Quant al recorregut, són tres quilòmetres verticals enllaçats per altres pujades i baixades llargues i duríssimes. Algunes dreceres diubaixades a cop de desbrossadora, molta sendera bona, bastant de pista per als que estem malviciats i sense trams realment tècnics, contràriament al que m'havien informat. Això sí, quanta màkina!!! mireu les classificacions.
Després d'anar un ratet darrera de Montse i Reyes a un ritmet constant i "molt guai", vaig veure que si seguia aquelles llebretes podria fotre un pet en qualsevol moment i vaig decidir fer la meva cursa, a un ritme un pèl més fluix i assegurar-me la xalera fins al final. Això no em va estalviar el dolor de la fascitis, ni dels genolls, ni de la lumbàlgia, però al menys vaig arribar sencer i molt, molt content, a la meta.
Al cap d'un moment va arribar Paco, amb qui vaig anar mantenint la comunicació en la distància (hay looooooooteriaaaa...) de la Trona al Tagamanent. Vaig menjar-me el bocata, dos cocacoles i cap a casa. Em vaig tornar a perdre els podis, aquesta vegada Montse 1a i Reyes 2a de la classificació absoluta femenina. Però jo ja els hi havia fet el meu homenatge particular, cantant-los una jota en plena marató (de baixada és clar). Enhorabona campiones.
by ouDur
Fotos: d'Assumpta - Ramon - Pako - JordiPapiol - Marc - Karim
2 comentaris:
felicitats, esteu imparables!!!!
gràcies
Publica un comentari a l'entrada