.
Bravo a tots.

Angel ha dit...

Excelent sintesis del perque mos agrada tot aixo!!! Acabes de fer la Cronica mare de totes les Croniques!!

MANOLI CXM ha dit...

B7s bonic "El paseito"

Kiko ha dit...

Moltes Felicitats de nou a tots!Ha de ser un luxe poder entrar a un arc de meta com aquest i, a més a més, amb la catifa vermella! Millor que "els Òscars"! Per cert, a qui també donaven pernil? Jeje! ;)

Una abraçada a tots!

Leo ha dit...

Vaya crònica més xula i sobretot amb molts de consells !!! Una altra vegada Felicitats atots . Demà ens vindràs a veure a l' entreno?

campanilla ha dit...

Tot i que no m'agrada molt que em conten les coses sinó mes be experimentar-les per mi mateix, reconec que llegint les teves cròniques és com si ja ho estigues vivint... tinc ganes de compartir algun moment d'aquestos en vosaltres again!! Encara recordo aquelles caretes baixant del bus... quina alegria todos enteritos y con otra en el bolsillo!!
My IDOL FOREVER!!
Love..
Campa

ISA ha dit...

Quina enveja que m'esteu fent en aquests moments. Llegint la crònica em sento com si estigués entre vatros, compartint totes aquestes "hassanyes" com en altres ocasions.

Espero poder tornar a fer-ho properament.

DIANA ha dit...

QUINA CRÒNICA MÉS PROFUNDA FA MOLT QUE PENSAR; M'AGRADA. ENHORABONA PER HAVER ACONSEGUIT ESTE REPTE TANT GRAN I SOBRETOT HAVER-HO FET TOTS JUNTS.