08 de març 2011

Marató de BCN – una autèntica festa.....d’ASFALT


Per fi va arribar. El que alguns hem estat esperant i preparant des de feia setmanes. Sacrificant en molts casos autèntiques perles com estan sent les ‘sortides guais’ i que ens posaven les dents moooolt llargues als que volíem anar però sempre pensàvem ‘i si després de tants dies vas i...’.

La festa va començar el dissabte pel mati amb el ‘Breakfast Run’, una petita cursa (4,195 km) que rememora els darrers km de la marató dels JJOO del ’92 finalitzant a l’estadi olímpic. Desprès hi havia la ja tradicional ‘Pasta Party’ en la què reparteixen plats de pasta per els corredors i acompanyants.
Recollida de dorsals (o si preferiu pitralls), bossa i samarreta. Tots esperàvem que també ens donessin un tallavent com els que portaven els voluntaris i organitzadors, però ens vam quedar amb les ganes.

El diumenge havíem fet una primera convocatòria per prendre el cafetó clàssic i una segona convocatòria ja a les portes de la muntanya de Montjuïc (muntanya???, Algú ha dit muntanya???). Fotos i corrent a deixar la roba. Bé, Paco (lo manso) de presa no tenia cap. Ell celebrava la seua 30 marató i això li dóna un punt de vista diferent als que ho feien per primer cop o som quasi ‘novatos’ en aquesta mena de carreres. Aquesta era la meva segona marató. Però en aquest moments també s’agraeix que algú posi una mica de calma. Pixadeta i cap a la sortida.

A partir d’aquí ens separem cadascú al seu ‘calaix’ en funció de l’expectativa de temps que pensar fer. Només queda esperar uns minutes a que la gent comenci a córrer. És un espectacle veure tanta gent (més de 15.000 inscrits dels quals van prendre la sortida alguns més de 13.000) començar a moure’s cap a la sortida com una onada que va de davant cap endarrera. Des de que els primers van començar a córrer fins als últims es van posar en moviment va passar més d’un quart d’hora. Però va ser al enfilar el carrer de Sants, cap el camp del Barça, què feia una mica de pujada i es podia veure molt be per davant teu, quan realment et fas a la idea de la dimensió que té tot allò. És un del moments més emocionants.

La megafonia de la sortida ha deixat pas al repicar de les passes sobre l’asfalt (si, si, asfalt) o de la música del mp3, com era el meu cas, i que havia preparat tant o més que les sèries dels entrenos, procurant que el ritme de la música fos lo suficientment distret i constant com per facilitar el ritme de les cames. Recordo que en aquell moment sonava Sweet Home Alabama - Lynyrd Skynyrd. Les coses començaven be.

Passem per diversos punts singulars de BCN els quals estem acostumats a veure’ls però no des d’aquella perspectiva i que generalment eren on més gent es concentrava, Passeig de Gràcia, Sagrada Família, el pont de del carrer Bac de Roda, la Diagonal,  l’Arc del Triomf, Portal de l'Àngel, Catedral, Les Rambles, etc. Ara els recordo vinculats a la carrera i a la música que sentia en aquell moment. Per exemple, al passeig de Gràcia em sonava això: Us3 - Cantaloop

La música no m’impedia sentir els crits de la gent que ens animava a peu carrer. Això també et donava un plus de força que en altres carreres torbes a faltar. Fins i tot en alguns punts (recordo a la Diagonal a l’alçada de la Plaça de les Glòries, aprox. km 28) que la gent anava acostant-se més i més al centre del carrer fins donar la sensació d’aquelles curses de ciclistes en què al final els corredors acaben topant amb el públic.

Arribem al km 30 i ja es comencen a veure gent aturada fent estiraments. Fins i tot hi ha alguna pancarta que et recorda que el ‘muro’ ja està a la vista, però que passis d’ell i segueixis fins al final. És una sensació difícil d’explicar si no l’has patit alguna vegada. Excepte alguns calambres als peus i una mica de dolor a l’esquena, el meu ‘muro’ va ser molt baixet i el vaig poder ‘saltar’ i seguir fins al final, encara que una mica tocat.

Al km 39 (baix de les Rambles) anava prou apurat, però sento que algú diu ‘va!!, només queden 3 km i a casa!!’. I és el moment de recordar tota l’estofada que he passat durant 14 setmanes per arribar fins al final. Encaro el Paral·lel, ‘apreto’ les dents i amunt!!! i en aquell moment la música era Son tus perjumenes mujer – Carlos y Luis Enrique Mejia Godoy. (ho sento, un té l’edat que té). 


Km 40, nova barrera psicològica passada. Les pulsacions a tope. El 41 i el 42 semblen més llargs del que són i per fi la recta final. Torna a resonar la megafonia de fons però encara puc sentir la darrera cançó abans de l’arribada: Bob Dylan – Knockin’ On Heaven’s Door. La sensació és genial, les cares de la gent, i per suposat, la meva també són una barreja d’esgotament i eufòria. Ja està, ja podem tornar a casa, però amb el regust que aquesta festa...d’asfalt, ha valgut la pena.
Ara tornarem a la xalar, també a la muntanya.
Felicitats a tots/es.
Agustí

Més Fotos:  by Cesar

19 comentaris:

Mauro ha dit...

