02 de setembre 2008

Cròniques del UTMB

Somni o realitat?

Intento escriure una crònica per explicar tot el viscut... realment, penso o sembla que tot ha estat un somni, un somni ple de sensacions, de sentiments... . Sensació d’haver estat tot l’any preparant aquest objectiu, una preparació que mai pots saber amb certesa si ha estat suficient, si el teu cap resistirà dos nits sense dormir amb un esforç continu o si el teu cos respondrà a les teves exigències... juntament amb el sentiments de saber que totes aquelles persones que t’estimen et donen en tot moment el seu suport, que t’acompanyen durant la preparació , que t’ajuden a planificar....tots ells son un dels motius que et donen forces per finalitzar tan gran repte.
Els dies previs a la cursa van estar plens de nervis, Chamonix ple d’ambient de cursa, els corredors, el muntatge de la meta, les proves de so, amb la música que et posa la pell de gallina i els ullets...
També van ser dies plens de pensaments contradictoris, ganes de que arribi l’inci de la cursa, de que s’acabi el patiment de no saber que et trobaràs, de si podràs resistir...
Arriba el dia, els pals, la motxilla al coll i situats a la zona de sortida els tres UTMB, la gent nerviosa, els organitzadors fent el seu discurs de cursa, la música que et feia tenir aquells ullets...cada cop més forta... per fi donen la sortida! ja no havia marxa enrere, la gent t’estira, surts eufòricament com tothom , tot hi les advertències dels que ja tenen experiència (PTL) (deixeu a la gent si corre, sobre tot controleu-vos...)
Ja arribat el quilòmetre deu, el nostre amic Albert va agafar el seu ritme, un molt bo ritme, i nosaltres, Isa i jo que des de aquell moment ja vam ser inseparables, vam agafar el nostre .
Pim pam... pujant i baixant colls, corrent, caminant, menjant...

Durant la primera nit hi va haver alguna petita crisis de son, però això no ens va impedir tirar endavant i arribar a Courmayer, on vam baixar per una pista d’esquí a ritme molt alegre (tot hi advertir-nos de que això es pagava car...) ja que a ple mig dia amb un sol que badava les pedres ens esperava la pujada a Bertone. Amb el ritme que ens caracteritzava, pim pam, vam arribar fins a Champex on vam poder experimentar una prèvia crisis de son i alguna que altra al•lucinació. AllÍ ens vàrem trobar amb el que seria el nostre equip de suport fins la final (Mauro,Cèsar, Javi i Ester). Un altre cop, amb la roba neta i amb l’estómac ple vam tornar a emprendre el camí, pim pam... fins arribar a Trien on vam tornar a trobar-nos amb el nostre equip de suport, vam menjar una sopeta i cap a Vallorcine sense perdre de vista , en cap moment , el PIM PAM !
Per fi vam arribar a l’últim tram de la cursa, el coll de Montets, on ens va venir a rebre Albert (ostres quin goig!!) per descomptat estava el nostre equip de suport, les Teres i Pakolo ( quina cleca deu meu pujant al coll, amb tants ànims i tanta eufòria ).
Com la cursa ja arribava a la fi vam abandonar per sempre el nostre pim pam i a per totes que això ja s’acaba... així fins Chamonix , fins la meta (l’objectiu desitjat).
Allí ens estaven esperant tots...fins i tot els PTL, quin goig quin tremoló,quins ullets... Vam entrar corrent a la meta amb tots ells al darrera cridant, no correu tant que no us podem seguir, es que ja ho teníem ,ja ho havíem aconseguit!!!!!! Imatge de només uns segons(clar corríem tant) que no podré oblidar mai en la vida...
Per últim vull donar les gràcies a Isa per haver pogut compartir aquesta batalla amb ella, ets una persona admirable,molt forta tant psicològica com físicament, que tot el que et proposes ho aconsegueixes, això sí sempre amb un respecte i amb alguna frase com: “que cansada estic”.
Moltíssimes gràcies a Cèsar que m’ha cuidat molt fins al final i a totes les persones que m’han donat suport des de el primer moment... Sense tot a aquesta estimació aquest repte hagués estat impossible.

by elena

HE COMPLIT UN NOU OBJECTIU.

L'UTMB passarà a formar part d'un dels meus objectius complerts. Ha sigut un any de preparació i dedicació i sacrifici per afrontar una prova de tanta extrema duresa, però a la fi, tot sacrifici té una recompensa i fa que t'oblides de tots els esforços que has fet per aconseguir-ho.

Tots els que sabeu de que va això, sabreu que acabar una cursa de 166km i 9500 mtd d+ es un objectiu però que molt ambiciós i que realment tens que esta molt preparat per afrontar-lo i això es el que ens va fer preparar-mos tant. La cursa no la puc comparar amb res perquè no hi han comparacions possibles però us dic que es la cursa més dura que he corregut mai, sense cap mena de dubte. Vam ser 2400 o 2500 els participants que voliem tenir aquella prenda tant cotitzada (el xaleco de finisher) i només 1245 el van poder obtindre (un 50% menys).

