Ens vam banyar els peus només sortir de Paüls, perquè el barranc baixava fort. Alguns fins als turmells, d’altres poc més de la sola de la sabata. Era només una qüestió de destresa... Vam grimpar per poder arribar al punt més alt de la ruta: la Punta de l’Aigua. Alguns amb una facilitat que impressionava, d’altres amb l’ajuda del veí. Vam compartir l’experiència de dividir-nos i tornar a trobar-nos. Alguns van cridar d’alegria, d’altres movien lo rabo. Vam travessar cortines d’aigua, una d’aquelles coses que pots gaudir molt ocasionalment als Ports. I alguns van xalar com quan eren xiquets de parvulari, amb una més que visible eufòria. D’altres, però, van preferir estrenar l’impermeable.
La qüestió és que ens va fer un dia genial, ple de moments “cucut” i descensos amb “trabuco noves de trinca”. Aquests dies es fixen en el record. Vam viure un matí feliçment primaveral. Moltes gràcies a tots per les quatre hores compartides!
I com encara estic mig seduït per l’alè fresc d’aquella experiència, concloc aquest escrit recollint un cita que va passar desapercebuda per a la majoria. La voraç batalla per aconseguir les millors patates fregides va despistar a més d’un. Preneu-ne nota: “Quan arribes a un bar i et trobes la teua cervesa a la taula és que algú ha arribat abans que tu”. Mauro (confucià de soca-rel)
Aquí teniu unes quantes imatges dels sis intrèpids excursionistes que van preferir grimpar per l’altra cara de la muntanya:
5 comentaris:
Ostres, pos si que era veritat lo de les grinpadetes!!
Sou valents!!!!!.
Bona crònica.
si veu xalar bandidos!!!
Sí que vam xalar!! Això s'ha de repetir. Lo millor de tot: la gent.
La gent??...pos si nomes surten cabres a les fotos!!!
Publica un comentari a l'entrada