Debut per la porta gran

Bon dia.

4 Hores 15 minuts 19 segons ¿Crònica d'una mort anunciada?

          Abans de compartir amb valtros les meues sensacions del dia que vaig perdre la virginitat, voldria “desmentir” uns rumors que han circulat per Tortosa. S'ha dit que vaig tindre cagarel·la i que no volia córrer i això és mentida!!! Simplement, diverses circumstàncies, que no vénen al cas, em van impedir de fer una mica d'entrenament previ a la cursa.

La veritat és que de cagarel·la ó millor dit de nervis no en vaig tindre gens ni mica, sincerament, m'ho vaig prendre com un dimecres més, no anava a competir amb ningú, anava a passar-ho bé amb els amics boixos de la UEC. Si no us ho creieu ho podeu preguntar a la dona. Encara que a la sortida em tremolaven un poquet les cames i a la arribada... ja em començaven a fer figa!!!!

       Segurament tots us heu preguntat per què la meua primera cursa va ser Xerta amb 27 km de recorregut i bastant exigents?? Doncs, bé, la culpa de tot la té, com no podia ser d'un altra manera, MAURO, que va donar el vist-i-plau per a què fes la cursa de la maneta del Manso, com algun altre membre havia fet a Miravet.

Un cop decidit que corria a Xerta, molta gent em va dir que estava boig però com els de la UEC deien que jo estava tan fort, doncs endavant, encara que ni la dona ni jo ho teníem massa clar.

La nit del dissabte vaig pensar que aixecar-se del llit a les 5:45h del matí en diumenge era un crim, però bé, tot per la causa.

        Diumenge al matí es produeix la TRAICIÓ DEL MANSO, em diu que no correrà amb mi sinó que ho farà amb l'Elena, que és més guapa que jo. Tranquils, el comprenc, jo també hagués preferit fer la cursa amb ella que amb Paco. Aleshores se'm comencen a rifar, ves amb este, ves amb aquell, total que acabo amb la pobra Marga que va pensar: “quina joia que m'ha tocat”. Amb la guapíssima de la Marga vaig fer els primers quilòmetres tranquil·lets, calentant, i gràcies a ella, no em canso de dir-ho, la cursa va ser tot un èxit, ella va impedir que em cremés al principi de la cursa. Però finalment ella també es va cansar de mi i a partir d'aquest moment ja vaig anar saltant de flor en flor, primer Diana, després Lupe i a partir d'aquí ja pràcticament sol fins al final i el que em feia més temor, depenent exclusivament de mi.

     Realment havent passat pel fotògraf, lo Senyor Mauro i després de fer-li un beset a la pèl-roja del meu cor vaig enfilar en direcció a La Coscollosa amb més ànims, i un cop arribat dalt, amb ple vendaval, amb llàgrimes als ulls i sense poder veure per a on xafava em vaig llançar costa avall i aleshores, simplement em vaig deixar anar i vaig DISFRUTAR i mentre corria com un boig avançant tot el que es movia em repetia constantment les paraules del Guru Manso: “Xafant en tota la sola, res de taló”. I mentre tot això succeïa vaig veure uns àngels que venien cap a mi, o així m'ho va semblar en un primer moment, però al final va resultar que sol eren Montse, Mercè, Leo i Núria; i inexplicablement em vaig trobar corrent per la brolla cridant Montseeeeeeeee i elles em deien corre, corre i per un moment em vaig sentir Forest Guuuump. Veure-les em va fer molt il·lusió.

     I per anar acabant i no fer-me massa pesat diré que a partir de la grimpadeta en cordes em vaig enganxar com una caparra a un altre corredor i junts vam anar fent les últimes puixadetes, fins arribar a una pista que feia aiguetamunt on lo company desconegut va començar a córrer com un lladre i on jo vaig descobrir el meu límit, el motor va perdre potència de forma fulminant, vaig ser incapaç de córrer i per què no m'esperava aquell corredor? Purqué? Purqué? Costa avall el vaig tornar a agafar fàcilment, però en aproximar-me al poble pel barranquet ja no vaig poder aguantar lo tipo i vaig afluixar no fos cosa que petés a tants pocs metres de l'arribada.

     A l'arribada, la dona no es creia que ho hagués fet i jo tampoc, però estava content, ho havia aconsseguit!!!!! puc menjar pernil!!!!!!!!!!!!! sóc un tita, sóc una bèstia, sóc una màquina, sóc un gegant, tot són felicitacions i cervesa. Però en realitat m'adono que no he fet res, conec gent de malviure que fa 300 km i escaig com si anés de passeig i jo només he fet 27 km, quants quilòmetres porten fets Mauro, Isa o entre tots els prehistòrics de la UEC????

     Només em queda donar les gràcies a tots els que heu cregut en mi i m'heu donat ànims.

    En resum, REPETIRÉ, SEGUR. No sé si m'anirà pitjor o millor que a Xerta, ja ho veurem, lo que si és cert, és que la imatge de córrer per La Coscollosa plorant sense veure res i sense temor de caure, no l'oblidaré mai, com tampoc oblidaré mai a tots els que estàveu a l'arribada felicitant-me per la meua proesa.

     I de tot això, lo que m'ha quedat molt clar és que: QUI NO CORRE, NO MAMA... By Ivan Rué.

     Perdoneu que hagi estat una crònica tan extensa però és que 27 km donen per a molt, sort que no vaig fer l'Ultra!!!!

Pd del weimaster:

Aixó es lo que es diu entrar per la porta gran, si ho has de fer millor una de les grans, si sinyor !