Cròniques de la 1a Pujada a la Foradada

De 1 PUJADA A LA FORADADA Tret de sortida i la 2a cursa del circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre comença a Sant Carles de la Ràpita. Enrere han quedat les infernals agulletes fruit de la ressaca miravetenca. Aquella cameta coixa ha de donarà pas al quàdricep volador...passen els 3 primers quilòmetres i veig a uns 50 metres al cap de cursa mentrestant rodem, segons el meu GPS –la Play dels grans, no mos enganyem- a 3’45’’ i mos enfilem cap a la Foradada. Comencen les primeres rampes i el meu deliri de grandesa s’acaba de cop. No sé que passa però fins que no arribo a La Foradada domés m’adelanta gent i més gent. Amb aquella sensació que Puça mai tindrà d’estar entorpint el pas a una multitud. Per cert, a l’igual que a Miravet experimento un fenomen paranormal: em passa un grupet de dos o tres correors –homenatge als companys del País Valencià-, miro i comprovo que no ve ningú en la distància –ja no m’adelanta dingú més, penso- i un minut després em torna a passa un altre grup en un bucle paranoic inacabable. Recupero la dignitat perduda en forma de pista forestal i començo a baixar que faig goig. Pim, pam, de pedra a pedra, marges, sendera, roques, boix, això és un no parar. Ja sento lo Delta, los musclos i els llagostins (aquests últims clarament fruit d’un deliri inconscient però no ho sabia...).I de repent, em trobo tot estirat al terra, el genoll ple de sang –ja l’hagués volgut Mel Gibson a la Pasión de Cristo aquest genoll- i sense entendre encara bé a dia d’avui com he pogut caure d’aquesta manera. M’aixeco i passejant cap al poble.A vore si m’agafa Paco i planifiquem la meva estada al galliner, penso, i vaig baixant tot esquivant les multituds d’atletes que segueixen avançant-me. Pujant sóc dolent però baixant sóc infame. Aquest mantra em colpeja el cap fins que en un moment gloriós s’acaba la baixada.2h i quart després creuo la meta. Faig un homenatge a ma iaia (es va dutxar en aigua freda cada matí hasta als 87 anys!), petem la xerrada a l’arribada amb vells retrobats i avui, tot reconeixent lo meu ingrés al galliner, m’he inscrit a la mitja de la calçotada on un espera recuperar la seva autoestima.Però com hem xalat!! by GalileoGalilei Algunes fotos Classificacions

Quina matinada que mos va fotre Agustinet, ni que haguéssem de sortir a pescar!!
A les 7.30 l’ambientillo de LR ja estava en plena efervescència. Tots los pobles de les Terres i els voltants, amb les seves millors delegacions, fent competició de fotos de grup. Alguns com los canareus súper-motivats per córrer a la Ràpita, los seniencs discrets amb les destrals esmolades, los guerrers ilercabrons disposats a liar la batalla... Los trailuecs en massa, recuperàvem algunes lloques del galliner, que per lo vist los hi ha sentat d’allò més bé i n’han sortit fets uns gallitos. La secció femenina (al 98%). Me penso que la meitat de les corredores eren nostres.
La sortida de les xiques va estar molt animada per la cleca d’admiradors, alguns dels quals van haver de ser subjectats per no aprofitar aquell “rebufo” tan suggerent. Al cap d’un quart d’hora de “corralito”, la sortida dels nois, bastant ràpida tenint en compte lo quilòmetre vertical que mos esperava des de la gossera fins a la foradada.
Vaig pagar lo ritme de la sortida fins a la gossera tota la cursa (entre d’altres factures pendents). La veritat és que fins la segona cervesa i la cassolada de musclos, prefereixo no recordar-m’en de res. Aleshores ja era hora de marxar.
Total que no em vaig quedar als podis, però els he vist a les fotos i feu molt de goig. La foto del sac de llangostins no l’he vist per cap banda, deu ser que us els vau ventilar abans de tornar cap a casa.
Enhorabona a tots/es los que vau fer podi i als que no, encara més. A mi encara me fan mal les cames. Pos au, a veure si algú explica algo de la cursa.
by oudur