Marató de BCN – una autèntica festa.....d’ASFALT

Per fi va arribar. El que alguns hem estat esperant i preparant des de feia setmanes. Sacrificant en molts casos autèntiques perles com estan sent les ‘sortides guais’ i que ens posaven les dents moooolt llargues als que volíem anar però sempre pensàvem ‘i si després de tants dies vas i...’.

La festa va començar el dissabte pel mati amb el ‘Breakfast Run’, una petita cursa (4,195 km) que rememora els darrers km de la marató dels JJOO del ’92 finalitzant a l’estadi olímpic. Desprès hi havia la ja tradicional ‘Pasta Party’ en la què reparteixen plats de pasta per els corredors i acompanyants.

Recollida de dorsals (o si preferiu pitralls), bossa i samarreta. Tots esperàvem que també ens donessin un tallavent com els que portaven els voluntaris i organitzadors, però ens vam quedar amb les ganes.

El diumenge havíem fet una primera convocatòria per prendre el cafetó clàssic i una segona convocatòria ja a les portes de la muntanya de Montjuïc (muntanya???, Algú ha dit muntanya???). Fotos i corrent a deixar la roba. Bé, Paco (lo manso) de presa no tenia cap. Ell celebrava la seua 30 marató i això li dóna un punt de vista diferent als que ho feien per primer cop o som quasi ‘novatos’ en aquesta mena de carreres. Aquesta era la meva segona marató. Però en aquest moments també s’agraeix que algú posi una mica de calma. Pixadeta i cap a la sortida.

A partir d’aquí ens separem cadascú al seu ‘calaix’ en funció de l’expectativa de temps que pensar fer. Només queda esperar uns minutes a que la gent comenci a córrer. És un espectacle veure tanta gent (més de 15.000 inscrits dels quals van prendre la sortida alguns més de 13.000) començar a moure’s cap a la sortida com una onada que va de davant cap endarrera. Des de que els primers van començar a córrer fins als últims es van posar en moviment va passar més d’un quart d’hora. Però va ser al enfilar el carrer de Sants, cap el camp del Barça, què feia una mica de pujada i es podia veure molt be per davant teu, quan realment et fas a la idea de la dimensió que té tot allò. És un del moments més emocionants.

La megafonia de la sortida ha deixat pas al repicar de les passes sobre l’asfalt (si, si, asfalt) o de la música del mp3, com era el meu cas, i que havia preparat tant o més que les sèries dels entrenos, procurant que el ritme de la música fos lo suficientment distret i constant com per facilitar el ritme de les cames. Recordo que en aquell moment sonava Sweet Home Alabama - Lynyrd Skynyrd. Les coses començaven be.

Passem per diversos punts singulars de BCN els quals estem acostumats a veure’ls però no des d’aquella perspectiva i que generalment eren on més gent es concentrava, Passeig de Gràcia, Sagrada Família, el pont de del carrer Bac de Roda, la Diagonal,  l’Arc del Triomf, Portal de l'Àngel, Catedral, Les Rambles, etc. Ara els recordo vinculats a la carrera i a la música que sentia en aquell moment. Per exemple, al passeig de Gràcia em sonava això: Us3 - Cantaloop

La música no m’impedia sentir els crits de la gent que ens animava a peu carrer. Això també et donava un plus de força que en altres carreres torbes a faltar. Fins i tot en alguns punts (recordo a la Diagonal a l’alçada de la Plaça de les Glòries, aprox. km 28) que la gent anava acostant-se més i més al centre del carrer fins donar la sensació d’aquelles curses de ciclistes en què al final els corredors acaben topant amb el públic.

Arribem al km 30 i ja es comencen a veure gent aturada fent estiraments. Fins i tot hi ha alguna pancarta que et recorda que el ‘muro’ ja està a la vista, però que passis d’ell i segueixis fins al final. És una sensació difícil d’explicar si no l’has patit alguna vegada. Excepte alguns calambres als peus i una mica de dolor a l’esquena, el meu ‘muro’ va ser molt baixet i el vaig poder ‘saltar’ i seguir fins al final, encara que una mica tocat.

Al km 39 (baix de les Rambles) anava prou apurat, però sento que algú diu ‘va!!, només queden 3 km i a casa!!’. I és el moment de recordar tota l’estofada que he passat durant 14 setmanes per arribar fins al final. Encaro el Paral·lel, ‘apreto’ les dents i amunt!!! i en aquell moment la música era Son tus perjumenes mujer – Carlos y Luis Enrique Mejia Godoy. (ho sento, un té l’edat que té). 


Km 40, nova barrera psicològica passada. Les pulsacions a tope. El 41 i el 42 semblen més llargs del que són i per fi la recta final. Torna a resonar la megafonia de fons però encara puc sentir la darrera cançó abans de l’arribada: Bob Dylan – Knockin’ On Heaven’s Door. La sensació és genial, les cares de la gent, i per suposat, la meva també són una barreja d’esgotament i eufòria. Ja està, ja podem tornar a casa, però amb el regust que aquesta festa...d’asfalt, ha valgut la pena.

Ara tornarem a la xalar, també a la muntanya.

Felicitats a tots/es.

Agustí

Més Fotos:  by Cesar

Classificacions