Veurem a mi allí a la sortida amb la magnitud d'aquesta cursa a part de la música, les meves amigues de batalla, la meva novia i els acompanyants, tot junt va fer que en més d'un moment necessites concentració per no despendre més d'una llàgrima. Es va donar la sortida i jo estava molt enraderit no volia començar fort i menys amb el que quedava per endavant i vaig fer els 10 primers km amb les super cracks de la uec ISA I ELENA cosa que de veurem al seu costat els hi causava molts nervis. Vaig passar per les houches, primer control amb la posició 1445. Elles pensaven que jo tindria que estar molt més endavant, però jo anava corrent a un ritme que era el que jo volia afrontar durant tota la cursa. Ens vam despedir pujant a la charme km 11 aproximadament i ja només pensava amb sant gervais km 21, perquè allí m'esperaven els suporters. En aquell punt ja anava en progresió, però sense força la maquinària, vaig avituallar bé i a tornar-hi que allò encara no havia sigut res. Un cop passat St Gervais no vaig parar d'adelantar a gent pujant i baixant, ja que em trobava molt sencer. La primera crisis la vaig pasar al km 100 al coronar el grand col de ferret on a dalt no hi havia avituallament i ja m'havia begut els dos bidons pujant com un boig a 30 graus. Fins a la fouly km 108 no vaig poder avituallar i la segona crisis i molt seguida va ser a champex lac km 122 on esperava a la meva novia, cunyat i cunyada, però encara no havien arribat (l'hora prevista de pas era a les 15:45 i vaig passar una hora abans, per tant van fer tard). Per a mi no veure'ls em va afonar un poc, em quedava una marató i a més em feia molt mal el genoll. A les baixades patia molt a més d' una descomposició brutal que vaig agafar, físicament em trobava molt be, pujant pletoric. A Trient km 138 sí que estaven els meus i sols jo sé el que em van ajudar pel simple fet de veure'ls. Tere em va acompanyar un tros corrent, la cunyada que em va donar un almax per a la panxa i un spray per al genoll, pakolo que després de corre la seva cursa en va córrer un altra detràs meu. Allí em van informar de tot, jo no sabia res de res (no em vaig endur ni el perfil de la cursa) Em van dir que anava dels 100 primers que quedaven 28km per a Chamonix i a més allí em van donar els pals ja que durant tota la cursa havia anat sense. En tota aquella adrenalina carregada me'n vaig en busca de Vallorcine vaig pujar la catogne molt bé però baixant vaig patir molt. En arribar a vallorcine tornaven a estar els meus i diuen que vaig el 70 més o menys, la panxa anava millor però el genoll fatal, mes spray i... pròxim objectiu col des montets, tornaven a ser-hi allí i em van posar més spray i ja "només" faltaven 12 km per a meta, 4 km de pujada, on obtenc un dels millors temps de tots els participans de la cursa només 5 min mes que kilian, i els ultims fatídics 9 km, on el meu genoll va dir prou de tanta exigència i va dir que si volia arribar a Chamonix tenia que fer-ho caminant i així ho vaig fer. A l’arribada m’esperava tothom vaig arribar amb la bandera del meu estimat poble, molt fotut del genoll però amb una felicitat que només la gent que ho ha fet, ho sap.

Ara que estic aquí analitzant-ho tot valoro encara més tot el que he fet i si a mes he quedat el 61 de la cursa amb estes 29 hores pos millor que millor.

PD vull agrair a tothom els que pensen que han col.laborat en que jo hagi pogut complir este objectiu, els que han fet possible això, però molt especialment a la meva novia per la seva gran paciència i comprensió, sense ella impossible. A més, també vull agrair al meu cunyat i cunyada per haver estat al meu costat en moments tan durs, sense ells també impossible.

PD Espero que cadascú escrigue la seva historia perquè és una cursa amb història on tots els membres de la UEC tortosa han acabat els seus objectius.

