Sort que era una volteta.....

Abans que aparegui el comentari d’algun/a de torn, sí, jo estava pels dos dies, però la volteta se m’atragantà......

En previsió, la tarda-nit anterior ja trucava a Kfe i manso per no fer massa el passarell amb lo fato a prendre i no, massa no el vaig fer....només vaig fer de passarell, de cadernera, i no vaig carregar la gàbia perquè no cabia a la motxilla.....quin pes, tu!!!

Ja la volteta va començar aviat, aviat...a les 5,35 ja estava asperant un taxi que em van dir passaria cronometrat cada 5 minuts a buscar lo personal...quan lo taxi arribà, canvi de plans: torna a casa a buscar claus del cotxe i cap a Alfara que a més de Pakolo, Manso i mi, encara falta gent. Alfara dius? Primer al de Mur, aparquem. I si estan a Alfara? Nem cap a Alfara, arribem a la fonteta, pos no, deu ser que Elena s’ha adormit i torna-t’en cap a Mur; de cop llumeta: per algo estan los mòbils i sí, allí estava la trucada de torn. Jugant a l’amagatotis l’altre grup ja estava despertant lo veinat (quan digui qui eren, pensareu en los veïns......: Isa, Elena, Solà Loteria, Perales qbata il Jesusenc, aquest últim abans de començar ja amb un bastó de menys.....).

I el Barranc del Llop que ens esperava; i aquí un dubte perquè segur que té història lo del llop, però un dia d’estos tindrà història lo dels bous i li canviaran lo nom; xeic, quins burlacos, que si amb cries son més perillosos que si pugen que si baixen, que si en grup no passa res....sí, sí....i quès un grup? Demaneu-li a n’anquell que sa mare li deia que de gran havia de fer-se torero. Va fer uns 20 metres de baixada que semblava que estés al carrer Estafeta en ple ansierro.....il manso encara parlant dels ullets del pobre bou.

En començar a assomar-se lo sol per la banda de Cardó, les braferades de ¿? del cap de files Cucut li feien portar un ritme de pujada que semblava que portés cascos a ritme maquinero. Sort que per darrera hi va haver qui se’n recordà de la commemoració del 70è aniversari de la batalla de l’Ebre i xerrant, xerrant (això sí, sense parar....como no!!) vam anar fent, que si trinxeres, que si els italians, que si Falset.....tot i així, ni aquest ritme vaig poder seguir. Al final en 1hora i quart ens plantem al collet i pensant que a aquell ritme jo no tenia nassos (per no dir una altra cosa) d’aguantar ja no 14 hores, sinó ni la meitat....

Vam pujar a l’Espina, amb Perales de cabreta a dalt de tot com imagino es veurà a les fotos i a tornar-hi. Tot i tenir encara dubtes de per on vam tirar, el que sí vam tornar a trobar van ser unes vacotes d’aquelles típiques del Pirineu, que sort que portàvem a Orzowei Perales fent de pastor perquè aquells quilos d’entrecots no tenien cap intenció de moure’s del mig de la sendera. Vam parar a esmorzar entre unes ortigues molt majes que ens van deixar marcadets a la majoria i com si res, arrenca l’autobus un altre cop i reprenem marxa, aquest cop per pista (diria que per la Muntanyola i els seus bassis a vessar de vacotes, però no feu massa cas dels noms...). Una bonica baixada per sendera ens portà a un mas derruit que Solà es dedicà a rastrejar en busca de “marques de guerra”. Per aquí les vistes de les Roques Benet senzillament brutals......

Un trosset de cucut (pel que es veu també es celebrava el primer aniversari.....devia ser sonat fa un any....) ens portà a la Cova d’En Joan (seguiu sense fer-me cas amb els noms....ja faig prou de recordar algo....); molt guapa, però seguia adonant-me que com
més prop estavem d’Arnes o Beseit, més lluny se’n volien anar i fer més i més volta....

Seguint per la sendera que Perales havia fet en bici (quina no ha fet?) les pujades es començaven a notar; jo recordava aquelles sàvies paraules d’un altre roquetero pujant mig camí fa uns mesos: “quan hi ha pujada mira’t els peus i passa de la pendent”.....com més em mirava els peus més veia que no anaven i més ganes tenia que s’acabés la punyetera pendent.

Crec que d’aquí vam fer cap a la “Presa” del riu que ve de la Franqueta; allí, vam fer un altre mos, omplir d’aigua (tot i que havia una colleta banyant-se els peus....) i l’autobús ditxòs que tornava a arrencar a ritme (era igual que fossa pla que pujada) amb Perales de xofer (joder, sort quel tio no havia dormit....arriba a anar descansadet i quedem arreglats).

A aquella hora Manso, Elena i Pakolo anaven fent la xerrada per darrera i Orzowei nerviòs de veure que la gent no es posava les piles (només m’hagués fet falta carregar les piles a la motxilla.....). I on trobarem més aigua?

