08 de juny 2012

“She WOLF” - La Crònica...-



Començaré per descriure aquella màgia, de la que parles quan un somni es converteix en una il·lusió,  la que potser només tu creus i la que et fa lluitar més enllà del que moltes vegades ni un mateix confia. Aquesta màgia és la il·lusió imprescindible per a engegar i lluitar, per aconseguir un projecte com aquest.
Sóc conscient de que aquestes motivacions són incomprensibles per a la raó, perquè per molt que les adornem la realitat és que el sofriment i l’esforç són unes constants amb les quals lluites dia a dia i, a més, moltes vegades en solitari . Però, finalment, ho projectes en un objectiu, una meta, i a per ella! Y ya no explico “cuando lo consigues.... para eso no hay palabras!!”


Ana, ara que ja et coneixem més, podem afirmar que de les tres ets la més competitiva i això, en un principi, ens feia por. “No complirem les expectatives… Ana se’ns emprenyarà…”. A la vegada, el teu esperit guanyador se’ns ha encomanat per poder fer el màxim d’entrenament i així no defraudar a la resta de l’equip. Ana, ets una llobeta molt especial i que, com totes, ha sumat. Com diu Cinta Espuny“dones aquell toc canyero a l’equip”.
Recordo  l’any 2008 quan vaig iniciar-me en aquest món de les curses de muntanya; durant aquest any i els consecutius he tingut el plaer d’anar coneixent a les que avui serien part del gran equip que hem format per realitzar la cursa del Llop i a la que em faria de ” llebre” a una de les dos proves; Mònica, Marga i Leonor, (sí, sí.. Leonor...te recuerdo ahí sentadita en l’Ampolla al finalizar los 30 y pico km diciéndome:
- Xicaaa!! Que aquí se viene a disfrutar!! Jajajaja what???…eso mismo te tendría que haber dicho yo subiendo a Caro!!! 2.24!! Gracias Leo!!!


Ei Monix!! I qui t’ho havia de dir a tu… que aquesta vegada seria jo la que entraria a “100 metres” de meta al teu costat…. Que bona és la vida amb les voltes que pega!!!
Pos si… Aquell estiu, aquell dia... buf! Només vaig participar a la cursa de Tortosa- l’Ampolla i, des de llavors, que ha estat un repte aconseguir fer totes les proves de la Cursa del Llop (sola o acompanyada...).  Aquest any he tingut la gran sort de tenir a dos companyes amb les que compartir-ho i amb les que finalment ho he aconseguit! Moltes gràcies My wolves!! sense vosaltres aquesta aventura no hagués estat possible. Aquesta és una cursa que pren com a símbol el llop (nosaltres des del inici ens hem sentit identificades com a llobes). Almenys jo m’he sentit identificada amb aquesta forma d’interpretar-ho; un esforç que es pot dur a terme a nivell individual amb una il·lusió compartida, m’encanta! Así pues… las connotaciones negativas de la palabra “loba” para referirse a una mujer nada que ver con nuestras pretensiones al identificarnos con éste animalito feroz que habita en los bosques!
Però, com tots sabem, aquí no acaben els agraïments. El suport i els ànims durant el procés són també part d’aquesta energia que has de rebre per creure’t que pots fer-ho i per motivar-te i seguir lluitant. Gràcies pels ànims que hem rebut quan la incertesa de si ho aconseguiríem ha tingut lloc, ja que també han estat una constant des de que les tres membres del UWT vam decidir engegar i creure en aquesta il·lusió, moltes gràcies a tothom per confiar en nosaltres!
Per acabar i donar pas a la transformació de Pubilla-lloba (que no tiene ningún desperdicio) mi más sincero agradecimiento a todos aquellos que, presentes o no, han creído y compartido con nosotras ésta ilusión!!!  

Ja que les pubilles som natros (Mònica i Marga), Ana seria més aviat fallera per ser de la Vall d’Uixò, explicar que en els darrers anys hem tingut una gran metamorfosi al passar de Pubilles amb una banda i un vestit elegant a les festes majors del poble a ser llobetes, cansades, amb roba d’esport, apretant les dents... I que aquesta metamorfosi és una simple  metàfora per dir-vos que qui creix evoluciona, qui somia està viu, qui té reptes es mou, qui camina avança... i, al final, l’important no és arribar-hi, sinó disfrutar dels moments i amb la gent que t’envolta, mentre ho estàs intentant.



6 comentaris:

Leo Antó ha dit...

Molt bonica la crònica, quan l' he llegit m' ha fet emocionar!!!!! Jo Anna tenia respecte perque mai havia fet de llebre com tu dius i els meus dubtes tenia de fer-ho bé. Felicitats a les tres LLOBES perque això que heu fet vatros te molt de mèrit.Leo

Ferran ha dit...

Sols felicitar-vos per haver-vos atrevit a somiar i per complir el somni!
A seguir perseguint il·lusions i a seguir contant-nos-ho!

campanilla ha dit...

Buf.. con las expectativas!! Leonor!! lo hiciste muy bien, como siempre... 2.24, recuerdas?? así que... tu misma!!!!

Marga!!!
Después de algunas hazañas en solitario, una se da cuenta que hay cosas más importantes. Vosotras en ésta aventura, que hemos andado juntas, me habeis dado la oportunidad de vivirlo, y con eso me quedo!!. Ser competitiva esta bien (en su justa medida claro) però, compartir una ilusión y disfrutar con dos amigas excelentes es mucho más placentero!!
Mil gracias por acompañarme!!

Love you lobitas!!!

Angel ha dit...

Vaia supercronica! Realment fa goig llegir.la i disfrutarla. Enhorabona a totes tres!!

macagundena ha dit...

AAAAAUUUUUUUU!!!!!!!

Mario ha dit...

Felicitats Ana, bonica crònica. La vida és un repte i els reptes estan per a aconseguir-los, així que prova superada. D'alguna manera heu fet història a la Cursa del Llop.

Bé, era d'esperar: Somebody that I use to know...