By Puça



GLORIA, MORT I RESSURRECCIÓ
En aquestes tres paraules es podria defenir la cursa més dura que he fet mai, son tres paraules que expliquen la meva vivencia de la cursa.
Tot comença el divendres 29 a les 11:00 del mati a la localitat de coumayeur, despres dels nervis previs ens donen la sortida, primer ens fan donar una volta pel poble per estirar al grup on gaudixo de la companyia del meu amic i company de cursa pakirrin tot un campeon, eh Rei!!!Despres d´uns km ens distanciem i afrontem la nostra cursa per separat, pas pel primer control, Bertone les coses van bé, passo el 644 ritme bo i molt bones sensacions, segeixo endavant refugi de Bonatti posició 567, Arnuva posició 465, les coses milloren i les sensavions bonissimes, arriva el gran col de Ferret on decideixo baixar una mica el ritme i afrontar la pujada en mes calma, tot i aixi segueixo abançant corredors i amb molt bones sensacions corono el 360, i cap a la Fouly on passo el 340 i d´aqui cap al km 55 on arrivaria a Champex-Lac juntament amb el meu company de fatigues desde feia bastants km un cordovés de nom Rafael, quin tio mes wai, alli passo el 304, amb fantastiques sensacions i un temps de 9h 15 min;mejem una mica i afrontar el primer dels tres ultims colls que ens faltaven la temuda Bovine, tot va de conya pujada llarga, però bé, decidim baixar el ritme, però sense encantar-mos, pujant nem abanç posicions i coronem A LES 22:46, passo el 296, però alli a l´habituallament arriva la MORT, comença el vòmit, els tremolors cada cop mes intensos, no se que em passa, me dassentar al terra, estic marejadissim, quina sensació, uns de l´organització em giten a un camilla, el vòmit no para, cada cop mes intens, em tapen en mantes bosses d´aigua calenta, al final obten per punxar-me prinperan em dones glucosa, penso que aui s´ha acabat la meua cursa, tan de dies d´entreno per a res, passa una hora, dos, tres i jo ala camilla mes mort que viu, ales 2:30 decideixo aixecar-me i baixar cap a Trient son 6km, els de l´organització em diuen que quan arrive avandone,surto de la bovine 3h 45min despre de que havia coronat, començo la baixada sensacions malissimes, mareig, em costa respirar, les cames no em van, però penso que e de ser fort, tira endavant, i a Trien ja es veura, despres 1h 45 min de baixa arrivo, el 1164 ja no se quantes posicions habia perdut, però alli em bé la ressurrecció, em trobo a les Tere´s, unes chill readers impressionats , elles manimen i em donen anims per continuar, son genials, al cap d´un moment arriva el Rei, que diu que vol plegar i li dic que uns ous, que juntets hastal final, i aixi va ser pim pam van anar fent cami amb l´ajuda de les Tere´s que estaven a cada control esperant-nos i donant-nos ànims, aixi fins al final on vam entrar en la posició 1033, la qual no ens importava perque la satisfacció qie teniem els dos pel repte aconseguit era el millor que ens podia passar, al final vam poder dir els dos que som FINISHERS!!!
Pakirrin moltes gracies, i tb donar moltes gracies a tots els que han estat al meu costat!!!
Salut i cames i a per la proxima.

By jesusenc

NI GLÒRIA, NI MORT NI RESURECCIÓ: UN MIRACLE!!!
Qui no en fa, no en conta.
Una cursa tal i com ho escriuen els organitzadors: UNA CURSA EN MAJUSCÚLES, la hostia!!
En dubtes si començar o no, durant la setmana, per problemes que anava arrastrant amb la ciàtica, arriba el dia de la cursa i com no, sense pensar-ho ens anem a "Curmaié". El moment de la sortida, vibrant, emociant, ens fem una abraçada amb lo jesusenc mentres toquen la canço típica i ens despedim: FINS XAMONÍ!!. Besets amb man germana i despedida amb la dona (sensació que aniré recordant durant tota la peregrinació). Comencem a pujar amb una calor de collons, a les dos hores anava xop de d'alt a baix, només pensava: Paco beu, Paco beu, i jo anava bevent, però no el suficient pel que es veura. A les cinc hores, + o -, primers simptomes de cames carregades, rampes per davant, per detràs, per baix, per d'alt i hasta les mans. Esperava fer una cursa, mogut per les sensacions del cos en cada moment, sabria que arribar el moment que hauria de patir: però no ho esperava tan prompte, no portavem ni 35 Km. Des d'aquell moment fins al final, els que ho han passat, saben que s'arriba a pensar en un munt de coses, i de fet intentava pensar en coses només positives (entrenaments, familia, els que em seguien des de casa, despedida amb les supporters a "Curmaié", i mil coses més...) Arribo a "Xampé-i-la", primer dubte si continua o no, ja que veig que lo temps de tall, m'anava atrapant. Truco a la Tere, per a vore si me dona animos i el primer que em diu es que me ve a buscar, la seva falta d'experiència fa donar-li el mòbil al nostre KF, i ell em dona l'espenta per continuar endavant, des d'aquí donar-li mil gràcies per aquelles paraules. Tenim un gran KF!!!!
Pos bueno, continuant arrossegant-me per aquelles senderes, les rampes es van anar perdent a mesura que anava passant la nit. Aquí ve la sorpresa més agradable de la nit, quan arribant al control de Trient, sento per megafonia Javier Royo de Spain!!!, i jo penso, collons lo jesusenc ja ha arribat a "Xamoni", quin temps ha fotut lo maricon. Entro a la carpa i em trobo a la Santissima Trinitat: les dos Teres i al jesusenc, pareixia nostre senyor, només me repetia la Bobine, la bobine!!, (jo pensava, ja s'ha tornat a predre). La veritat que la cara que vam fer els dos va ser de pel.licula. Per collons arribarem a Chamonix, només ens repetiem, vos ho podeu imaginar les batalletes que mos vàrem anar contant fins la Meta, fins i tot lo jesusenc, anava tirant los trastes a unes cordobeses, per quedar a fer una paelleta al Delta, quins extrems tú!!

Per l'arribada no calen moltes paraules: FLIPANT!!

GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE M'HEU FET POSSIBLE COMPLIR AQUEST SOMNI.

By Pakirrin

LES FOTOS:

http://picasaweb.google.es/cursadepauls/UTMB20081#
http://picasaweb.google.es/cursadepauls/UTMB20082#
http://picasaweb.google.es/trailuec/Utmb20083#
http://picasaweb.google.es/trailuec/Utmb20084#
http://picasaweb.google.es/elenaferreres63/UTMB200802 http://picasaweb.google.es/trailuec/VideoPTL#slideshow








25 comentaris:

krusty ha dit...