I sendera avall (aquella que Solà va baixar en la bici amb la seva dona i que Perales havia aconseguit pujar-la: la costa en bici, malpensats......) cap al mas de les Valls, amb no sé quants quilos a l’esquena matxacant-mos los lumbars (puc constatar-ho amb marques.....). I quan ja dius, ara pos per la pista d’Arnes a Beseit farem cap al Mas de Pau...què va, què va.....coll de Miralles, coll de Monfort (o sigui, amunt, amunt...) i sort del bassis/font que havia a meitat pujada. Aquí les converses ja eren més tècniques: que si l’hidrateision, que si el recupereision, que si de llimona o de taronja....sense oblidar als birlantes de sobrets de sals de la darrera UTM (i no diré cap nom.....).

Després d’un segon ratet cucut (els GPS’s van anar que van volar, tot i que les emisores feien bonic, sobretot la grogueta a la disfressa de canari del jesusenc.....SENSE CAP ANAGRAMA DE LA UEC!!!!! Quina consideració.....(xeic, havia de dir-ho...jeje)), que si pugem , que si no, que si a la dreta que si “Cap allà!!!!”, pugem per la pista i arribem al Coll de Monfort, baixant seguidament i gens espaiet cap al Mas de Pau.

Aquí eren les 13,30. Dinem aquí o als Masets de Lino? Sort que l’autobus va parar (sobretot per Angel, pobre...estava atrinxerat en sí mateix.....) i vam dinar a l’ombra de l’anoué.......que vale, que vale, Pakolo, que estava errat, que era una carrasca i un roure: queda clar (i si ho diu lo kfe encara més...). En acabar la pífia més gran: deixar que mi mijmo anés al davant (amb el GPS de Pakolo d’apoyo). Com no, perduts, sense sendera i sense més remei que refrescar-mos obligatòriament los peus (bé, Orzowei i després lo Manso feia estoneta que anaven sense contemplacions).

I barranc de la Paridora cap a dins, que si el GPS no marca la sortida a la dreta, que si una fita per aquí, una marca vermella per allà....i quan per fi trobem la sortida a la dreta, em passo el desviament del barranc del Corb i au, tots al darrera a fer lo cabra per la paridora remuntant-lo per dreta i esquerra (recordo allò de “Fran, per on ens has fotut!!!”; sort que era Cucut que en té per donar i per vendre.....jeje), amb pals, amb cordes, amb alguna que altra “cagarela” dissimulada.....i amb un sol a les 3 de la tarda que ensenia le pedres....

Però arribem dalt i, després d’una paradeta, se sent “ bé, ara ja sabem cap on anar....”; no havien passat ni 2 minuts que cucut va fer la seva aparició de nou....i si vols, a continuar per la sendera que fa cap a la pista de la Mola.

Aquí, i després ja de 10 hores de marxa, jo tenia clar que el camí havia de ser a l’esquerra (cap a casa) i no a la dreta (cap als Masets de Lino), però si algo s’apren d’aquestes marxes és que els moments de crisi han d’existir per deixar pas a moments de cansanci i moments de recuperació (ni que sigui mínima). Així que després del banyet de Mister Orzowei a la bassa de la Mola i de comprovar que la poca aigua que entrava a la bassa era calenta, calenta, a tirar milles per la pista cap als Masets de Lino.

Allí (i passant de la ditxosa Canal del Rito) i encapçalant la marxa amb el jesusenc, fem el darrer mos abans de Beseit. Moment crucial: trucada al kfe (eren les 6 de la tarda) i cap avall que encara s’havia de pujar, Ejem!!!, lo coll de Ganxo o al mas de Ganxo o al mas de les Oliveres......no sé, com no ens va portar ningú, no recordo lo nom....

Però no, en arribar baix a l’Ulldemó, ja teníem al kfe fent de sirena en una pedra al mig del riu, i els seus cants “d’aigua de gubia” van absorvir els pensaments de pujar la GR per creuar aquella mole de terra que teníem al davant. Aquí, jo ja tenia clar que preferia els X quilòmetres de la pista de la Pesquera que tornar a pujar i baixar, per més desnivell i històries que haguessin (la motxilla pesava massa.....).

I així fou com, després d’alguns estires i arronses als que no vaig entrar, la penya va començar a fer lo golfo, a córrer/trotar per la pista, a deixar la motxilla al cotxe (no sabreu qui era este, no?), a deixar-se carregar directament al cotxe....en fi, les fotos a l’aigua de la gubia ho diuen tot; això sí, encara té nassos córrer per la pista uns pocs quilòmetres després de 13 hores de marxa....i encara més que les nenes, després del banyet anessin caminant fins Beseit (ahí sus oeufs...o millor, ahí ovaris!!!!).

Lo de les cerveses/xampús, morros i braves ja ho deixo per qui faci la segona etapa ja que jo, com els altres 2 que anàvem de paquet al cotxe del Jesusenc ens vam quedar groguis i només ens vam despertar amb les llums del Corona........

By Padre Jony, perdó Fran

Després de l’experiència d’aquesta última sortida, Paco ha decidit canviar d’equipament per a les properes sortides pel Port. A la foto el podem veure lluir un model ultrarunning d’última generació.

Reis, AKI us deixo les fotos de la sortida, he tardat una mica, però es que estic molt liat, ja sabeu, la bici, lo gps, les corrides ....

By Paquirrin