La crònica de Montse del Aguila.
Avui he anat, coixa coixa, a fer un café amb lo Manso, i li he dit, Paco estic feliç, i ell contesta potser hauries de fer una crónica no?
Pos aquí va…
Arribo justa al bus, i és que jo vaig al meu ritme per a tot. Arribem a Rasquera i ja es noten els nervis, els meus? Noooooo!!
Sortim i a l’ermita plega la primera corredora, diu “me’n torno al poble” i Paco Murall intentant que segueixi, i ella que no, que plega , quins ànims, per una vegada que portava algú darrera meu…
O sigue que ens quedem i continuem, quin trio, Tara davant meu i Paco darrera, i anar fent fins que Paco diu a aquest ritme podriem treure cintes , i a partir d’aquí vaig tots els Km sola, només em vaig trobar a dos caminants pujant a la Creu de Santos i a les persones dels avituallaments, i quins avituallaments, menjar poc, però ànims molts, sobretot a la Creu quan Alfredo em va dir, a hora de sopar a Tortosa i jo dic a la de berenar, i així va ser!! El que em passa pel cap quan vaig tantes hores sola, no ho sé explicar, ès uns terapia de xoc, jo crec que el cap se’m buida i tots els pensaments que hi tornen a entrar són positius…
Arribo a Xeta i Pepita m’acompanya un tros i d’allí al Pouet, el tram més costós, vaig pensant que quan arribi allí decidiré que faig, arribo i decideixo continuar, passo per l’Alentar i quina gana, m’ofereixen uns macarrons, els millors que he menjat mai, gràcies Sergi, Diana i amb molt d’ànim arribo al Coll de l’Alba, arribo i hi ha música en directe, Ivan esperant-me i al cap del rato arriben Carlos i Perales, i Tara, que s’ha equivocat i no ha seguit el recorregut del trail, jo no entenc res perque em diu “ tu has ido y has vuelto?, penso aquest no està bé i és que ell no sabia que s’havia equivocat.Quina risa quan al acabar ho vaig entendre. Torno a menjar! I arranco en companyía d’Ivan i Tara, i passant per terreny molt conegut, arribem a la meta, uns 500mts abans vaig adelantar a dos nois, bien!!
I a la meta, arribada amb canço inclosa “Perla preciosa” i molt contenta d’haver-la acabat. M’hagués agradat fer més bon temps, però cadascú es coneix i sap el que pot donar. I ara a esperar que es curin les llagues i ens veiem a la nocturna.
El més impactant d’aquesta experiència, el silenci enmig de la zona cremada, de Creu de Santos a Xeta!
11 comentaris:
BESTRAIL!!!!! als que aquest any no heu pogut corre us canvio la plaça de voluntari
Ets total Xavi!!!!!
MAGNIFICA TU I LA CRONICA, lo de Perla preciosa et quedeva clavat: OLE, OLE I OLE.... En aquesta cursa gairebé tots (menos Elena que sta imparable amb isquio o sense) hem lluitat contra un element no sempre present.... LA MENTE, Dani, Kiko, Belen, i jo mateix hem tingut pajarons però com bé dius buidar el cap i omplir-lo de nou amb pensaments positius és la clau.... Ah!!! a més de Elena, Isa i Leo també otras que tal, que les veus trotar al km 30 i llargs i diràs que van d'entreno, com si res. Moltes felicitats a tots els uequeros...
Avui he parlat de tu i no et diré en qui,ni de que, però et dic que t'admiro!
Pel que fas i com ho fas, molts a lo millor ara riuen i no entenen el que dic, jo se el que em dic..
Molts, no! la majoria! no tenen ....ho dic! ous de fer el que tu fas, jo el primer, no m'amago i fent el que fas, com ho fas i amb l'esperit que tens, ajuntant el dni, etc,etc fan que gent com jo t'admiren i t'aprecien.
Montse segueix aixi i no deixes que el temps t'adelante, gràcies per estes lliçons i...per la cronica!
Montse, ets genial!! me trec lo barret!!
Ei Montse!! Sort dels macarrons de l'Alentar, eh? Si ho arribo a saber te guardo un bocadillo de pernil al povet de l'Amoròs. Sorry!
Tens una ment envejable, no decaus per molt que les condicions siguin desfavorables. T'admiro.
Igual que a la foto, hi ha persones que només veuen lo cremat i altres, com tu, veuen lo verd. Per això a n’aquestes curses tan exigents, gent molt més forta físicament, plega, i en canvi els de mentalitat positiva arriben a meta.
Montse Enhorabona,
Pd a meta los comentaris eren, esta tia amb los dallonses que te, acabarà, sigue com sigue. !
Genial!!
La veritat es que vaig pensar amb tu, abans d´acabar la cursa i vore el tems que emplearía, vaig pensar amb tots els de darrera i sobre tot amb tu, que aquesta vegada sota pronostic m´has sorpres, sense cap dupte, el que has fet no es gens facil,hem trec el barret.
Moltes felicitats
Què dir que no hagin dit ja els anteriors comentaristes (amb qui estic totalment d'acord)? Pos que has reflectit molt bé allò que se sent (i ens aporta el fet de córrer), que pel que m'han dit, és molt semblant a la pràctica del ioga.
Curat les llagues i a continuar. Corro pos existeixo.
Ferran
MOlt xula la crònica Montse, ets única!!!!!Toni solament em deia ja veuràs Montse vos sorpendrà, ve com una rosa i el bolso on lo vas deixar? jeje!!!! Besitos.
MONTSE, jo de "gran" (com se sol dir, i no dic que sigues vella, em referixo a GRANDESA d'esperit, de cor...) vull ser com tu.
Publica un comentari a l'entrada