Realment INCREIBLE!!! estás en un estat de forma envejable!! llástima q sigues roquetero!!! ;) un gran exmple a seguir!! pro també tots los de la UEC o altres puestos q han pogut cumplir los seus somnis i los seus objectius!!
MOLTES FELICITATS!!

Angel ha dit...

BRAVO!! BRAVO!! y BRAVO!!

Felicitats Puça.

jesusenc ha dit...

Albert ja te felicitat moltes vegades estos dies i ames a mes vaig poder gaudir de compartir am tu els ultims metres del teu exit, vas estar espectacular, espero algun dia poder estar al teu nivell!
Ets un corredor genial, una gran persona i sobretot un gran amic!!!
NO canvies mai campeon!!!
By jesusenc

Anònim ha dit...

Vaja pilota que estas fet...

Joaquin ha dit...

Que collons de puça; puça es algo molt menut i tu ets gran.
Albert des del veí poble del costat, una abraçada i moltes felicitats de Rosa, Joaquin, Antoni i Joaquim.
Ara, això si, a un raconet de la bandera ( mirau be) hi deu haver un afegitó de la de Remolins.

wenry ha dit...

L'any que ve tens que creuar la meta en la bandera de Remolins sino no tindràs gregaris i gràcies per recordar-te'n de mi ja que la informació la passava jo als teus pupilos i ells te la transmitien a tu. Ja te vale.JAJAJA

jesusenc ha dit...

GLORIA, MORT I RESSURRECCIÓ

En aquestes tres paraules es podria defenir la cursa més dura que he fet mai, son tres paraules que expliquen la meva vivencia de la cursa.
Tot comença el divendres 29 a les 11:00 del mati a la localitat de coumayeur, despres dels nervis previs ens donen la sortida, primer ens fan donar una volta pel poble per estirar al grup on gaudixo de la companyia del meu amic i company de cursa pakirrin tot un campeon, eh Rei!!!Despres d´uns km ens distanciem i afrontem la nostra cursa per separat, pas pel primer control, Bertone les coses van bé, passo el 644 ritme bo i molt bones sensacions, segeixo endavant refugi de Bonatti posició 567, Arnuva posició 465, les coses milloren i les sensavions bonissimes, arriva el gran col de Ferret on decideixo baixar una mica el ritme i afrontar la pujada en mes calma, tot i aixi segueixo abançant corredors i amb molt bones sensacions corono el 360, i cap a la Fouly on passo el 340 i d´aqui cap al km 55 on arrivaria a Champex-Lac juntament amb el meu company de fatigues desde feia bastants km un cordovés de nom Rafael, quin tio mes wai, alli passo el 304, amb fantastiques sensacions i un temps de 9h 15 min;mejem una mica i afrontar el primer dels tres ultims colls que ens faltaven la temuda Bovine, tot va de conya pujada llarga, però bé, decidim baixar el ritme, però sense encantar-mos, pujant nem abanç posicions i coronem A LES 22:46, passo el 296, però alli a l´habituallament arriva la MORT, comença el vòmit, els tremolors cada cop mes intensos, no se que em passa, me dassentar al terra, estic marejadissim, quina sensació, uns de l´organització em giten a un camilla, el vòmit no para, cada cop mes intens, em tapen en mantes bosses d´aigua calenta, al final obten per punxar-me prinperan em dones glucosa, penso que aui s´ha acabat la meua cursa, tan de dies d´entreno per a res, passa una hora, dos, tres i jo ala camilla mes mort que viu, ales 2:30 decideixo aixecar-me i baixar cap a Trient son 6km, els de l´organització em diuen que quan arrive avandone,surto de la bovine 3h 45min despre de que havia coronat, començo la baixada sensacions malissimes, mareig, em costa respirar, les cames no em van, però penso que e de ser fort, tira endavant, i a Trien ja es veura, despres 1h 45 min de baixa arrivo, el 1164 ja no se quantes posicions habia perdut, però alli em bé la ressurrecció, em trobo a les Tere´s, unes chill readers impressionats , elles manimen i em donen anims per continuar, son genials, al cap d´un moment arriva el Rei, que diu que vol plegar i li dic que uns ous, que juntets hastal final, i aixi va ser pim pam van anar fent cami amb l´ajuda de les Tere´s que estaven a cada control esperant-nos i donant-nos ànims, aixi fins al final on vam entrar en la posició 1033, la qual no ens importava perque la satisfacció qie teniem els dos pel repte aconseguit era el millor que ens podia passar, al final vam poder dir els dos que som FINISHERS!!!
Pakirrin moltes gracies, i tb donar moltes gracies a tots els que han estat al meu costat!!!
Salut i cames i a per la proxima.
By jesusenc

MOISES ha dit...

ETS DE LO MILLO K HI HA I KI NO HO CREGUE AIXI AVORE SI TE COLLONS D´AGARRARTE. FELICITATS

Anònim ha dit...

