Cronica do Canon do Sil

Avui tot el dia que estic pensant amb els meus amics que estan fent el GRP, desitjo que els vagi a tots molt bé, n’estic convençuda que així serà, en el fons em fan envejeta, sana, però envejeta. Després de fer la CCC i el UTMB, vaig decidir agafar-me un any sabàtic, bé com ja sabeu molts aquest any el meu objectiu ha estat primer Zegama i ara copa d’Espanya.

Divendres passat vam arribar a Parada Do Sil, Cèsar (suport moral i logístic)i jo, lloc on tindria la sortida, la III Carrera de Cànon Do sil. He de dir, que en la casa rural on ens vam allotjar es respirava tanta tranquil·litat i estàvem tan relaxats, que pensava que diumenge quan donessin el tret de sortida no tindria ni esperit de començar a córrer.

Dissabte al matí mentre passejàvem per la vora del riu de Baños de Molgas vaig rebre una trucada, quin goig eren els meus amics uequeros que estaven fent l’últim esmorzar de la temporada d’estiu, volien desitjar-me sort, la qual cosa ho vaig agrair moltíssim, immediatament tot el relax que portava dintre va desaparèixer i al seu lloc es van posar els nervis previs a una cursa. Per la tarda recollida de dorsal, ja és respirava ambient de cursa, totes les corredores i corredors ja anaven per allí. Uff...!! quina llista de corredores veteranes... totes les del Taga i alguna més de la federació Madrilenya, que difícil ho tenia, els nervis anaven en augment... Quin goig quan vaig veure a Kiko, era la sensació de tenir algú més de casa, després petar la xerrada amb la Teresa Forn, amb la gent de Huesca, amb el Kiko Solé (quantes histories té per contar, no me’n cansaria d’escoltar-lo), persones fantàstiques, escoltar per part del director tècnic de la cursa, tot el que ens esperava, totes aquelles pujades i baixades que sempre acabo pensant que preferiria no saber-ho i ja m’ho trobaré. Al finalitzar sembla que teníem un càtering i discoteca, que fort, ho havíem sentit bé, havien muntat una discoteca per als corredors i acompanyants, no sé si realment es va animar algú però natros per si de cas... (ja sabeu que a mi això de la musica...) Desprès, vam anar a la casa rural a gaudir d’un bon sopar, i de la tranquil·litat que allí es respirava, i comentar el perfil de la cursa amb dos corredors més que estaven a la casa.

Diumenge a les 7 toca despertador, esmorzar i cap a parada do Sil, amb el dorsal i els nervis posats, estirar una miqueta les cames amb Kiko, fer unes quantes fotos i preparats per sortir, tret de sortida i a còrrer. Els nervis ja havien desaparegut, recorregut bonic, la gent abocadíssima amb els corredors, sobretot amb les corredores, eren pocs habitants però es feien notar, molt bona organització, bons avituallaments. Al principi de la segona pujada vaig veure davant meu a Teresa, no es trobava molt bé, vaig estar un ratet al seu costat intentant animar-la però més tard vaig saber que no ho vaig aconseguir, em va saber molt mal, per a mi és un ídol. Vaig continuar, els últims 8 quilometres se’m van fer molt durs, feia un sol que badava les pedres....però una vegada creuada la línia de meta ja m’havia passat tot, i quan em van dir que havia quedat 2ª veterana encara més.

Com és costum sempre que hem acabat un objectiu a l’agost ho hem fet amb un xuleton, aquest any no podia ser diferent, Després de Parada do Sil ens hem vam anar a Àvila i allí ho vam celebrar amb un bon xuleton Avilés i amb un bon vi. Ara a preparar-me per a la pujada a Oturia, espero que la calor ja estigué de baixada.

LES FOTOS

by elena