Començar l’any sense ressaca (gairebé) havent-lo acabat d’una forma immillorable deixa una bona sensació...espiritual.
Ahir 31 vaig córrer un altra San Silvestre. Fa una dècada, quan casi no n’havien més enllà de la Vallecana i Sao Paulo, recordo que pensava que acabar l’any amb una cursa devia de ser una forma diferent i divertida. Per això els anys 1999, 2000 i 2001 vaig desplaçar-me a Tudela (Navarra) per poder viure aquella sensació.
Després, al mateix temps que passava massa temps aturat, les SS anaven proliferant arreu. Fins que ahir, finalment, vaig participar en la VI SS de TGN. No tenia expectatives. Pensava que era massa curta pels meus entrenaments actuals, tampoc havia descansat doncs lo cap ja està al 7 de març i la gent corre molt.
Com sempre em passa, surto de casa disfressat pensant que sóc un rara avis, un frikie per què no dir-ho, amb les malles, lo gorret i tota la parafernàlia (altrament dit fato) habitual. La gent foten-se tapes, apurant les últimes compres i jo a córrer...però norrrrrrrrr, els 1300 inscrits (dorsals esgotats de fa dies) fan molt de bulto i quan vaig arribar a la zona de sortida estava tot ple de gent com jo, escalfant i comentant la jugada esperant el tret de sortida amb els i les santes habituals d’acompanyants (s’hauria de fer una cursa inversa: tot ple de serveis pels acompanyants com ara xocolata calenta, cava, servei de tapes, DJs, fira de l’acompanyant i entrega de premis als acompanyants dels primers classificats, sorteig de pernils, etc...hauré de patentar-ho!).
La cursa (aquí entrem a la part subjectiva del conte, més avorrida, saltable totalment) va ser tota una sorpresa. Vaig disfrutar com feia anys. Còmode, tirant fort, avançant a molta gent i sempre amb la sensació de tenir una marxa de més fins que del 5 al 9 (final) ens varem quedar 3. Vaig intentar despenjar-los però, a pesar dels sorolls agonístics que un feia, no va haver manera. Finalment vaig quedar l’11è, 1r veterà (això los jovens no ho entendreu però fa gustet això d’aguantar-vos) i a un ritme de 3’30’’ el quilòmetre. Això últim no ho hagués dit mai però lo cos té memòria que me van dir una vegada i sembla que és així perquè lo dilluns havia fet 6 sèries de 1000 recuperant un minut a 3’24’’ de promig (era de preveure un ritme una miqueta més lent).
No sé si el Martí hi era perquè vaig sentir un Ferran durant la cursa però després no el/us vaig veure. Llàstima però ja mos anirem trobant.
D’aquí al 7 de març faré un parell de curses més i ja vindrà la muntanya. Tinc una cita amb lo Nostre Senyor del Port al maig :-)
Salut, quilòmetres i amor, en l’ordre que vulgueu, per aquest 2010!!.
Sinto
