Ara els hi toca als PTLs

QUI HO HAVIA DE DIR . . . . . . BUFF!

Qui ho havia de dir lo que varem fer la setmana passada los PTL de la UEC Tortosa (ara si que hem fet mèrits per fer-nos dir PTL): 87 hores i mitja en cursa, les que van des de les 8 del matí del dimecres 27 d’agost del 2008 a les 11 i mitja de la nit del dissabte 30 de Chamonix a Chamonix per infinitat de cols que voregen el Massís del Mont Blanc ... BUFF!

Qui ho havia de dir que escriuria una crònica. Personalment em costa fer cròniques i a més les poques que he fet he rebut molts comentaris de que no s’entenen. Però us mereixeu que ho expliqui, lo vostre suport, ànims, companyia ... i la grandiositat de la prova val l’esforç de posar-me a escriure. Us aviso que serà llarga i que pot ser pitjor que fer la PTL... BUFF!

Qui ho havia de dir fa uns 20 anys quan una amiga de classe m’explicava que havia participat en una mitjamarató (21 km) i fa uns 15 un amic de classe la marató de Barcelona (42 km) i jo mai havia practicat esport... BUFF! Qui ho havia de dir fa uns 7 anys, que per mantenir a ratlla la panxa (per cert encara la tinc) anava al gimnàs 2 o 3 vegades per setmana, sortia a córrer 30 minuts i tenia agulletes; quan Ramon lo de Huesca em va presentar lo grupet de l’Angel de Fondistes de Tarragona que estaven preparant la mitjamarató de Tarragona (21 km) mi vaig afegir... BUFF! Qui ho havia de dir que el següent repte del grup tarragoní fos la marató de Barcelona (42 km) i el pròxim la mitjamarató de muntanya de l’Alpin Running a Vielha. Per cert aquella edició un tal Mauro va córrer la marató de l’Alpin Running i una tal Isa no va poder perquè estava lesionada ... BUFF!

Qui ho havia de dir a l’estiu del 2003 quan vaig conèixer, gràcies a un tal Martí, més conegut com Ex Marten de la Bovine, un grupet del Club Natació Tortosa a la mitja de Benicarló. Em passaria l’estiu entrenant, amb gent d’aquest grup especialment un tal Albert i un tal Pepe Solé, la marató de muntanya de l’Alpin Running a Vielha (42 km de muntanya). Per cert el tal Albert, avui finisher de la UTMB sub 30 hores, em tractava de boig per l’entreno que feia per la marató de muntanya ... BUFF! Qui ho havia de dir quan dos corbes abans d’entrar a meta de la marató de muntanya de l’Alpin Running m’animava un tal Perales que havia fet la mitja i el coneixia d’un parell de vegades que havia vingut a entrenar amb los del CN Tortosa ... BUFF!

Qui ho havia de dir un diumenge de juliol a les 8 del matí quan em disposava a participar en la pujada a Caro hi havia assentadet a un banc al Parc de Tortosa, amb uns pantalonets del barça, en lo diari vaig del braç, un conegut de Campredó, un tal Carlos, i amb la gràcia que el caracteritza em diu que ve a córrer, me’l crec o no me’l crec? no us ha passat mai saber si lo que diu és en serio o és en broma? Per cert la va acabar ... BUFF!

Qui ho havia de dir aquella nocturna quan saludo a una rosa que tenia vista del gimnàs, si no recordo malament Elena em va dir que es deia. La Elena em va tenir enganyat uns quans mesos prometen-me dia sí, dia també que lo proper dimarts vindre a entrenar en vatros... BUFF! Qui ho havia de dir aquella marató de Barcelona quan em trobo aquell monitor del gimnàs que sempre va tant conjuntadet, d’aquest no cal que us digui com és diu, bueno per si ho llegeix algú que no estigui molt ficat dintre del grup el personatge en qüestió és ... Xavi, que anava a participar en la cursa de 10 km ... BUFF! Qui ho havia de dir quan varem conèixer lo cunyat de puça, es fa dir pakolo o paquirin, amb aquell desplegament de tecnològia ... BUFF!


