Maratoiaren DonostiarenKronikoa

Zozoak beleari ipurbeltz

Després d’una setmana de previsions alarmistes de tempestes, trànguls i galernes, dissabte al matí Rosa i jo passejavem dolçament acaronats pel sol les romàntiques avingudes de San Sebastián. Per unes hores vaig oblidar què ens havia dut fins allà i m’omplia els sentits d’arquitectures rotundes, dels aromes cantàbrics i dels sabors primigenis d’un pais que t’ho diu tot a la cara si vols escoltar-lo.


TOTS LOS PARCIALS:

LES FOTOS DE ROSA

LES FOTOS DE FRAN

Haviem arribat divendres al tard, directes a la pensió que teniem a peu de sortida-arribada de la marató, després d’un plàcid viatge en el cotxe d’Ares i Xaski. Aquella nit no vaig poder dormir gaire, al llit tenia una basca.... al pis del costat un gosset que no parava de bordar i uns veïns amb la tele a tota pastilla. Que hi farem... em relaxava veient a Rosa que dormia com un sòc sense enterar-se de res.
Dissabte, recollida de dorsals a la fira del corredor i aprofitar per arreplegar propaganda i pegatines com uns crios. Rosa va fer-se un diagnòstic podològic, que li va fotre un disgust, perquè lo “viejoverde” que la va enganxar i no l’amollava, li va dir que tenia laxitud lligamentosa (la qual cosa puc corroborar) que li donava avantatge sobre els altres corredors. Després es va veure que algo de raó si que tenia.
Encabat de la fira, ja us ho he explicat, vam passejar, uns pintxos i no cal entrar en detalls. Total que vam fer gana per dinar la pasta de rigor i cap a fer la migdiada. A l’habitació ja mos esperava Amparo sobreixint adrenalina però vam aconseguir que s’ajoqués i los tres mos vam ficar al llit on vam passar quasi tota la tarda descansant i bevent aquarius, i a la nit pixant i dormint, després d’amordaçar al gosset i a l’amo i d’empassar-me unes quantes valerianes. De moment ni una gota de pluja.
Potser esperàveu la crònica d’una marató? Perdoneu la disgressió, ara m’hi poso.
Lo ritual pre-marató és una litúrgia que cadascú interpreta a la seva manera. Malgrat la contrarietat de les meves companyes em vaig posar lo despertador a les 6:15 i vaig esmorzar a consciència. Amparo s’hi va afegir i Rosa des del llit mos observava entre atònita i ensopida com endrapàvem, plàtan va, galeta torna.
Quan lo neguit no em deixava, vaig marxar cap a l’estadi. Ja només tenia una cosa al cap: la meva marató. A les 8:30 mos vam trobar tots los uecs (Leo, Rosa, Xaski, Pacomoto, Jordi i jo + Amparo) per fer-mos la foto i desseguida a prendre posicions per a la sortida, que era a les 9.
Estàvem a 6° o 7° i feia vent, però ni una gota i l’ambient estava ben escalfat.
A partir d’aquí només puc assegurar que vaig xalar com un condenat. Malgrat lo vent, lo fred i pluja ratxejada en algun moment, los carrers de Donostia estàven plens de gent que animava sense descans a tots los corredors. Dins la cursa l’ambient era festiu: los corredors animant-se i fent conya contínuament. Cap al km 6 vaig veure una aranyeta negra davant meu, que em resultava familiar. Un tatuatge a l’espatlla d’una noia petita i fibrosa... Carme “la seginera”!! Vam xerrar una estona sota la vigilància dels mansos que l’acompanyaven (us envia petons i abraçades). També ens vam creuar amb Toni “l’abuelo” i ens escridassàvem cada vegada. De Vinaròs va pujar Juanjo Panisello i d’Alcanar algun altre professional.
La cleca de Leo, que va pujar en 2 autobusos, mos oferia menjar en llocs estratègics i en una de les entrades a Anoeta, Fran de paisà, fent fotos a la penya, em va suscitar sentiments contradictoris: una gran alegria de veure’l allà i la decepció que no pogués córrer.
Cap al km 12 vaig agafar ritme de creuer. Les endorfines me sortien per les orelles i malgrat tots los mals, als kms finals em vaig sentir volar, portat pels ànims d’aquell públic entusiasta. Va ser molt emocionant.
Un detall: lo filldeputa del gosset del veí (i potser ell també) esperant-me a l’última entrada d’Anoeta, s’em va ficar entre peus per fer-me caure com a venjança per la nit anterior, però ahir jo portava la flor al cul i no es va sortir amb la seva.
Tots los nostres vam triomfar. Los tres debutants: Rosa, Pacomoto i Jordi van acabar molt bé, que és del que es tracta en una primera marató. Sobretot Rosa, sub 4h., en progressió contínua i al final fresca com una ídem. Pacomoto va patir algun contratemps físic, però va saber-s’hi sobreposar i va arribar amb Rosa (Jordi els hi va imposar les medalles a l’arribada). També Xaski arrossegava molèsties, però malgrat això, amb la seva experiència maratoniana va saber gaudir de la festa. I Leo va estar immensa, fregant les 3h30’.
A més, qui no s’acontenta és perquè no vol. Com diu un proverbi euskaldun “zozoak beleari ipurbeltz” (lo tord li diu al corb: cul negre!)
Quin rotllet no? Pos espero que los altres maratonians donésseu també la vostra versió, perquè segurament m’he deixat fato al tinter.