8ª Marxa La Selva del Camp - Muntanyes de Prades

És més complicat fer una crònica quan les coses no han sortit tal i com un esperava abans de començar. I si a més no tens fotos o les que tens no són massa bones encara se’n fa més difícil no caure en la temptació de deixar-ho córrer i esperar que arribin dies millors.

Però la veritat és que en termes generals, i per tractar-se de la meva primera ultra, puc dir que vaig xalar com un ‘enano’ (amb permís dels nans) i vaig patir com... (poseu vosaltres mateixos el col·lectiu que vulgueu i allà amb la vostra consciència).

Martí i jo vam quedar per anar junts cap a la Selva del Camp i un cop allà ens vam trobar amb Ferran i Puça.

Es va fer de dia pocs minuts abans de la sortir a les 7 en punt del matí, però la boira va retardar una mica la sortida del sol, que no el vam vore fins que vam guanyar una mica d’alçada.

Tothom m’havia dit que aquesta marxa era molt ‘corredora’ i jo, que tenia ganes de córrer, m’ho vaig prendre al peu de la lletra i vaig començar a trotar a la que vaig trobar pujades suaus o trams plans. Martí, gat vell, em deia, ‘tu si vols tirar, tira i ja ens trobarem’. I així vaig fer. Als dos primers avituallaments (l’Albiol i Mont-ral) Martí arribava dos minutets darrera meu. Però ell és de parar poc, just per carrega les piles i torna a sortir. Jo m’ho prenia amb una mica més de calma i sortia una mica més tard. Al tercer control (Farena) vam arribar pràcticament junts i ell va tornar a sortir abans que jo, dient ‘vaig tirant, ja m’agafaràs’. I tant que el vaig agafar, 9 hores més tard al arribar a Selva del Camp. Ell feia més d’una hora que havia arribat. Però no avancem tant ràpid...

Abans d’arribar a Prades jo ja sentia gent que també corria quan podia que anàvem repetint ‘això ho pagarem’, i jo pensava que aquest ‘això’ no anava amb mi.

Fins a Prades només havia mirat els rellotges de les esglésies de l’Albiol i Mont-ral, i per tant no sabia com anava de temps. Al arribar a la plaça de Prades, on estava el control i l’avituallament, el rellotge de l’església em va donar el primer avis de que alguna cosa no estava rutllant com jo havia previst. Clar que la meva previsió l’havia fet més amb el cor que amb el cap, donat que no tenia massa experiència en aquestes ‘estofades’.

Aquí ja portàvem més de 40 km i un desnivell acumulat considerable (no me’n recordo) les cames i peus començaven a notar la falta d’entreno o potser la falta de descans posterior a la marató de BCN. Per un moment, molt, molt curt, vaig pensar que havia un bus que et portava de tornada des de Prades a La Selva del Camp, però a les penes punyalades...

A tot això, de Martí cap senyal. Ja havien passat 5 hores des de l’última vegada que ens havíem vist i m’havia dit ‘vaig tirant, ja m’agafaràs’. Però com no l’agafava vaig arribar a pensar, o que potser s’havia confós en alguna sendera i havia hagut que recular i per tant potser estava darrera meu (je, je...) ,o que el molt...havia posat el ‘perkings’ en marxa i per tant ja feia temps que havia passat per allí. Em vaig ensumar-me que la resposta correcta era la ‘b’.

A la sortida de Prades el camí era prou pla, excepte una pujada sortint del control de Capafons fins una mica abans del Coll de la Mussara, al voltant del km 50. Les vaig vore de tots els colors perquè ja estava prou tocat. A partir d’aquí els últims 15 km tot baixada. Curiosament, els peus em feien menys mal quan corria que quan caminava, però les cames funcionaven al revés i van ser aquestes les sacrificades perquè vaig arrancar a córrer com vaig poder i vaig arribar a La Selva 13 hores i 15 minuts després d’haver-la deixat pel matí. Martí feia més d’una hora que m’esperava. No sé el temps exacte que va fer ell perquè encara no han sortit les classificacions.

De Puça i Ferran no vam saber res més fins a l’arribada, però evidentment havien arribat molt abans.

Jo personalment estava molt content. Primera perquè el recorregut i la marxa en general m’havia agradat molt i m’ho havia passat molt be. En segon lloc perquè encara que havia finalitzat en un temps superior al que pensava (tampoc tant, eh!!), si l’havia pogut acabar ‘tranquil·lament’ dins del temps de control i per tant objectiu assolit. I finalment i sobre tot, perquè aquesta vegada, havia acabat sense caure!!!!
Agustí