Crònica del MAPOMA 2008

Diumenge amenaçava amb fer massa bons temps... i vam patir calor de veres!
La organització va funcionar molt be, tant divendres-dissabte en quant a recollida de pitrals com diumenge durant tota la cursa (només vaig faltar a trobar les dutxes en arribar al Retiro). Molt indicats els ruixadors als costats dels avituallaments, que refrescaven i reduïen algo la xafogor de l'asfalt.
Mig hora abans d'iniciar-se la cursa, el "glorioso ejército español" ens va donar un bany de patriotisme i va llençar paracaigudistes amb banderes espanyoles damunt dels corredors que no donàvem crèdit... i l'esquadra d'acrobàcies aèries va fer una passada per damunt de la sortida dibuixant al cel de la Castellana una descomunal bandera que va aixecar forts aplaudiments entre el públic i en mi unes enormes ganes de tornar al WC (i, es que ja ho deia crec recordar la Polla Records... "un patriota, un idiota"). Per un moment vaig dubtar si estava al MAPOMA o al "Desfile de la Victoria" de la excel·lentíssima Carme Chacón. Per més inri, i sense donar-me'n compte, vaig arrancar al costat d'una nutrida representació dels "paracas" de la Brigada Paracaidista que anaven tots de negre komando i cantant cançonetes corals d'aquestes a que ens tenen acostumats els yankees (a pel·lícules tipo Full metal jacket i Platoon: "En una mano mi fusil!... En la otra mano mi puñal!"), la qual cosa em va obligar a accelerar i allunyar-me d'aquesta colla de descerebrats fins que ja no els sentia... Segur que a partir del kilòmetre 15 ja no cantaven amb tantes ganes...
Tornant a la cursa... el recorregut del marató es una putada, encara que la geografia madrilenya és la que és i no es poden fer maravelles. Es comença arrancant en pujada i durant els primers 6 kms les passes putes per trobar el ritme correcte. Un cop l'has trobat, comencen una alternança de pujadetes i baixadetes que no te'l deixen conservar. A meitat de recorregut, aproximadament, baixes fins al riu Manzanares (cota més baixa de la cursa) i després d'una bona volta per la Casa de Campo, en els darrers 5 kms has de pujar uns 60 metres de desnivell fins a meta, que si s'ajunten amb la forta calor del migdia, t'afonen a la misèria física i moral més absoluta. Casi em toca el primer premi que havia comprat a la Puerta del Sol, al passar per Doña Manolita... me va anar pels pels!
El públic bastant "càlid" i animador... llàstima que des del kilòmetre 25 tots repeteixen compulsivament allò de "Venga campeones, que esto ya está hecho! Os queda muy poco!" Serà que tots els madrilenys s'han contagiat de l'optimisme vital de la seva presidenta, doña Espe Aguirre (que com be tots sabeu simpatitza amb la secta ultraconservadora de Los Legionarios de Cristo).
Resumint, que el meu via crucis madrileny va acabar en un temps prou bo pel meu palmarès (3 h 43m), però amb la sensació de que no puc anar sol a cap puesto, i que necessito algú que m'ajudi a marcar el ritme des d'un bon començament. Un bon Manso a la vora... no te preu! Com el vaig trobar a faltar...
Com sabreu, i per deliri dels madrilenys, la marató la va guanyar un local (Chema Martínez). Què més volen? Només hagués faltat que diumenge haguessin guanyat la lliga, us imagineu?


Lo Chasqui (... o lo que queda d'ell)

I com que no tinc cap foto, us passo la fotogaleria i crònica "oficial" del Marca...

http://www.marca.com/fotogalerias/2008/atletismo/maraton_madrid/01.html

http://www.marca.com/edicion/marca/atletismo/es/desarrollo/1116790.html