ENHORABONA!!!!!Desde aquí voldria proposa de que els participants en aquestes curses i les altres activitats de la UEC Tortosa facin xerrades explicant les seves experiencies (tots llegim els blogs, però personalment segur que seria molt millor).

krusty ha dit...

Llegint les cróniques m'agafa vergonya de correr estes "cursetes" de muntanya q fan x akí!!! i damunt x mitant taula!! i q ningú s'ofengui, pro és un altríssim nivell!!
Molt bé Javi!! vas donar-ho tot i més!! com collons vas poder tornar a córrer después d'estar casi 4 hores en una camilla!?!???

MARTEN DE LA BOVINE ha dit...

XAVI, SI VOLS TE PASSO LO TITUL DE MARTEN DE LA BOVINE,VEC QUE VAS DISFRUTA MOLT,I HAS TRET LA PART POSITIVA DE LA SITUACIO,MOLS ENTRENOS PERA ABANDONAR,CAP CAXO I AVANT,PACO JA TEU DIA QUE AIXO ES LA XAMPIONS,JA ETS FINIXER.ISA,ELENA ALBERT,LO DISSABTE A SAN LARY I LO DOMENGE A CASA VAIG ESTAR PENDEN DE VATROS,I DE VERES ME VAIG EMOCIONAR AL VORE QUE HABIEU ACABAT.SALUT I COURAGE,

Anònim ha dit...

NI GLÒRIA, NI MORT NI RESURECCIÓ: UN MIRACLE!!!
Qui no en fa, no en conta. Una cursa tal i com ho escriuen els organitzadors: UNA CURSA EN MAJUSCÚLES, la hostia!!
En dubtes si començar o no, durant la setmana, per problemes que anava arrastrant amb la ciàtica, arriba el dia de la cursa i com no, sense pensar-ho ens anem a "Curmaié".
El moment de la sortida, vibrant, emociant, ens fem una abraçada amb lo jesusenc mentres toquen la canço típica i ens despedim: FINS XAMONÍ!!. Besets amb man germana i despedida amb la dona (sensació que aniré recordant durant tota la peregrinació).
Comencem a pujar amb una calor de collons, a les dos hores anava xop de d'alt a baix, només pensava: Paco beu, Paco beu, i jo anava bevent, però no el suficient pel que es veura. A les cinc hores, + o -, primers simptomes de cames carregades, rampes per davant, per detràs, per baix, per d'alt i hasta les mans.
Esperava fer una cursa, mogut per les sensacions del cos en cada moment, sabria que arribar el moment que hauria de patir: però no ho esperava tan prompte, no portavem ni 35 Km. Des d'aquell moment fins al final, els que ho han passat, saben que s'arriba a pensar en un munt de coses, i de fet intentava pensar en coses només positives (entrenaments, familia, els que em seguien des de casa, despedida amb les supporters a "Curmaié", i mil coses més...)
Arribo a "Xampé-i-la", primer dubte si continua o no, ja que veig que lo temps de tall, m'anava atrapant. Truco a la Tere, per a vore si me dona animos i el primer que em diu es que me ve a buscar, la seva falta d'experiència fa donar-li el mòbil al nostre KF, i ell em dona l'espenta per continuar endavant, des d'aquí donar-li mil gràcies per aquelles paraules. Tenim un gran KF!!!!
Pos bueno, continuant arrossegant-me per aquelles senderes, les rampes es van anar perdent a mesura que anava passant la nit.
Aquí ve la sorpresa més agradable de la nit, quan arribant al control de Trient, sento per megafonia Javier Royo de Spain!!!, i jo penso, collons lo jesusenc ja ha arribat a "Xamoni", quin temps ha fotut lo maricon. Entro a la carpa i em trobo a la Santissima Trinitat: les dos Teres i al jesusenc, pareixia nostre senyor, només me repetia la Bobine, la bobine!!, (jo pensava, ja s'ha tornat a predre). La veritat que la cara que vam fer els dos va ser de pel.licula.
Per collons arribarem a Chamonix, només ens repetiem, vos ho podeu imaginar les batalletes que mos vàrem anar contant fins la Meta, fins i tot lo jesusenc, anava tirant los trastes a unes cordobeses, per quedar a fer una paelleta al Delta, quins extrems tú!!
Per l'arribada no calen moltes paraules: FLIPANT!!
GRÀCIES A TOTS AQUELLS QUE M'HEU FET POSSIBLE COMPLIR AQUEST SOMNI.

PAKIRRIN

puça ha dit...

Moltes gracies a tothom per les felicitacions que estic/em rebent de part de tots els runners de les nostres terres, gracies tambe a la famili de jesus i als amics i si l'any que be hi tornem ( ho dubto ) portare la bandera remolinenca per la part que hem toca. A Xavi ( lo jesusenc ) dons que dir-te tambe que no t'hagui dit ja ETS UN TIO MOLT COMPETENT vivint a un poble equivocat (broma, defensa sempre lo teu ho pedras credibilitat) llastima del teu percans sino arribes dels primers, ara arrencar despres de 3 hores tirat a una camilla i fer 35 km mes ho diu tot l'orgull i la rasa mai es perden. A mes trobarte en pakirrin estic segur que et va acabar de donar les forces que et faltaven.

Joel Garcia ha dit...

