Este cap de setmana hem intentat fer la volta de Paüls dos vegades Marga, Rosa, Gonçal i jo i ni sumant los dos dies no l’hem completat. Això si, de riure un fart.
Lo divendres pintava fatal. Una negror amenaçadora cobria tots los cims, però tira pakamunt. En arribar a la Mola Grossa ni lo fred ni la boira mos van impedir trobar lo forat de la Finella ni lo passats de forma atravessar-lo. Diferent va ser per la cresta del Montsagre on va començar a ploure aiguaneu i el vent de llevant fort i gelat convertia les roques en una pista de patinatge moolt empinada. La boira es va tornar tan espessa que no es veia res a dos metres, o potser no era boira sinó els efectes de l’abducció que vam patir perquè en lloc de fer cap al piló (que no hi havia piló, ni caseta ni res) vam anar a petar al mig d’un prat amb unes construccions megalítiques que vam prendre per fites i que per sort, seguint-les vam fer cap a la pista. Allà es va imposar el seny i toca paka la Refoia que ni es veia, passant-hi pel costat.
Avui ha sigut diferent, la boira se l’ha endut un vent de dalt que t’hi cagues (la cella no enganya) i hem canviat la pluja per un pamet bó de neu en gairebé tot lo recorregut seguint la Cursa des de la Gilaberta endavant. La vista era tan clara que des del peu dels Pirineus nevats una resplendor enlluernadora mos encegava: Tremp, la bellese de la qual mos atreïe de tal manere que si no arribe a ser per la ventade que fotie, que mos frenave, saltem des de Joan Gran i mos peguem la gran morrade.
Ojo al dato! quan ja mon anavem cap a fer uns abdominals mos hem creuat amb Nicolae que pujava la costa del cementiri a ritmet. Si sinyó.
Aupos bona mona i mico l’últim.
Lo divendres pintava fatal. Una negror amenaçadora cobria tots los cims, però tira pakamunt. En arribar a la Mola Grossa ni lo fred ni la boira mos van impedir trobar lo forat de la Finella ni lo passats de forma atravessar-lo. Diferent va ser per la cresta del Montsagre on va començar a ploure aiguaneu i el vent de llevant fort i gelat convertia les roques en una pista de patinatge moolt empinada. La boira es va tornar tan espessa que no es veia res a dos metres, o potser no era boira sinó els efectes de l’abducció que vam patir perquè en lloc de fer cap al piló (que no hi havia piló, ni caseta ni res) vam anar a petar al mig d’un prat amb unes construccions megalítiques que vam prendre per fites i que per sort, seguint-les vam fer cap a la pista. Allà es va imposar el seny i toca paka la Refoia que ni es veia, passant-hi pel costat.
Avui ha sigut diferent, la boira se l’ha endut un vent de dalt que t’hi cagues (la cella no enganya) i hem canviat la pluja per un pamet bó de neu en gairebé tot lo recorregut seguint la Cursa des de la Gilaberta endavant. La vista era tan clara que des del peu dels Pirineus nevats una resplendor enlluernadora mos encegava: Tremp, la bellese de la qual mos atreïe de tal manere que si no arribe a ser per la ventade que fotie, que mos frenave, saltem des de Joan Gran i mos peguem la gran morrade.
Ojo al dato! quan ja mon anavem cap a fer uns abdominals mos hem creuat amb Nicolae que pujava la costa del cementiri a ritmet. Si sinyó.
Aupos bona mona i mico l’últim.
by oudur
+ fotos
+ fotos
5 comentaris:
Vaja xalera! Ja sabeu que me feu molta envejeta...
ajo i agua
quina pasada, sembla que heu tingut contacte en lo mes dur de l'hivern, qui anava a dir que la neu vos faria companyia. Molt valents tots.
Xeics, qui es este mascle que s'agarra tan a la "nostra" Rosa ?
Se diu Gonçal i no és estrany que sigue tan trempat
Publica un comentari a l'entrada