02 de març 2009

La cursa de Miravet segons Ferran Torres

Fa un any i mig, tornant de Barcelona, em vaig trobar a Paco. Em va parlar d’un bloc de la UEC –del que sóc gairebé addicte des de llavors- i de les curses de muntanya que cada cop eren més nombroses.

Lo diumenge mentres conduïa cap a Miravet pensava en tot això; curiosament els nervis de la nit anterior havien donat pas a una tranquil•litat estranya. Tot m’era familiar (matinada salvatge, neguit per no arribar tard a la cursa, on trobaré un bany...tots els clàssics d’un matí de cursa).


I després de trotar una miqueta més uns previsors estiraments em trobava a la sortida. Àngel Solà, uns minuts abans m‘havia dit que aquestes curses passaven volant; vaig recordar-me’n d’ell més de mitja cursa...

Tret de sortida i el II circuit de les Terres de l’Ebre començava...és curiós com en un parell de quilometres, pàjares a banda, més o menys tothom ja està al lloc que pràcticament ocuparà a la meta.


Poc a poc s’estirava el grup i començaven, així m’ho va semblar, quilòmetres més llargs de lo normal, amb un no parar de pujades, de les de caminar i baixades més o menys tècniques (més o menys segons l’art de cadascú: a mi em fots 3 escales seguides i ...) tot flipant de lo guapo que estava el camp: la flor del romaní, la vista del riu des de diferents racons, els camps amb los marges treballats...potser vatros no ho valoreu tant perquè ja n’esteu acostumats però jo, amb tot lo que tenia al darrera de lesions i vida urbana em sabia a glòria!.


-Vinga que ja porteu 12 quilòmetres!- Quan em van dir això les alarmes se’m van disparar! Domés? I vaig tenir algun dubte d’acabar-la que per sort no es va confirmar.

Baixant 300 metres de desnivell per unes cordes que ni Al filo de lo
imposible, un simulacre de pujada al castell (al final de la pujada t’explicaven que pel castell feia falta un altra costa) més la pujada real (i baixada) –en aquell moment hagués agraït que els templaris s’haguessen dedicat a la pesca a la vora del riu- van fer que l’exèrcit victoriós de les terres de l’Ebre –captiu i desarmat l’àcid làctic- arribés a la meta amb les acostumades pujades al podi per part d’alguns dels seus membres.

Mos vorem a Sant Carles i espero anar coneixent a tothom a poc a poc...

By Ferran Torres

6 comentaris:

Anònim ha dit...

afotos:

http://picasaweb.google.com/galeriamont/CursaDeMiravet#

oud'Or ha dit...

una gran crònica.
però tú encara vas veure la flor del romaní, la vista del riu des de diferents racons, els camps amb los marges treballats... manomeeeu
jo només veia, entre llàgrimes, les pedres on posava los peus i a vegades, lo cap.

elena ha dit...

Molt bé Ferran, ja veig que tambè ets un bon cronista!!!!

ex-ronyons ha dit...

gràcies ou dur (i la resta)no sé, no sé te veig molt pito a les fotos, ben lluny de les pedres,...et diré que fea esforços per desabduir-me dels meus ronyons -los cabrons volien emportar-se'm cap a l'infern del dolor- i així podia veure lo que vaig veure...i m'has acollonit amb lo de la foradada...dir-me que Miravet era una cursa prou plana en comparació és terrorisme atlètic...

lo roquetero ha dit...

Bona cronica si en una mica de retard però bona.
Has vençut a la primera batalla que has anat, ara més i més.

FLORIDO PENSIL ha dit...

JA ERA HORA QUE ALGU ASCRIGUES SENSE FALTES MOS PODRIES FE UNA MICA DE REPAS