Enhorabona a tots els participants que heu conseguit els vostres objectius, és realment impresionant el que heu fet!
Quina enveja més sana m'agafa de vore tot el que feu!
Salut!

koanitou ha dit...

Felicitats a tots els que us heu atrevit a participar i patir aquest gran repte. El simple fet de participar i afrontar aquest recorregut ultra deixa clar la vostra valentia. Si a més heu aconseguit els vostres objectius, molt millor.
Enhorabona a tots/es
Salut i força
A reveure

MARTEN DE LA BOVINE ha dit...

LOS OTROS CASI QUE MON DONEM VERGONYA DAPAREIXE PER AQUI,NOMES UNA COSA MOL DURA,POTSE... BUENO NO HO DIC.SALUT

elena ha dit...

Somni o realitat?

Intento escriure una crònica per explicar tot el viscut... realment, penso o sembla que tot ha estat un somni, un somni ple de sensacions, de sentiments... .Sensació d’haver estat tot l’any preparant aquest objectiu, una preparació que mai pots saber amb certesa si ha estat suficient, si el teu cap resistirà dos nits sense dormir amb un esforç continu o si el teu cos respondrà a les teves exigències... juntament amb el sentiments de saber que totes aquelles persones que t’estimen et donen en tot moment el seu suport, que t’acompanyen durant la preparació , que t’ajuden a planificar....tots ells son un dels motius que et donen forces per finalitzar tan gran repte.

Els dies previs a la cursa van estar plens de nervis, Chamonix ple d’ambient de cursa, els corredors, el muntatge de la meta, les proves de so, amb la música que et posa la pell de gallina i els ullets...
També van ser dies plens de pensaments contradictoris, ganes de que arribi l’inci de la cursa, de que s’acabi el patiment de no saber que et trobaràs, de si podràs resistir...

Arriba el dia, els pals, la motxilla al coll i situats a la zona de sortida els tres UTMB, la gent nerviosa, els organitzadors fent el seu discurs de cursa, la música que et feia tenir aquells ullets...cada cop més forta... per fi donen la sortida! ja no havia marxa enrere, la gent t’estira, surts eufòricament com tothom , tot hi les advertències dels que ja tenen experiència (PTL) (deixeu a la gent si corre, sobre tot controleu-vos...)
Ja arribat el quilòmetre deu, el nostre amic Albert va agafar el seu ritme, un molt bo ritme, i nosaltres, Isa i jo que des de aquell moment ja vam ser inseparables, vam agafar el nostre .
Pim pam... pujant i baixant colls, corrent, caminant, menjant...

Durant la primera nit hi va haver alguna petita crisis de son, però això no ens va impedir tirar endavant i arribar a Courmayer, on vam baixar per una pista d’esquí a ritme molt alegre (tot hi advertir-nos de que això es pagava car...) ja que a ple mig dia amb un sol que badava les pedres ens esperava la pujada a Bertone. Amb el ritme que ens caracteritzava, pim pam, vam arribar fins a Champex on vam poder experimentar una prèvia crisis de son i alguna que altra al•lucinació. AllÍ ens vàrem trobar amb el que seria el nostre equip de suport fins la final (Mauro,Cèsar, Javi i Ester) Un altre cop, amb la roba neta i amb l’estómac ple vam tornar a emprendre el camí, pim pam... fins arribar a Trien on vam tornar a trobar-nos amb el nostre equip de suport, vam menjar una sopeta i cap a Vallorcine sense perdre de vista , en cap moment , el PIM PAM !

Per fi vam arribar a l’últim tram de la cursa, el coll de Montets, on ens va venir a rebre Albert (ostres quin goig!!) per descomptat estava el nostre equip de suport, les Teres i Pakolo ( quina cleca deu meu pujant al coll, amb tants ànims i tanta eufòria ).
Com la cursa ja arribava a la fi vam abandonar per sempre el nostre pim pam i a per totes que això ja s’acaba... així fins Chamonix , fins la meta (l’objectiu desitjat).
Allí ens estaven esperant tots...fins hi i i tot els PTL, quin goig quin tremoló,quins ullets... Vam entrar corrent a la meta amb tots ells al darrera cridant, no correu tant que no us podem seguir, es que ja ho teníem ,ja ho havíem aconseguit!!!!!! Imatge de només uns segons(clar corríem tant) que no podré oblidar mai en la vida...
Per últim vull donar les gràcies a Isa per haver pogut compartir aquesta batalla amb ella, ets una persona admirable,molt forta tant psicològica com físicament, que tot el que et proposes ho aconsegueixes, això sí sempre amb un respecte i amb alguna frase com: “que cansada estic”.
Moltíssimes gràcies a Cèsar que m’ha cuidat molt fins al final i a totes les persones que m’han donat suport des de el primer moment... Sense tot a aquesta estimació aquest repte hagués estat impossible.

by elena

lo roquetero ha dit...

Molt bona cronica també Elena, vos he de dir que formeu un tándem més que admirable, a més de competitives sou i vos heu fet inseparables i així es fa més fácil aconseguir els vostres objectius.Això del ritme pim, pam, no se d'on ho has tret però deu ser un ritme dificil per cualsevol. Ara et toca a tu cuida a Cesar.

