13 de juny 2012

La crònica de Sergi


És la primera vegada que emprenc la nocturna en versió cursa i tinc molts dubtes i nervis abans de sortir. La sortida caòtica, tothom intenta agafar bona posició abans d’arribar a la sendera; corredors ressagats que adelanten per on poden, caminadors que han sortit més prompte que de poc no els xafen... Les primeres sensacions són bones. Al cap de poca estona veig gent coneguda davant i accelero el pas per agafar-los. M’uneixo al grup amb el Xavi Giné, la Rosa Fabregat, el Xavi Royo, etc. Em sento molt còmode amb el ritme marcat per cracks de l’especialitat, però poc abans del primer avituallament tinc que parar a buidar la bufeta. En sortir de l’avituallament em trobo totalment tot sol, ningú per davant, ningú per darrera, a més he carregat massa aigua i baixo molt el ritme. Així arribo a la font de la Llagosta on m’alimento bé per afrontar el que queda. Esta vegada encerto en quantitat d’aigua i vaig còmode. És la primera vegada que arribo a la pujada a Pallers de dia i la cosa canvia bastant. M’ajunto amb dos nois foranis que pugen a bon ritme. 
En la baixada cap a Caro vaig més ràpid i els passo. Poc abans d’arribar al coll de carrasqueta hem trobo amb el David Duran que va amb un grup de la Cameta Coixa, tots junts arribem al sopar. Segueixo el bon consell d’Elena i m’estic poca estona sopant. Surto amb el David i els de Miravet fent la pista a un ritmet reservont, sabedors de que ens queda. Dos nois del grup es queden un poc atràs i els altres els esperen, David i jo decidim continuar amb el nostre ritme. A partir d’aquí em poso davant marcant ritme i David detràs sense perdre roda, anem bé i adelantem varios grups. En sortir de Clotes comencem a fer càlculs de quan ens costaria arribar i ens motiva el fet que poguem fer 7:30 h. Augmenten el ritme i arriben a les rases on, segurament, pago l’esforç fet i se’m fa molt llarga la pujada cap al coll d’Alfara. La baixada la emprenc amb moltes ganes, en el primer tram (més corredor) avancem a varios grupets, en el segon (més pedregós) baixem una mica el ritme ja que les plantes dels meus peus ja comencen a queixar-se bastant. Noto que David no va còmode amb este ritme de baixada però no es queixa i s’esforça al màxim per no perdre’m. Arribem al l’últim punt d’aigua i, com havíem, pactat ens prenem un gel per fer el tros que ens queda el més curt possible. Arribats a l’asfalt és David qui passa davant i m’esperona que no parar i intentar arribar en menys de 8:00 h. És increïble com després de 45 km encara ens queden forces per esprintar i arribar a meta amb un gran somriure a la cara i l’objectiu aconseguit. M’agrada veure les cares de sorpresa i felicitació de la gent del Trail que ja està a Paüls. 

Sergi Chavarria 


PD: És inexcusable el llançament massiu d’envoltoris de gels, barretes i altres que ens vam trobar per tota la muntanya. Els corredors haurien de reflexionar si tant costa perdre tres segons en posar l’envoltori a la butxaca de la motxilla o ronyonera (que quasi tothom portava)

2 comentaris:

macagundena ha dit...

bona crònica Sergi, l'important es que has et un carreron!!

Monica Faneca ha dit...

Moltes felicitats Sergi!!!!
disfrutar és lo més important!!!!
Monix