Cròniques de la Fredes-Paüls 2007

Després d’una sortida tranquil•la, perquè Jackson ja m’havia dit que faria de tap a la sendera, Moisés, Cocacola, un futbolista retirat i un servidor, vam anar tirant, ajuntant-mos i separant-mos a ratos.

Perales encara feia lo romancer, hasta lo Mas del Sargento “soy el novio de la muerte” i ja lo vam perdre de vista.
Cocacola semblava lo gos de Carlos, tan pronte se n’anava cap avant com un esperitat, com anava amb la llengua fora, arf arf, pujant a Pallers. Abans de l’Esquirol va fotre una estirada fins al control, que quan jo vaig arribar ja s’havia fos. I contra la meva predicció, lo futbolista, que no havia fet mai una tirada de més de 2 hores, encara aguantava amb Moisés i amb mi.
Pallers passa factura i als pous de la neu mos vam encantar una mica. Una dona em va donar un plàtan que portava per a sa filla i Mosiés em va deixar roba eixuta, kin cuadro.
I au, arrea!! dalt de les Foies, una visió espectral, kin flipe. Karlos Pataka fent d’home-far!! A Llinars vam obrir la llum i els meus dos frontals il•luminaven com un metxero. Tirapalán, un tallet de codonyat a Clotes i marxen!

Des de les Rases, una vista del càguense i una lluna roja que va despertar lo licàntrop que porto dins i vaig començar a perseguir la llebre del futbolista, que anava com un amoto. Després d’una entortillada vaig tornar a ser persona i a la baixada vaig passar davant i no perquè ell no baixes bé, però se li acabaven les piles (jaja i a qui no?). És curios perqué l’Enrajolada l’haviem baixat fa dos setmanes Helena i jo, de palique, i s’em va fer molt curta comparada amb la baixada d’ahir.
Vam fer 9è i 10è, amb 6:14, Moisés va arribar en 4 minuts, així que vam assolir de sobra l’objectiu de baixar de 6:30.
Després de 2 cocacoles (de llauna), 2 cafes en llet i 2 talls de coc (i una dutxa), estava tan justet que era marxar o quedar-me a “dormir” a Paüls, pulutant, m’en vaig a La Ràpita. Ja us trucaré per a una performance.
Magnífica organització i desplegament de voluntaris de la UEC de Tortosa.
Lo de la Hife, queda per a un altre capítol.
By Pako

La contracrònica: de les viscissituds d’un aleixarenc de la UEC Tortosa perdut, per on? No ho sé, estava perdut.

El canvi d’autocar a Paüls podia ser un senyal dolent o positiu, la cara o la creu. Els gemecs d’un motor que no podia tirar endavant feia pensar que la cosa podia començar malament, però al final no va ser cap premonició negativa, ja que l’autocar nou va tirar cap endavant sense defallir i superant les proves que li va posar l’entortalligada carretera cap a Fredes, amb els aplaudiments fervorosos dels ocupants al veure que no els caldria empènyer l’autocar abans de començar la cursa. Altres no van estar de tanta sort.

Tard, però la cursa va començar per l’obstinació quasi heròica dels seus organitzadors. Per la meva part, primer error: vaig anar tirant sense esperar Paco, Isa, Helena, cunyat i Rafa? Vaig fer com la llebre. D’entrada tot molt bé: paisatge espectacular, veure una cara del Ports que coneixia molt poc, anar-me trobant gent nova, fent petar la xerrada, etc. Però (Ai làs!) resulta que es van quedar a Caro i vaig haver de tirar sol.

---------Pep abans _____________Pep després

Segon error, barrejo menjar i, pitjor encara, m’equivoco de camí. Tot solet. No veia cap marca. Però encara tranquil. Així que vaig veure que tenia cobertura, deseguida que truco als amics salvadors. Perales va ser el meu Sant Bernat i em va donar la llum que em faltava (“si segueixes per aquest camí, al final trobaràs de nou el GR i aigua”, aquest xicot ho sap tot!). Vaig perdre temps, sí senyor, però a l’arribar al remolc d’aigua, no solament vaig veure els senyals del GR, sinó que em veig els col·legues que no havia d’haver deixat i la llum se m’obre del tot. Però els camins de nostre senyor són inescrutables i com que vaig ser un pecador (no diuen que la soberbia és un dels 7 pecats capitals!) em va castigar: la meva panxa va acabar d’agafar una dimensió desconeguda i allà vaig haver de deixar allò que no volia. Però malgrat la grogor del meu careto, vaig decidir continuar. Ara es veia que el Paco estava decidit a fer el record i la meva panxa va tornar a demanar-me calma. Així ho vaig haver de fer i vaig demanar els companys que continuessin.

Com que diuen que Déu apreta, però no ofega, vaig poder anar tirant. Amb dificultats, però decidit. Fins que “nostresinyor” em va voler tornar a provar (devia saber que la meva no era molt religiosa) i, com si hagués vingut de Barcelona (no de l’Aleixar o de Tortosa), em torno a perdre. Aquí, la cosa ja em va demanar uns moments de meditació trascendental, estava clar que havia perdut el camí (n’hi havia?, on estava?, no en tenia ni idea) i em començava a venir el “canguelis”. Després d’adonar-me que era un cagat, vaig veure unes llums que em van il·luminar el senderi i ... salvat! Gràcies al Raül d’Amposta i un cavero vaig tornar al camí de la salvació i vet aquí que després d’una mica més de patiment vaig poder arribar al paradís, on vaig ser rebut amb molt de carinyo. Tot i que vaig arribar groc, no patiu, al cap d’una estona ja em vaig recuperar a base de coca coles i un sobre de sucre (tal com em va aconsellar qui tot ho sap: Perales).

Ara, el llit es va fer esperar i això que no vaig poder anar a la discoteca a celebrar-ho com van fer alguns. Havia d’esperar el meu cunyat, l’Eduard, ja que el pes dels seus tres fills (amb bessones incloses) li va passar factura i s’ho va haver de prendre en calma.

Felicitat per tots els “recordsman” i les “recordwoman”. Em semblen estratosfèrics els temps dels que vau quedar per endavant (Puça, Pinyasso, Perales, Paco Murall, Carlos, Moisès, etc suposo que em deixo algú), però les felicitacions van per tothom.

Pep

Les classificacions>>>

nocturna fredes paüls 2007