CRÒNICA DE LA REUS-PRADES DEL 3 DE JUNY DE 2007

Alguns tenim una mica d’enveja perquè no podrem fer el No-raid i ens encantaria anar-hi. Molta sort per als que pogueu anar. Ara bé, alguns hem tingut la sort de participar a la Reus-Prades del 2007, hem pogut xalar una mica i, a més a més, deixar el llistó de la UEC Tortosa ben alt.
Peraldinyo anava de passeig, ja que el seu entrenador li va demanar moderació i control. Es va controlar tant que, a més de fer fotos com qualsevol japonès turista de la Sagrada Família, va arribar el quart de sis-cents inscrits (només va fer 6:06, va res, un passeig com ja us podeu suposar tots).
Ara no us penséssiu que es va quedar molt sol. El sinyor Joan Carles Balaguer, que tenia una miqueta de mal de panxa, que no havia dormit gaire, que la sogra no el volia deixar anar, etc. Res, que només va arribar el 9è i va fer una marca digna d’una tortuga: 6:31.
En canvi, el Xavi Royo, mentre contemplava extasiat el paisatge, es va enrampar. La pota li va quedar com un crostó de pà, però tot i així, amb un esperit olímpic dels millors maratonians keniates (o etíops), arrossegant-se pels camins que havia passat el legendari Carrasclet, finalment va arribar a les piscines de Reus. Tot un èxit, tot i que també va anar molt lent: només va fer 6:41 i va quedar entre els 15 primers?
Qui van ser els altres herois? L’Helena Ferreres i el Paco Estorach. El Paco, home educat, elegant i safricat pels seus amics, no va dèixar sola la nostra estimada Helena i una altra xica, que van quedar les primeres. O sigui, que una de les grans notícies és que l’Helena, confirmant el que va fer a Paüls, pràcticament ja està recuperada de la seva lesió i torna a pujar al pòdium (el dels amics, ja que la cursa no era competitiva o, com a mínim, ens van donar medalla a tots). Van fer 7:49.
Finalment, què us ha de dir el que signa aquesta crònica? Molt discret, si ho comparem amb els nostres amics tant en forma, però molt content de veure com van xalar contemplant el paisatge del meu poble i els seus voltants: senderons que travessaven boscos verds (tot i que he de reconèixer que estaven secs i algun ja s’havia cremat), la pujada a dalt del Motllats, l’Avenc de la Febro (s’hi va fixar algú que allí s’hi espeleologia?), la baixada pedregosa de les Tosques (què me’n dieu, no va ser guapa?) i, sobretot, els carrers de l'Aleixar (i això que no van tastar el conill).
Ara, ja ningú se’n recorda dels moments en què vam maleir les pujadetes i les baixadetes . El nostre esperit aventurer i amant de la natura ho ha oblidat. Només queda ella! (Coi! De què parlo, estic sonat?) Bé jo vaig tardar 7:32.
Adéu-siau!
Pep Anglès

Per aquí aniran les fotos, si les envia Peraldinho...
Be un que cumpleix, ja les tenim aquí