Anònim ha dit...

Enhorabona a tots els suporters que portaveu

Pastisset ha dit...

Que no es Albert, de Roquetes, el que esta a la foto -segon per la dreta- de la capçalera del bloc, baix mateix de TORTOSA?

Joaquin ha dit...

Tanta puça, tanta puça.... Paco, i a tu et vam passar per alt, xiquet. Fes-te teu el comentari, (nomes cal que canvies Puça per pakirrin i Albert per Paco) que vaig dedicar a Albert. A les Tere's "otro tanto"

puça ha dit...

kf tu que tot ho arregles podries canviar-me l'ordre de la capsalera i ficar-me baix de la uec o de trail i no baix de tortosa, merci bocourd

LEO ha dit...

Molt xules totes les cròniques, són uns artistes. Una altra vegada felicitats a tots i totes. Segur que no podreu olvidar mai el que heu aconsseguit.Ara a descansar i fer bondat. Besitots. Leo

CUCUT ha dit...

EL GRAN REPTE : LA PTL

Despres d’un any de ser finishers del UTMB tornavem a la meca de l’ultratrail, Chamonix, aquet any, amb un gran repte, tornà a ser finishers i conillets d’Indies ( es la 1ª edició, i s’ha de prova tot) d’una de les curses mes besties que hasta ara s’han fet, La Petite Trote del Leon, ni més ni menys que 220 km amb 17000m de desnivell positiu, amb un temps no superior a 100 h
Les 7.45h del dimecres arribem a la plaça, alli ens esperaven tota la expedicio de la UEC, los amics d’Alcanar i molta gent coneguda. Pels anims donava la sensació de que anavem a fer algo gran, totom se volia fer fotos amb nosaltres. A la plaça erem 183 boijos (aixo de boijos ens u dia totom que li comentavem el que anavem a fer) amb els seus trajes de gala, els pals a les mans amb les seves motxiles carregades hasta dalt. Arrivaba l’hora de ficar a la practica tots aquells entrenos que durant tot el any aviem fet
A les 8.00h donen la sortida, tot i ser menys gent que l’any pasat va ser igual d’emotiva, on vam torna a reviure les emocións, i on a més d’un se li van torna a cristalitzar els ulls. Sortim, i al cap de no res teniem a tots els companys al costat nostre, Isa, Elena, Mauro, Puça, Javi, Paco, Hermini, i Jordi, que mos van acompanyar la meitat de la primera pujada (on ens vam despedir i no mos voriem fins arriba a Chamonix, quatre dies despres) alli es va acabar la comedia, ara ens tocaba pencar.
Vam agafar un bon ritmet (un pel fort segons l’estratega del equip: lo manso) que vam puguer anar passant equips, entre ells als madrilenys que a les primeres pujades ja portaven a un component de l’equip tocat. En aquet ritme anavem molt bé i el vam pugue aguantar tot el dia fins arrivar al refugi, la Croix du Bonhomme (primer objectiu de la cursa) despres de 54,8km i 9148m desnivell acumulat amb un temps de 15h 20, 2.00h menys del temps previst. Sopem, i dormim quatre horetes, (el qui va puguer, jo no, ja que estava molt exitat i no vaig pugue pega ull). Toca el despertador i a tornari m’hos aixequem, esmorsem i trovem als andalussos que no veiem desde la sortida, comemtem l’estrategia del dia i decidim sorti junts, arranquem a les quatre i mitja del matí, pero despres de fer la primera baixada decideixen marxa sense dir-mos res. Pasem el Coll de la Seigne (2516m) i començo a notar l’alçada, me tornava a passar el mateix que a Carros de Foc, (a determinada alçada me tapo i no puc respira bé), a qui veia que me tocaria patir ja que tot el dia aniriem per sobre dels 2500m pero bueno, aixo era d’espera, a les pujades no podia, afluixava el ritme, i me requedaba peró a les baixades recuperava. Arrivem al coll de Checrouit on parem a dinar no ens estem de res mos fotem un bon plat d’espaguetuis i dos cerveces cadascu ja que estabem farts de tanta aigua dels rius. D’aquí, cap avall a Courmayer, fem la pujada a Bertone amb un sol de justicia, arrivem una cocacola i a continuar que ancara m’hos queda molt. Coll de Sapin aquí aviem quedat decidir si dormiem a Bonati, o continuavem a Sant Bernad pero a ningu ens passa pel cap d’anar a dormi a Bonati i continuem. Eren les cinc de la tarde i encara ens faltava passa per cinc colls, dos dells els mes alts de tot el recorregut el Coll de Malatra(2928m) i el Coll de Ceingles (2817) on tornaria a patir, vaig pensar en els consells de Marten cap catxo i avan, i aixo vaig fer, a la baixada del coll de Malatra ens ajuntem amb uns belgues, en qui arrivariem junts a Sant Bernad despres de passar com no!, per uns moments CUCUT. Segons objectiu assolit despres de: 57km i 8549m de desnivell acumulat amb 19h. Al refugi trovem als andalusos que avien acabat d’arriva, sopem amb ells, despres una dutxa que feia dos dies que no m’hos dutxavem podeu imaginar-vos el tuf que feem. Avui decidim dormi sis hores ja que el dia se mos va fer llarg. Arranquem a les set del mati habia de ser un dia