Dormim un parell d’horetes?

Es fa molt difícil escriure una crònica del que he viscut durant les 147 hores, 48 minuts i 13 segons; o millor dit 6 dies, 3 hores, 48 minuts i 13 segons; que he necessitat per acabar el Tor des Geants, cursa per la Vall d’Aosta, Itàlia. M’agradaria poder posar-ho tot en quatre ratlles. No deixar-me res però a la vegada no massa rotllo. Per on començo? Com continuo? Quin lio!

Ens inscrivim, com diu Elena, quatre amics, la mateixa Elena, Karim, Carlos i el que escriu. Just desprès de la inscripció ja comencem a parlar de fer la cursa junts. Sempre deixant la porta oberta a que el grup es separi si sorgeix una situació molt extrema. El dia de la cursa s’afegeix al grup Ferran, un gran element.

El Tor des Geants és una de les ultra (ells li diuen endurance) trail més bèsties del mon, 330 km, 24.000 metres de desnivell positiu, sense parar. Per explicar-la aprofito que en alguna descripció de la cursa surt la paraula agonitzant. No se si és alguna mala passada del google traductor, però clava la definició que jo faria de la cursa. Agonitzant per al cor i els pulmons, agonitzant per als músculs i les articulacions, agonitzant per la son i la gana, agonitzant per al coco i les emocions. Com tard o d’hora acabes agonitzant, és molt important gestionar el camí per arribar el més tard possible i en les millors condicions possibles a l’agonia.

Per poder gestionar aquest gran quantitat d’aspectes que condicionaran la cursa, primer s’han d’entrenar. Els que em coneixeu més ja m’heu sentit més d’un cop el discurset que per aquest tipus de curses s’ha d’entrenar molt i molt bé tot allò que no és purament físic: la motxilla, el dormir, el menjar, les llagues, l’escaldat, la dutxa, les cervessetes... Aquesta cursa ens ha tornat a demostrar com perd importància la forma física amb la que arribes respecte a totes aquestes coses. Per suposat que ha d’haver uns mínims molt grans de forma física. Però l’equilibri es decanta cap a una bona forma mental, una bona estratègia de carrera, una bona gestió dels descansos, un mimar contínuament el cos, un no parar de menjar i beure, un generar ambient divertit i optimista (natros li diem xalador).

Quan parlo d’estratègia de carrera em refereixo als ritmes, els temps de pas, que penses portar en cada moment. I que gran que és Karim per aquestes coses. Ens va anar molt bé sortir molt lents. Al tap que es va produir a l’entrada de la primera sendera sols hi havia una vintena de corredors darrera nostre. La idea era no apretar en cap moment al llarg dels dos primers dies. Sols em dol alguna baixadeta massa ràpida. L’objectiu d’anar tant lents és que no sortir cap molèstia, al menys fins al quart dia. Cosa que quasi aconseguim.


La gestió dels descansos ens ha sortit rodona. Sols la darrera nit varem patir vertaderes crisis de son, amb alguna petita excepció els dies anteriors. Aquesta darrera nit no vam poder descansar per la crisis que va patir Elena pujant al Refugi de Champillon. Ho varem pagar, jo en vaig passar dos de molt fortes, Karim dormint a una acera sota una manta de la Creu Roja. Les altres cinc nits, paràvem totes entre tres i cinc hores. Això ens permetia dormir dos o tres hores. A més, de la tercera base de vida fins la darrera passàvem al mig dia. Ens suposava un altra aturada de dos o tres hores (dutxa, menjada forta i alguna capejada).

Mimar contínuament el cos inclou moltes coses. També inclou l’anar lent al principi i tot el tema dels descansos. Però coses més secundaries no s’han d’oblidar, la crema als peus per prevenir l’aparició i posterior rebentada de butllofes, crema als baixos per l’escaldat, vaselina a l’esquena pels rosses de la motxilla, no fer el “gilipolles” (canvis de ritme, saltets, avançaments...), gel allà on comencen a fer-se inflamacions, algun massatge (natros en varem fer pocs, jo cap) o automassatge... Són moltes coses petites però que en algun cas evitaran una retirada.

No soc el més indicat per parlar del menjar i el beure. Tinc la sort de portar una formigonera en lloc d’estomac. Sempre tinc gana, tot m’entra i no tinc gaires molèsties. En aquest apartat vull comentar dos coses. Una és que s’ha de menjar quan no es té gana o quan l’estomac es tanca. L’altra és la variabilitat del menjar, si sempre menges el mateix cansa. Natros varem fer tres menjades fortes (carn i ous) al marge de l’organització (pasta, arròs...) Tema a part és la cervesa. No li recomanaré a ningú que en prengui en cursa. Però quan vas a ritmes lents, el cas de les ultres i endurance, els efectes negatius son pocs i si t’agrada els positius poden ser molts. Jo en aquesta cursa en he begut molta.

He deixat per al final el tema de l’ambientillo, els aspectes més anímics, la moral, l’eufòria, l’anar junts... En el nostre cas més del 90 % del temps estàvem xalant, i xalant de veritat. Us asseguro que s’avança molt més si estàs content. La cursa genera moltes situacions per que això no passi. La cabrona està allí per no parar de putejar-te, vol que estiguis cabrejat, agobiat, emprenyat... però has d’aconseguir xalar. En aquest aspecte tots no tenen la sort de tindre un Carlos a prop, ni la possibilitat de plantejar una cursa en grup. Un debat que es genera és si s’ha d’anar en grup. Estic segur que individualment algú hagués millorat resultat anant cadascú al seu aire, es perd molt de temps a les aturades en grup però guanyes amb l’aspecte anímic. Jo a més hi vull afegir una opinió molt personal. Per mi, a part del resultat esportiu, és molt important resultat humà. Us ho asseguro que no canvio per res del mon arribar a meta 10 o 15 hores abans (menys no ho tinc al es cames), pel plaer dels darrers centenars de metres abraçats, com diu Elena, amb els amics i amiga que hem compartit aquesta experiència.

Per al final: “In bocca al lupo” sort com ens la desitjaven els valtostasians. En has de tindre o millor dit, te l’has de buscar.

 

Lo manso