12 de novembre 2009

Behòvia: la crònica

Ni 100% muntanya, ni Reasfaltament.cat. Qui no hagi anat a una cursa al País Basc, mai, s’està perdent una de les millors experiències esportives que un pot viure.
Això, que ho havia viscut fa 10 milions d’anys com a triatleta, ho he tornat a experimentar aquest cap de setmana multiplicat per 15.
Era el 2002 quan vaig acompanyar a uns amics que anaven a córrer la Behòvia-San Sebastian. I hem vaig quedar flassejat amb l’ambient, la quantitat de públic, el que explicaven els corredors de l’ambient de la cursa pels pobles que passava, i em vaig prometre que si tornava a córrer, la faria. No va anar tot tan bé com esperava i vaig tornar al 2003 i al 2004 com a espectador. Un any amb paraigües i l’altre amb un sol que ens va permetre banyar-mos a la Concha. La ciutat, los pintxos, qualsevol excusa és bona per anar-hi.
Així que recuperat i amb una mica de retard el 2009 era la meva oportunitat. Em vaig despistar amb la inscripció (18.000 dorsals que s’acaben en hores) però ho vaig salvar amb el dorsal solidari. Pagues una mica més i tens dorsal assegurat.
Passats els mesos lo divendres passat vam marxar cap a Donòstia. L’home del temps ho tenia clar: temporal. Aiguats successius, onades de la òstia, i una pedregada no van minar la nostra moral i lo diumenge a les 8h45’, després de recollir a uns autèntics cracks –que em van convèncer ràpidament per fitxar, en l’àmbit asfaltenc, pel seu club d’4 el kilòmetre-, estàvem a l’euskotren cap a la sortida acompanyats del vent i de la pluja.

A les 10h havia de deixar la bossa –la sortida era a les 11- amb l’equipament així que donat lo fred i l’aigua calia estar escalfant un bon rato per no perdre la calor i carregar-se amb les camisetes tècniques més fees de la temporada per llençar-les un minut abans de la sortida (no donaré noms). Així em vaig trobar amb Chema Martínez amb qui vaig rodar una estona. Un tio simpàtic, sens dubte.
Vaig saludar al blocaire Marc Roig (http://carrerasdelmundo.blogspot.com/), 3r al final, i vaig veure de reüll a Roger Roca i el per mi mític Pablo Vega, tots dos ara a Strands.

Sortida i collons, com corre la gent. Intentava anar amb el fre de mà posat ja que la idea era fer 1h20’ a 4’/quilòmetre però era impossible. Miro el garmin i veig 3’4..., passen uns centenars de metres i 3’3...diuen que la cursa és dura pel circuit. No ho crec. Altres són molt més dures. Sant Cugat, qualsevol de muntanya, lo Llop, esta és dura per la gent i el nivell que hi ha. Sinó es té sang freda vas, com me va passar a mi, amb lo ganxo posat. Arriba el k3 i cau una pedregada impressionant. Segueix plovent i per cada poble que passes hi ha un munt de gent animant, orquestes, iaios, pares, mares i fills. I amb lo dia que feia!.
Cada cop que miro el crono veig que la cosa va desmadrada i decideixo afluixar una mica. Sols baixar 10’’ per quilòmetre lo ritme i me passen corredors i corredors per tots los costats. Segueixo forçat però un pèl més còmode.
Ara unes vaques amb fons verd per aquí, ara uns alts forns per allà, menys xulo, més aigua, ara arribem a un poble i l’ambient és increïble. Ara tornem a pujar un port de muntanya, van passant los quilòmetres i amb un ritme més trànquil però per baix de lo esperat quan arribem al alto de Mirakruz. I aquí ja em sento ciclista al tour: passadís humà, sota la pluja, intensa un altre cop, i després de coronar-lo tot cap avall fins l’arribada.

Queden poc més de 600 metres quan al doblar cap al Kuursal i obrir-nos al mar ve una ventada que casi tomba. Intento veure l’arribada però no està. Li han tret tot pel vent i sols ho veus quan està més a prop. Passo a Joseba Beloki que va petat i a Abel Antón que ho va una mica menys. Arribo a la meta i elevo un puny a l’aire. Sí. S’ha fet. I si tot va bé, l’any que ve a tornar-hi. Sóc feliç.
I 1h17’, amb lo temps que feia i lo circuit no està gens malament. La mitja de Jesús m’espera; abans Tarragona. Sé que estic enganyant al trail però la carn és dèbil companyers.

El p...crack enguany va ser Rafa Iglesias (http://blogs.runners.es/rafaiglesias/). 
Un humil maratonià que tornarà a la marató de Donòstia i que altres companys explicaran.

By Sinto Carla Muntanyola

7 comentaris:

elena ha dit...

Enhorabona, vaja carreron!!

està clar, lo teu és l'asfalt, jiji

besets

Sinto ha dit...

Però tornaré, manquesigue a Paüls!

Gràcies Elena, i algun dia a Zegama!

Anònim ha dit...

Moltes felicitats Ferran, ja vaig pensar en tu amb el temps que feia, natros vam anar a Horta, que també feia una rasca. Ja ens veurem a la mitja de Jesús. LEO

pako ha dit...

Quina crònica i quina cursa!!!
Ahir a l'entreno Montse me va explicar lo secret d'esta marca.
Enhorabona.

Pau ha dit...

Moltes felicitats, la veritat és que les referències que dones són brutals, que si 3.4 i3.3 el km, que si passar al Beloki i a l'Anton...
És cert que la cursa és dura, però a mi m'ho havien dit tant que després vaig pensar que no n'hi havia per tant, clar que quan la vaig fer jo estava lesionat i vaig anar una mica de passeig.
Per cert a la meva crònica hi ha un vídeo de Mirakruz.
Ens veiem aviat crack

Pringada d'asfalt ha dit...

Vent, pluja, pedra, si que es emocionant això de córrer per l’asfalt, pot ser que ho prove i tot ...

frad-nand ha dit...

Fascinant crònica d ambient aquitatranat i aderesada de noms contrastats i que bonic l asfalt euskera tot banyadet i brillant per l´aigua; ideal per a les articulacions jejej.l Enhorabona pel temps i per l experiència viscuda. (100% muntanya x on estas; això se ten esta anant de mare...;)