Rafa - Isa - Pinyasso - Luis Enrique - Karim Quina cursa més espectacular, quanta neu i quins paisatges daurats amb els primers raigs de sol, preciós. Encara sort que els desnivells no eren gaire forts, perquè el gruix de neu feia feixuga cada passa, però tot plegat em donava energia per fer la següent.Com que anava bastant descansat les sensacions eren molt bones i la bellesa de l'entorn em carregava les piles amb cada llambregada a la llunyania.Va ser en una baixada fàcil i ampla que resseguia un telecadira, on vaig veure un mantell de neu verge que els de davant m'havien deixat per mi solet, quan em vaig esfonsar i relliscar, amb tan mala sort que al fer el moviment instintiu d'aguantar-me amb la mà, els dits van xocar contra una pedra o un tronc amagat i la mà va fer cap de forma poc natural gairebé al colze, amb un "crec" una mica esgarrifós i un bram equivalent del propietari.Vaig continuar la cursa i com més corria les endorfines feien la seva feina i menys mal sentia, excepte quan tocava alguna cosa amb la mà xunga, que veia les estrelles. A l'avituallament del km 14, 
amb la mà inflada com un bot, un infermer em va embenar i em recomenava abandonar. Ja!! Tira!! Per sort vaig seguir endavant perquè aleshores va començar l'espectacle dels llacs gelats. En vam travessar cinc em sembla i sort dels gramponets perquè l'últim, que era un embassament, tenia més d'un quilòmetre. Això va ser una experiència única que pagava el viatge i tot l'esforç. Al km 26 vam tornar a l'avituallament del Lac des Bouillouses i l'infermer em va proposar un altre cop de deixar-ho anar. Aquesta vegada no va haver d'insistir gaire, el dolor era molt fort i la mà semblava una pilota. Quan em va dir que en 20 minuts un quad de neu amb oruga em baixaria, ja vaig desistir i em vaig dedicar a prendre el sol a la terrassa del refugi. Ara, radi i cúbit esberlats i amb el braç enguixat fins més amunt del colze, estic aprenent a fer anar l'esquerra, però només per a les coses imprescindibles.
amb la mà inflada com un bot, un infermer em va embenar i em recomenava abandonar. Ja!! Tira!! Per sort vaig seguir endavant perquè aleshores va començar l'espectacle dels llacs gelats. En vam travessar cinc em sembla i sort dels gramponets perquè l'últim, que era un embassament, tenia més d'un quilòmetre. Això va ser una experiència única que pagava el viatge i tot l'esforç. Al km 26 vam tornar a l'avituallament del Lac des Bouillouses i l'infermer em va proposar un altre cop de deixar-ho anar. Aquesta vegada no va haver d'insistir gaire, el dolor era molt fort i la mà semblava una pilota. Quan em va dir que en 20 minuts un quad de neu amb oruga em baixaria, ja vaig desistir i em vaig dedicar a prendre el sol a la terrassa del refugi. Ara, radi i cúbit esberlats i amb el braç enguixat fins més amunt del colze, estic aprenent a fer anar l'esquerra, però només per a les coses imprescindibles.Adéu Raskera-Tortosa, adéu Vall del Congost, adéu Marató Salvatge, adéu entrenaments amb la colla..... buaaaaaaaa
by Pako
6 comentaris:
Ànim PAko!! fes-te compte q ja tornes a posar-te les bambes x anar x estos móns de Déu!! a més, encara mos keden moltes corregudes!! a peu, vull dir!!
mireu kines kuixes mes askarransides que te luisenrike comparades en les de pinyasso
Si pero en paket lo supera...
i li trau un cap
Pako, m'has fet vibrar amb la teva crònica. Xeic, cada vegada escrius millor! (haurem de fer algun curset de català per algun company/a, tot i que la bona voluntat també compta. Pots aprofitar aquesta cruel baixa per convertir-te en cronista o escriptor d'un sol braç, com a mínim podràs adquirir noves habilitats per a les curses futures i tindràs més temps per fer-ho.
Molts ànims i a vore si et veiem córrer ben aviat!
Pep
estic dubtant entre cervantes i jules verne (per allò de les cinc setmanes en globo)
Publica un comentari a l'entrada