Qui ho havia de dir quan ens apuntàvem a Carros de foc, a la Marató i mitja, als 101 km de Ronda ... BUFF!

Qui ho havia de dir quan l’any passat quan Carlos, Perales i el que escriu aconseguíem dorsal per la Ultratrail del Mont Blanc (UTMB) 163 km i 9000 m+ la cursa a peu més dura que es fa a Europa i una de les mes dures del mon... BUFF!

Qui ho havia de dir que a l’organització de la UTMB plantejaria un nou repte, encara més duressa: La Petite Trotte à Léon 220 km i 17000 metres de desnivell positiu... BUFF! Qui ho havia de dir que los tres finishers de la UTMB formaríem l’equip UEC Tortosa i aconseguíem dorsal en los 5 minuts que varen durar les inscripcions ... BUFF!

Qui ho havia de dir que agafaríem la forma: mar i muntanya dissabte i la marató d’Espadan diumenge, Montserrat-Reus dissabte i Xerta diumenge (amb tendinitis tibial inclosa i que necessito més d’un mes per recuperar-me), Canfranc dissabte i 7 cims diumenge, Tortosa-Caro-Fredes al matí i la nocturna a la tarda, la Nuria-Queralbs, los 2 carros de foc retallats en dos dies, la volta als Ports ... BUFF!

Qui ho havia de dir que los tres inscrits acabaríem anant junts, tot l’any dos per aquí l’altre per allà. Dons sí, acabem anant juntets, dilluns cap l’aeroport, dimecres al matí cap a la sortida, dijous, divendres i dissabte junts. I diumenge a la una de la matinada tornem a la normalitat dos a massatges i l’altre a dormir mig bufat ... BUFF!

Qui ho havia de dir que arribaríem en 15 hores al refugi del col de la Croix de Bonhome; la segona nit a l’Hospici de Sant Bernard (si arribàvem ja teníem la PTL al sac); el tercer dia, segons l’estrateg, seria de relax (17 hores i la Fenetre d’Arpette al final), i el darrer dia aconseguiríem rebaixar les 88 hores que un anònim havia previst al blog ... BUFF!

Qui ho havia de dir que beuríem un promig de més d’un litre de cervesa al dia, que Perales fos un capritxos, no volgués més pasta i li haguessin de fer los menús a mida com los crios, que la segona aturada a l’Hospici de Sant Bernard durés 7 hores, que en dutxaríem un parell de vegades ... BUFF!

Qui ho havia de dir que aniríem tota la cursa a la caça i captura dels Ultraxulis d’Andalusia, que els agafaríem cada nit, que la darrera ja no s’escaparien més i entraríem junts a meta, que cap altra arribada faria tant de soroll com la nostra ... BUFF!

Qui ho havia de dir que tota la colla de la UEC Tortosa i los d’Alcanar ens acompanyessin els primers kilòmetres; que tanta gent ens estava seguint en directe per internet; que Mauro i Cesar ens ajudessin a dutxar-nos, ens donessin el sopar i ens posessin a dormir al col de la Forclaz; que a l’arribada tota la colla ens donaria les banderes i ens acompanyarien els últims metres ... BUFF!

Qui ho havia de dir que desprès de tenir la sensació que no ens afiguraven durant la cursa, acabéssim al podi per recollir trofeu (ara més “manso” que mai ja que és una esquella típica dels Alps) en una cerimònia molt emotiva ... BUFF!

Qui ho havia de dir que faria la crònica més llarga de la història del blog... BUFF!