tranquil, de trancisió com dia Carlos. Sortim junts tres equips que a l’arrivar a la primera vaixada ens deixem, natros ens notavem els cuatriceps carregats i no vam vulgue apretar ja que avui hi aviem moltes vaixades i voliem conservar-los, Arrivem a Champex amb el primer de la CCC i anem a la carpa de la CCC a on no ens afiguren i mos inviten a marxa rapidet, de fet el nostre recorregut no pasava per allí. A les quatre de la tarde fem cap al refugi on parem a dinar, abans d’empendre la pujada forta del dia. Per no perdre el costum primer de tot demanem les cerveces ara eren de barril (vaja bones que estaben), dinem, com no, pasta... jo que no tinc manies me foto un plat d’arros bullit amb pollastre en salsa (feia dies que no menjava carn...). Emprenem la pujada primer era planerota, pero tal com abançavem alló s’ampinava cada cop més fins arriva a la fenètre d’Arpette (2665m) on vaig arriva mort asta ara havia estat el tram on havia patit més pensava que alló no acavaba mai, saltem el coll pensan que la baixada no seria tant técnica i que collons, era igual de técnica no haviem cinc metres seguits que pugueses fer una bona xafada despres de baixa mil i pico metres arrivem al Col de Forclaz terce objectiu aconseguit, avui aviem fet 49km i 7236m de desnivell acumulat en 16h 49min. Aquí no havia refugi i van montar el xiringuito en un almacen de granja cutre a no pugue més, per a dormir, van montar una carpa en amaques que fotia un fred que pelava. Aquí vam tindre una sorpresa ja que mos van vindre a vore el Kf i Cesar que anaven a Trien avore a Pakirrin i Javi Els andalusos ja estaven dormin natros vam sopar vam dutxarmos i a dormir, avui no més ens tocaven quatre hores si voliem arriba a bona hora a Chamonix. Al aixecarmos veem que els andalusos avien marxat, esmorsem i arranquem cap al mont de l’Arpille a on farem una vaixada que ens porta al punt mes vaix de tot el recorregut(707m)i desde aquet punt fer la pujada mes llarga (1933m) asta el coll de la Terrasse, una pujada que van tindre temps de parar a Le Tretient un poblet encantador al mig d’una ladera a on vam trovar una botigueta de poble, que la portaba una abueleta d’uns vuitanta anys que com no s’ha claria amb els euros ens volia invita a les cerveces que no vam acepta i li vam donar deu euros per sis quintos. Vam cuntinuar la pujada i vam arrivar al llac d’Emosson allí ens esperaba el camara que grabava la cursa, ens va fer un bon reportage prenen tomes de totes parts d’esta manera se mos vafer la volta al llac molt curta continuem en la pujada ara aviem d’arriba fins el refugi una pujada per un barranc amb un sol que badava les pedres, en arriva al refugi ens trovem als andalusos els haviem retallat temps i ens comenten si voliem arriva junts ja veen que els agafariem pero natros al nostre rollo entrem al refugi i com sempre primer les cerveces, tota la gent que havia al refugi ens miraven en una cara.... Com sempre per a dinar havia pasta jo no en bull ja la he avorrit i m’estimo més fotrem una ensalada. En acabar de dinar, cap amunt, que ancara estavem pujant al final arrivem al coll de la Terrase ja s’havia acabat la llarga pujada, ara cap avall als chalets de Loriaz arribem despres de una forta baixada i ens inviten a uns gots de cocacola, continuem vaixant per a arrivar al coll de Montets on començaria l’ultima pujada i aniriem junts en los de la UTMB emprenem la pujada que se fa més amena, en arrivar dalt veem als andalusos que anem agafant fins que arribem al avituallament de la Flegere on estaven els andalusos i ens proposen d’arrivar tots junts a la cual natros aceptem fem tota la baixada junts contamnos les anecdotes viscudes i ansallant com fariem l’arrivada com no, lo manso, feia de mestre de ceremonies i ens dia com haviem d’entra, al final entrem als carrers de Chamonix arrivem tots agafats de les mans fent la ola. Erem l’atracció de tot el public i de tots els nostres suporters que ens esperaven que arrivesem, al final creuem l’ansiada meta fonem-nos en una forta abraçada el tres, després de 87h 30m i 34000m de desnivell REPTE ACONSEGUIT

Tot i no ser una prova competitiva, de seixanta equips inscrits vam acabar 21 equips i de estos natros vam acabar en l’once lloc

CUCUT

mayayo ha dit...

Saludos desde Cercedilla.

Solo quería daros mi mas sincera ENHORABUENA por ese equipazo de club que habeis montado, yendo a correr por cualesquiera montes que nos dejen. Impresionante!

Tambien estuve en el CCC este año, y veo mis propios sentimientos reflejados en esas crónicas. Una delicia leeros.

Y por supuesto, esa nueva foto de cabecera con todos esos chalecos rojos y negros, no tiene precio
:-))

Insisto, enhorabuena a todos!!

Nos vemos por los montes...