Estos canareus mos la tenien jurada. Com sempre passa a Alcanar, vam gaudir d'un ambientasso, un rustifaci i una companyia sensacional, però mano meu... lo recorregut de la cursa allargat fins als 31 km i la nova pujada a la Torreta van passar factura. Males llengües comentaven que lo circuit lo va dissenyar Adolfo. Resulta, segons me van dir, que quan se baralla amb la nòvia s'en va a descobrir senderes noves (o a inventar-se-les), pos lo dia que es va inventar la volta de la cursa devien haver tingut una bona tangana. Al menys esperem que lo sacrifici humà del diumenge hagi servit per apaivagar les fúries.
A falta de publicar resultats, gairebé totes les xiques van fer podi, però si fem cas a l'speaker, Anna és Ampostina, Leo és un home i la UEC ara és d'Amposta (Amposta-UEC-Tortosa!!! s'esganyitava l'entusiasta locutor). Evidentment fins que no ho va dir bé no vam pujar a recollir lo pernil, de fet li vaig arrabassar de les mans al que lo portava no fos cosa que s'ho repensés.
Que conste que lo pernil era per a l'equip més nombrós arribat a meta. Segons me van fer notar des de l'organització, aquest mèrit va ser per l'Agrupació Excursionista d'Alcanar, però que a darrera hora van pensar que millor no donar-s'el ells mateixos i per això mos va tocar a natros. Tot un detall.
Agraïm a l'organització l'esforç que fan cada any per superar-se. Molts avituallaments, ben situats i aprovisionats (genial lo de les faixes), un recorregut molt exigent i variat, una bossa del corredor de categoria superior (lo buff és per emmarcar-lo) i una festa a la plaça que s'ha convertit en tot un clàssic de les curses de muntanya a nivell nacional.
by oudur
5 comentaris:
Canvio degustació de prenil per mosset de cunill
Lo barranc del Llop va ser el cenotafio del abans conegut com a Chasqui... Los esperits de Atahualpa i Pacahcútec van sorgir de les pedres de l'aixeregall de l'infern i li van arrebatar el nom. Ara plora desconsolat per la plana de La Galera i no s'atreveix -el molt covard- ni a baixar al barranc per por de no poder sortir.
Descansi en pau... és carn d'asfalt!!!
eic xasqui,pensa quel'esperit de MARTEN DE LA BOVINE te perseguira alli on vaigues.jo per n'estos monts de deu, quan sematraganta una cursa,hi han moments que dic me faix vell,anire a marxes curtets,i atres mes mals pensaments,i ara que ting que esta parat per malaltia,me falta com lo respirar.
lo sufriment i despues lorustifaci ,los cocs bonisims,tot lo poble bolcat en la cursa.''AIXO ES VIDA''
UNA ABRAÇADA MOL FORT A TOTS LOS CANAREUS,I SOBRETOT LES CANAREVES.
SALUT MARTI
Enhorabona Xaski. Has vist la llum del Tayta Inti. Deixarem la muntanya i els seus esperits traïdors per als vells carracs i renaixerem volant sobre les negres catifes de la Pacha Mama.
reasfaltem.cat
http://www.tretzesports.es/mitjareus09/index.html
OBJECTIUS 2009 ACONSEGUITS?
Primer objectiu: Zegama, no depenia de mi poder entrar o no, era la sort que podia tenir al sorteig o a la repesca, i si, vaig poder entrar juntament amb el Manso, i la vam disfrutar moltíssim (veritat Manso?).
Segon objectiu: la Copa d’Espanya, 4 curses per diferents llocs d’Espanya.
La primera, la de Segovia, ja començo malament no la puc fer, tinc la comunió del meu nebot.
La segona al Taga, tampoc ser si podre o no fer-la, un mes abans la cursa agafo una periostitis i estic tot el mes fent bici, arribat el dia de la cursa vaig a fer-la a veure quines sensacions tinc a la cama, i quan me’n adono estic dalt del pòdium, no m’ho puc creure, m’havia anat d’allò més bé.
Evidentment això s’anima, la motivació està allà dalt, organitzem les vacances Cèsar (el meu suport logístic) i jo a Parada Do sil, on tindrà lloc la tercera cursa, totes les federacions, els seleccionadors, Cèsar i jo. Ens fem amics dels seleccionadors i Cèsar s’afegeix a ells per seguir els corredors, acabada la cursa i jo altre cop al pòdium.
Ostres!! i només en queda una.
Ens adonem (entre ells el Manso, sempre està en tot) que tinc possibilitats, difícil, però en tinc, de poder fer primera veterana.
Ens posem les piles, jo ja amb els nervis a flor de pell. En aquest moment implico en aquest afer a tres persones, a part de la resta d’amics que em van donant consells.
Primer a Puça que s’aboca en cos i ànima, em prepara els entrenaments per a les tres setmanes prèvies a la cursa (no teníem més temps), m’acompanya als entrenaments que ell considerava més tècnics (aquells en els que havíem d’anar apartant aquells bultos negres i amb banyes, que cada cop que ho penso se’m posen els pels de punta) .
Després a Joan , sempre amb disponibilitat quan li demanava que m’acompanyés a entrenar els dies que havia d’anar sola (així també anàvem comentant la jugada).
I per últim a Cèsar, ell m’acompanyava als entrenaments amb bici ( verano azul ). Aquestes últimes setmanes han estat dures, m’he abocat totalment als entrenaments(juntament amb la feina i la família), he fet tot el que tenia planificat, fins i tot un dia que em tocava fer bici, era tard, fosc, estava sola, per uns camins que no hi havia ningú, on només es sentien sorolls, vaig tenir la sensació que havia algú darrera meu, i pensava “Elena realment, estàs boja”.
Dissabte ens anem cap a Sabiñanigo, on feien la última cursa, allí ens vàrem trobar amb moltes cares conegudes, clar ara ja ens coneixem tots!
Saludem a Ramon, Cesar es posa a xerrar amb els seleccionadors (pareixia ja un d’ells) i jo estava nerviosa, però nerviosa de veritat.
De tant en tant algú em recordava que em jugava la posició, aquesta pressió i el fet que Albert havia de pujar a la matinada després de la boda del seu amic, feien que em trobes en un estat de nerviosisme total.
Diumenge pel mati cap a les 7.30 em truca Albert, ja estava arribant, això ja em va tranquil·litzar un poc, ens trobem a Kiko que el vaig veure més motivat que a Parada d’Osil, per cert va fer un carreron, felicitats!
Un cop donada la sortida els nervis han desaparegut, la cursa la vaig fer marcada per Puça. Durant bona part de la cursa l’objectiu era poder agafar a Lola, però va arribar un moment on no podia seguir el ritme, em va agafar un baixon (segons Puça va ser per que no volia menjar, la veritat es que no em passava res).
Vaig aguantar com vaig poder, gent animant-me per tot arreu, Ramon, Natalia, Miquel, els mateixos seleccionadors, amics de Ramon, Cèsar (per suposat).
Arribem a meta, ho havia donat tot, no em vaig guardar res, estava clar ella esta més forta, la vaig felicitar.
Objectius 2009 aconseguits? Sí, i molt més del que m’esperava !!
Ara toca baixar un poc el ritme, i a mirar cap a 2010, Isa, Manso prepareus!!
Publica un comentari a l'entrada