Genial Agustí!!
Lleguin-te “quasi” que m’agafen ganes de provar-ho.

Anònim ha dit...

Enhorabona Agustí l'has clavat!! tant en el temps com
en la crònica que és bonissima.
a mi personalment els punts on hi havia música me provocaven subidon.Realment va ser un mati de diumenge sensacional!

Ferran ha dit...

Has descrit perfectament les emocions que es senten en aquesta marató...Mauro, anima't, que jo et veig molt fí!

Monica Faneca ha dit...

Quina crònica més bonica....sou uns craks. Moltes felicitats a tots els que heu fet la marató. Em donen ganes de fer-ne una l'any que vé.... però de muntanya ;)
No, en serio, jo crec que això s'ha de provar.
Felicitats a tots. Monix

RO ha dit...

Es una emoció impressionant, gratificant veure i sentir el públic, jo Vull donar les gracies a Paco Estorach per ajudar-me a cumplir un somni. Gracies, Jesús, Elena I Paco un dia molt especial que difícilment oblidaré. RO

Leo ha dit...

Molt xula Agustí la cronica, ho has descrit com es. Jo que la vaig fer l, any passat i l, anterior la veritat es que es molt emocionant i s, ha de fer alguna vegada. El diumenge quan anava per aquestes montanyes pensava molt en vatros.Vaig estar a punt de ferla pero despres vaig pensar Leo no en facis massa que aviat tens l, ultra de Xerta . Bueno una altra vegada felicitats a tots i a Elena, que per cert menos mal que no portaves prou entreno.

Joan Perales ha dit...

Agustí, els entrenaments han donat el seu fruit enhorabona, vaja temps i quina crònica més emocionant.

Felicitats als altres Maratonians

Anònim ha dit...

SE PONE... GALINA... DE PIEL, UOUO. congratulations

Kiko ha dit...

Ei!! Déu nidó Agustí!!

Et proposo fer un vídeo boludo sobre la marató de bcn!! Jeje!!

Realment, una passada!! Com han dit els companys dóna goig intentar fer-ho. Quasi bé és com un part, no?

Fins a la nit!

Puça ha dit...

Felicitats a tots els maratonians! una experiencia més per als debutants però.....Elena! que collons et va passar per fer 10 min menys la segona mitja marato? m'imagino la sensació que tenies al passar tanta i tanta gent.....sort que es va acabar.......que crack!

elena ha dit...

imaginat lo subidon de pasar a 6143persones, jaja.

elena ha dit...

per cert la pulsereta "where is the limit" fa miracles!!gràcies!!

lo manso ha dit...

Quina crònica més xul.la, val la pena haver-la fet només per reviure-la amb una gran crònca.

Anònim ha dit...

Jo també la vaig veure la pancarta del muro. Men recordo que me va fer gracia aixó de pixar-mos damunt d'ell. Enhorabona a tots i que sapigueu que sou uns cracks.

Albert

Angel ha dit...

Ostres Agusti vaia cronica mes xula!. Per fí ara ja se qui es aquella samarreta de la UEC que me va pasar just sortir de l'Arc de Triomf i que va ser imposible de seguir! Jo en aquells moments estaba intentan escalar la Muralla Xina...je,je

Tot un plaer,

Angel

Maggie ha dit...

Felicitats a tots!!

-A Paco, per fer la trentena fent allò que tant el caracteritza, de Manso
-A Elena ,per lo motoret que sempre porta, que li va deixar fer un temps espectacular tot i ser la primera vegada que feia una prova d’aquest tipus.
-A Josep (Ro), per apretar les dents quan va fer falta
-A Martí ,pel bon entrenament i marca aconseguida
-A Agustí, per l’excel•lent crònica, es nota que la vas viure intensament
-I en especial a Jesús, per haver aconseguit el repte esportiu més difícil que mai s’havia proposat, tot i entrenar poc, us ho puc jurar.

Bueno, i què dir dels ‘reporteros’ dicharacheros??!! També felicitar a Cèsar, Gislen i a mi mateixa per cansar-mos tant com los maratonianos fent-los-ho el seguiment.

Maggie ha dit...

Sé que m'he deixat de nomenar algun uequero, com ara Pep, Àngel,Raul... però és que en som tants que no acabaríem mai...Tots sou uns màquines!!

Agustí ha dit...

Gràcies a tothom pels vostres comentaris. La veritat és que encara estic al núvol. No m’esperava fer, ni la marca que vaig fer a la marató del diumenge, ni tampoc aquesta crònica. Diguem que estic molt content per tot plegat.
En l’apartat dels agraïments tinc per tots/es, però tampoc es qüestió de que això sembli l’entrega dels Oscars amb una llista interminable de noms. De totes formes vull dir que recordo de manera una mica especial els entrenos de l’estiu passat, on el grup que es preparava la PLT i uns quant irreductibles més vam xalar d’allò més pujant i baixant per aquestes muntanyes del voltant. Allò va ser un punt de partida del qual ara començo a recollir els fruits.
A tots ells i elles moltes gràcies.

Agustí ha dit...

On deia PLT evidentment volia dir PTL