Una crònica nocturna: Tivissa-Lakala, 9 i 10 agost 2008

Amb una mica de retard després de passar llista, mos embarcàvem als dos autobusos, que un cop ben remenats per les curves de Vandellòs, mos van tirar als afores Tivissa. Ni la dolça companyia de Marga i de Rosa, ni la conversa gastronòmica de les caleres del seient de detràs van evitar que arribés més marejat que una sopa. Per sort Mr. Martin em va convidar a un cafè i ja reubicat, vam tornar a la plaça de l’església, des d’on es donaria la sortida.
Vaig retrobar molts coneguts, la Reyes, Jabalí, L’Ester d’Ocisport, los extremteams tots uniformats i molts d’altres. Los jesusencs, patrocinats, molt mudats amb un modelet una mica demodé, de Patagaz. Ja em feia falta tornar al “ruedo”. De la UEC també estàven Rafa i Sebas, però al fer la foto devien estar al pub.
Un cop empomades les explicacions inservibles de rigor, empreniem la marxa, caminant en busca de la Llena, lo mateix coll que inicia la Cursa de Tivissa. Feia molt bonic la cuca de llum enfilant-se per la muntanya i m’emocionava amb les seves veus “loooooteriaaaa” i altres d’irreproduïbles.
Després de coronar, vaig començar a trotar molt fluixet i al primer avituallament dels tres que hi havia, ja ens vam ajuntar un grupet que fariem casi tot lo recorregut junts: Les dos floretes del Montblanc, Xaski, Rvdo. Johnny, Jordi, Benaiges de Miravet, un servidor i algú més. A les pujades, poques i suaus, les xiques tiraven l’ancla “jeeeeu Colomaaa!!!” i la resta ho trotavem aguantant un ritme molt còmode, sort d’això.
Passem lo segon avituallament, ben assortit i una seixantona calera que el regentava es volia lligar les xiques. Només amenaçant-la amb fer-la famosa per internet com “la kalera bollera”, ens va deixar marxar, no sense abans fer-nos tastar la seva truita de patata (puajjj!!!).
Seguiem suant a xorro, sense un alè d’aire, però gaudint d’un cel estrellat magnífic, d’estels fugaços i la lluna roja que s’amagava rera les ombres, quan de sobte, per efecte del meló de moro o perquè portava un frontal a la cintura com jabalí (però en el meu cas més apretadet és clar, com la lligassa d’una baldana), un forti dolori di ventri em va obligar a aturar-me. Ràpidament vaig expressar la meva profunda satisfacció i com se me n’anaven les llebres vaig apanyar-me amb dos còduls escantellats que van fer lo fet, encara que amb doloroses conseqüències. Tot s’entrena però espero no haver de menester tan ingrata experiència.
Recuperada la dolça companyia, vam arribar al tercer i últim avituallament. A partir d’aquí vam anar perdent unitats i el desig d’arribar tots junts que haviem demanat a un estel, es va esvaïr amb la pols del camí.
Los últims quilòmetres d’asfalt van ser agònics malgrat els esforços de Xaski per distreure'm a base d'històries de lligallos i jabalins enamorats. Mai una costa avall se m’havia fet tan empinada. A falta de 2,5 km per al final vaig fer veure que parava a pixar per deixar anar al company, que em portava mig puntet per sobre de les meves possibilitats i vaig seguir sol fins a meta, al cap de 3:40 hores de marxa. Al Pavelló de l’Ametlla l’únic ambient era el dels pocs corredors que tot comentant la jugada feien temps per marxar. I Puça, que va arribar lo primer, esperant a Mr. Martin per seguir la marxa fins a l’Ampolla. N’hi ha que no en tenen mai prou.
Ja perdonareu l’extensió, però he perdut la capacitat de síntesi.
MES FOTOS AKÍ
I AKI TAMBÉ

by oudur