... BUFF! Qui ho havia de dir ... BESTIAL

By Lo Manso

EL GRAN REPTE : LA PTL

Després d’un any de ser finishers del UTMB tornàvem a la meca de l’ultratrail, Chamonix, aquet any, amb un gran repte, tornà a ser finishers i conillets d’Índies ( es la 1ª edició, i s’ha de prova tot) d’una de les curses mes besties que hasta ara s’han fet, La Petite Trote del Leon, ni més ni menys que 220 km amb 17000m de desnivell positiu, amb un temps no superior a 100 h
Les 7.45h del dimecres arribem a la plaça, allí ens esperaven tota la expedició de la UEC, los amics d’Alcanar i molta gent coneguda. Pels ànims donava la sensació de que anàvem a fer algo gran, tothom se volia fer fotos amb nosaltres. A la plaça érem 183 bojos (això de bojos ens u dia tothom que li comentàvem el que anàvem a fer) amb els seus trajes de gala, els pals a les mans amb les seves motxilles carregades hasta dalt. Arribava l’hora de ficar a la practica tots aquells entrenos que durant tot el any aviem fet
A les 8.00h donen la sortida, tot i ser menys gent que l’any passat va ser igual d’emotiva, on vam torna a reviure les emocions, i on a més d’un se li van torna a cristal·litzar els ulls. Sortim, i al cap de no res teníem a tots els companys al costat nostre, Isa, Elena, Mauro, Puça, Javi, Paco, Hermini, i Jordi, que mos van acompanyar la meitat de la primera pujada (on ens vam despedir i no mos voriem fins arriba a Chamonix, quatre dies desprès) allí es va acabar la comèdia, ara ens tocava pencar.
Vam agafar un bon ritmet (un pel fort segons l’estratega del equip: lo manso) que vam poder anar passant equips, entre ells als madrilenys que a les primeres pujades ja portaven a un component de l’equip tocat. En aquet ritme anàvem molt bé i el vam pugue poder aguantar tot el dia fins arribar al refugi, la Croix du Bonhomme (primer objectiu de la cursa) després de 54,8km i 9148m desnivell acumulat amb un temps de 15h 20, 2.00h menys del temps previst. Sopem, i dormim quatre horetes, (el qui va poder, jo no, ja que estava molt excitat i no vaig pdoer pega ull).

Toca el despertador i a tornar-hi, ens aixequem, esmorzem i trobem als andalusos que no veiem des de la sortida, comentem l’estratègia del dia i decidim sortir junts, arranquem a les quatre i mitja del matí, però després de fer la primera baixada decideixen marxa sense dir-nos res. Passem el Coll de la Seigne (2516m) i començo a notar l’alçada, me tornava a passar el mateix que a Carros de Foc, (a determinada alçada me tapo i no puc respira bé), a qui veia que me tocaria patir ja que tot el dia aniríem per sobre dels 2500m però bueno, això era d’espera, a les pujades no podia, afluixava el ritme, i me requedaba però a les baixades recuperava. Arribem al coll de Checrouit on parem a dinar no ens estem de res mos fotem un bon plat d’espaguetis i dos cerveses cadascú ja que estàvem farts de tanta aigua dels rius. D’aquí, cap avall a Courmayer, fem la pujada a Bertone amb un sol de justícia, arribem una cocacola i a continuar que encara ens queda molt. Coll de Sapin aquí aviem quedat decidir si dormíem a Bonati, o continuàvem a Sant Bernad però a ningú ens passa pel cap d’anar a dormi a Bonati i continuem. Eren les cinc de la tarde i encara ens faltava passa per cinc colls, dos d’ells els mes alts de tot el recorregut el Coll de Malatra(2928m) i el Coll de Ceingles (2817) on tornaria a patir, vaig pensar en els consells de Marten cap catxo i avant, i això vaig fer, a la baixada del coll de Malatra ens ajuntem amb uns belgues, en qui arribaríem junts a Sant Bernad després de passar com no!, per uns moments CUCUT. Segons objectiu assolit després de: 57km i 8549m de desnivell acumulat amb 19h. Al refugi trobem als andalusos que avien acabat d’arribar, sopem amb ells, després una dutxa que feia dos dies que no ens dutxàvem podeu imaginar-vos el tuf que feiem. Avui decidim dormi sis hores ja que el dia se mos va fer llarg.

