Algú va dir que sortint a les 6 fariem just, així que a les 5:45 agafavem l’autopista cap a Sogorb. A les 7:30 retiravem dorsals.
Per la carretera, la pluja anava desinflant les espectatives i ja em veia passant lo matí al bar llegint la premsa i bevent cerveses.
Per sort, al fer-se de dia va lluïr un sol esplèndid que mos va acompanyar tota la cursa, amb fred intens però sense gens d’aire. Un dia perfecte per una marató de muntanya.
Sortiem des d’una pista d’atletisme coberta, al centre del poble (toma Tortosa!!), i desseguida s’escapaven los dos africanos de Camp-redó, Belén i Joseluis. La resta vam anar agrupats un ratet, dient parides i rient, la cosa pintava bé.
Al cap de poc Xavi i Pako tirem avant, xino xano. Lo ritme era molt lent, encara que el perfil de la cursa era corredor en tot moment. De tant en tant mos comunicàvem amb los de detràs, Àngel, Paco i Rafa, de lloma en lloma, a força de pulmó, hay loooooooooooooteria, comprovant que encara estàvem vius i la moral alta.
A partir de la cota 700 vam començar a trobar neu, fins a un gruix d’un pam en les zones més altes. A l’adelantar corredors per fora de la sendera acabaves amb els peus xops i gelats. Coronem l’Espadán al km 23 per una grimpada gelada, que servia per pujar i baixar, un caos i una trista espera en el punt més fred de la cursa. I comencem la baixada.
A l’avituallament del km 24 vam retrobar Belén i Joseluis, celebrant que els havia tocat la loteria, potser portaven molts números.
Després d’un mosset i un cafetó, Xavi em va abandonar sense pietat, llençant-se pista avall, jo més tranquilet (veterano A) vaig anar recollint kalabers fins a meta.
Al km 39 l’organització mos va regalar amb un bon tram d’asfalt planerot i nou de trinca i el pas per una deixalleria, tota una originalitat per una cursa de muntanya. Hi va haver molt pocs trams tècnics (i poc tècnics), molta pista, bastant de sendera bona i massa ciment i asfalt.
A l’arribada, al mateix pavelló, un avituallament molt justet, (estem mal viciats) i un fred que pelava i sense encantar-mos, vam marxar cap a casa, que encara teniem 180 km.
Per sort vam gaudir d’una reportera gràfica excepcional, Marga, que va renunciar a córrer la marató per retratar-mos a natros.
Les classificacions:
Per la carretera, la pluja anava desinflant les espectatives i ja em veia passant lo matí al bar llegint la premsa i bevent cerveses.
Per sort, al fer-se de dia va lluïr un sol esplèndid que mos va acompanyar tota la cursa, amb fred intens però sense gens d’aire. Un dia perfecte per una marató de muntanya.
Sortiem des d’una pista d’atletisme coberta, al centre del poble (toma Tortosa!!), i desseguida s’escapaven los dos africanos de Camp-redó, Belén i Joseluis. La resta vam anar agrupats un ratet, dient parides i rient, la cosa pintava bé.
Al cap de poc Xavi i Pako tirem avant, xino xano. Lo ritme era molt lent, encara que el perfil de la cursa era corredor en tot moment. De tant en tant mos comunicàvem amb los de detràs, Àngel, Paco i Rafa, de lloma en lloma, a força de pulmó, hay loooooooooooooteria, comprovant que encara estàvem vius i la moral alta.
A partir de la cota 700 vam començar a trobar neu, fins a un gruix d’un pam en les zones més altes. A l’adelantar corredors per fora de la sendera acabaves amb els peus xops i gelats. Coronem l’Espadán al km 23 per una grimpada gelada, que servia per pujar i baixar, un caos i una trista espera en el punt més fred de la cursa. I comencem la baixada.
A l’avituallament del km 24 vam retrobar Belén i Joseluis, celebrant que els havia tocat la loteria, potser portaven molts números.
Després d’un mosset i un cafetó, Xavi em va abandonar sense pietat, llençant-se pista avall, jo més tranquilet (veterano A) vaig anar recollint kalabers fins a meta.
Al km 39 l’organització mos va regalar amb un bon tram d’asfalt planerot i nou de trinca i el pas per una deixalleria, tota una originalitat per una cursa de muntanya. Hi va haver molt pocs trams tècnics (i poc tècnics), molta pista, bastant de sendera bona i massa ciment i asfalt.
A l’arribada, al mateix pavelló, un avituallament molt justet, (estem mal viciats) i un fred que pelava i sense encantar-mos, vam marxar cap a casa, que encara teniem 180 km.
Per sort vam gaudir d’una reportera gràfica excepcional, Marga, que va renunciar a córrer la marató per retratar-mos a natros.
Les classificacions:
5 comentaris:
Pako, cronica bonissima e insuperable. Practicament al mateix nivell que la cronica de l'Ampolla / Caro.......
gràcies xiket.
me fas malpensar que lo de l'ampolla-caro es va quedar en un esmorzar a l'esquirol, perke no s'explica que lo manso aguantés diumenge tota la marató cantant boleros
Aquí sortiu Belen, Javi i tu mateix en plan guapet...
http://picasaweb.google.com/afarameta/MARATESPADAN2007
Per alusions: Lo dissabte ja ho vaig explicar prou clar, tot i que la crònica no era massa extensa. Ho repeteixo per qui no s'ha enterat: lo més destacat del dissabte va ser creuar lo barranquet. Això tambè explica l'alegria i lo jolgorio del diumenge.
Fet l'aclariment, per als que no vareu estar lo dissabte, la duresa del mar i muntanya (l'Ampolla-Caro)l'hauria d'explicar Doña Claudia de Terrapico.
me penso que lo mes dur del dissabte devien ser los ossos de les costelles a la brasa
Publica un comentari a l'entrada