Arranquem a les set del mati havia de ser un dia tranquil, de transició com dia Carlos. Sortim junts tres equips que a l’arribar a la primera baixada ens deixem, natros ens notàvem els quàdriceps carregats i no vam vulguer apretar ja que avui hi aviem moltes baixades i volíem conservar-los, Arribem a Champex amb el primer de la CCC i anem a la carpa de la CCC a on no ens afiguren i mos inviten a marxa rapidet, de fet el nostre recorregut no passava per allí. A les quatre de la tarde fem cap al refugi on parem a dinar, abans d’emprendre la pujada forta del dia. Per no perdre el costum primer de tot demanem les cerveses ara eren de barril (vaja bones que estaven), dinem, com no, pasta... jo que no tinc manies me foto un plat d’arròs bullit amb pollastre en salsa (feia dies que no menjava carn...). Emprenem la pujada primer era planerota, però tal com avançàvem allò s’empinava cada cop més fins arriba a la fenètre d’Arpette (2665m) on vaig arriba mort asta ara havia estat el tram on havia patit més pensava que allò no acabava mai, saltem el coll pensant que la baixada no seria tant tècnica i que collons, era igual de tècnica no havíem cinc metres seguits que pugeses fer una bona xafada després de baixa mil i pico metres arribem al Col de Forclaz tercer objectiu aconseguit, avui aviem fet 49km i 7236m de desnivell acumulat en 16h 49min. Aquí no havia refugi i van muntar el xiringuito en un magatzem de granja cutre a no pugue més, per a dormir, van muntar una carpa amb amaques que fotia un fred que pelava. Aquí vam tindre una sorpresa ja que mos van vindre a veure el Kf i Cèsar que anaven a Trien a veure a Pakirrin i Javi. Els andalusos ja estaven dormin natros vam sopar vam dutxar-vos i a dormir, avui no més ens tocaven quatre hores si volíem arribar a bona hora a Chamonix.

Al aixecar-nos veiem que els andalusos avien marxat, esmorzem i arranquem cap al mont de l’Arpille a on farem una baixada que ens porta al punt mes baix de tot el recorregut(707m)i des de aquet punt fer la pujada mes llarga (1933m) fins el coll de la Terrasse, una pujada que van tindre temps de parar a Le Tretient un poblet encantador al mig d’una ladera a on vam trobar una botigueta de poble, que la portava una abueleta d’uns vuitanta anys que com no s’aclaria amb els euros ens volia invitar a les cerveses que no vam acceptar i li vam donar deu euros per sis quintos. Vam continuar la pujada i vam arribar al llac d’Emosson allí ens esperava el càmera que gravava la cursa, ens va fer un bon reportatge prenen tomes de totes parts d’esta manera se mos va fer la volta al llac molt curta continuem en la pujada ara aviem d’arribar fins el refugi una pujada per un barranc amb un sol que badava les pedres, en arribar al refugi ens trobem als andalusos els havíem retallat temps i ens comenten si volíem arribar junts ja veien que els agafaríem però natros al nostre rollo entrem al refugi i com sempre primer les cerveses, tota la gent que havia al refugi ens miraven en una cara.... Com sempre per a dinar havia pasta jo no en vull ja la he avorrit i m’estimo més fotrem una ensalada. En acabar de dinar, cap amunt, que encara estàvem pujant al final arribem al coll de la Terrase ja s’havia acabat la llarga pujada, ara cap avall als chalets de Loriaz arribem després de una forta baixada i ens inviten a uns gots de cocacola, continuem baixant per a arribar al coll de Montets on començaria l’ultima pujada i aniríem junts en los de la UTMB emprenem la pujada que se fa més amena, en arribar dalt veien els andalusos i ens proposen d’arribar tots junts a la qual natros acceptem fem tota la baixada junts contant-nos les anècdotes viscudes i assajant com faríem l’arribada com no, lo manso, feia de mestre de cerimònies i ens dia com havíem d’entrar, al final entrem als carrers de Chamonix arribem tots agafats de les mans fent la ola. Érem l’atracció de tot el públic i de tots els nostres suporters que ens esperaven que arribessim, al final creuem l’ancada meta fonem-nos en una forta abraçada el tres, després de 87h 30m, 220 km i 34.000m de desnivell, ¡¡¡REPTE ACONSEGUIT!!!.

Tot i no ser una prova competitiva, de seixanta equips inscrits van acabar 21 equips i de estos natros vam acabar en l’onze lloc.

By CUCUT