09 de juliol 2008

Boldú i la caputxeta vermella

Sempre m’he imaginat la cursa del llop seguint les petjades d’un llop gris per tota la nostra geografia. Segurament la filosofia de la proba va per aquí i jo ho he llegit en algun lloc, i una molt bona idea dels organitzadors ha estat el pintar les petjades del que es va cruspir a la caputxeta vermella en molts dels trams per on passa la cursa.

Jo caracteritzaria la cursa en la categoria de agònica, entenent que busquem superar els límits físics, anteposant un objectiu esportiu a l’instin de supervivència que tantes vegades mos faria aturar. En fi, es lo que te tenir pocs problemes d’altra indole, suposo que el psicòleg les blog tant aficionat a la loteria ens donaria arguments freudians que ens ajudarien a entendreu.

Deixeu-me que us expliqui aquesta vivència als que us agraden les batalletes, als que no ja us anticipo, que va d’una historia en final feliç i que es un pel llarga.

Encara que aquesta cursa es la mateixa essència de les curses de fons i com a tal la soledat es la teva companya mes solidaria (jeje) sinó fos que tinc un munt d’amics acabar no hagués sigut possible.

A Ricardo, .

L’any passat ja vam fer junts els 180 km i va ser un goig. Aquest any ja feia mesos que m’ho deia quan ens creuàvem pel carrer, “este any tu a roda meua….. i a conservar …. Que tu ho fas tot…
Gracies Ricardo sense tu i els teus companys, els 200 Km haguessin sigut molt mes durs i sobretot avorrits, treure una mitjana de 30,2 arribant tota la colla junts, rient tantes vegades al principi, aguantant els ritmes al final per arribar tot junts i pera mi el portar-me embolicat com si fos el Lance Armstrong, QUIN LUXE. Gracies a tu i a tot el grupet.
Vam arribar en molt de temps, me’n vaig anar a casa me vaig dutxar ja ja, net que es un.
Me vaig canviar i cap al parc per començar els trenta i tants de muntanya.

A Toni (el marit de Leo) a Ramon (aquells dos dies DOMINATOR) i Joan Marc (el millor triatleta de l’aldea)

La cursa de muntanya ja la coneixia, l’any passat me va sortir en tres hores i vint, vaig caminar casi totes les pujades fins als molinets i corrent pels plans i de baixada el temps va lligar, aquest any com que havien asfaltat pràcticament tota la pista, l’organització havia variat una mica el recorregut buscant terra, per un rogle que jo no havia estat mai però que tornaré a veure’l i no patir-lo. El recorregut una mica mes llarg que l’any passat, mes dur, mateix temps… tenia 38 minuts de marge, no me ho vaig ni pensar, me trobava be, encara que havia de conservar, al dia següent la pujada al port i la btt……

Un cop mes a les muntanyes del coll de l’alba es va rondar la tragèdia. Tres del mig dia, una basca impressionant, la teva suor et far sentir que estàs ofegant-te en aquesta sauna sense porta ni interruptor de seguretat, vaig dels últims, als avituallaments racionen l’aigua, encara queden companys ens cursa, pocs, darrera meu i ells també necessitaran aquell didalet. Es per això que els amics que me van acompanyar en aquest tram van ser els que me van salvar. Al mig del no res senties a Ramon en la Dominator, o Toni en les seves filles oferint ànims i beguda isotònica. Joan Marc Cocacola fresca Light, ja t’arreglaré….. que’m vas vore sobrat de calories? Moltes gracies de part meva i del llop, que en aquesta cursa ja duia al costat explicant-me les ganes que tenia de girar cua cap a una cova fresqueta que coneixia ell. No el vaig deixar, havíem d’intentar entrar en temps.
Dalt de tot me trobo a Marga i a Rosa, aquesta marga es increïble, ha arribat fins aquí sense despentinar-se (je je trucos de dones), i Rosa? A Rosa encara li queden ganes de parlar, i a mi d’escoltar-les, no vaig tant mal, o si? Anem parant i arrancant, segons guanya el seny o les ganes, el seny avisa a les ganes: si us passeu no arribareu, les ganes no contesten, a la que poden apreten a córrer.

L’arribada a l’ampolla es sempre emocionant, allí sempre hi ha un munt de gent esperant-te, animant-te, me recorda l’Ironcat, però ara es nostre nostre.

El llop me mira, les piragües encara no han sortit encara que deurien haver-ho fet.

Joaquin de la organització me pregunta si surto o no surto, li dic que si, però que vaiguen, al cap i a la fi remar no es lo meu i en dos palades els perdo de vista.
- Però ¿sales o no?, ¿que piragua es la tuya?
- La verde

A Polet

Pera qui no el conegue, Polet es un tipo d’estos autèntics, cabells grisos arrissats, barba, d’aquelles que donen personalitat, sense edat, en pot tenir 48 però aquestes barbes et fan mes gran, i també en pot tenir 60 no mes i menys quan el veus remar.
L’any passat ja me va acompanyar un tros, i aquest any l’hi han assignat vigilar-me, deuen saber que lo meu no es remar je je .

Quan van donar la sortida vaig engegar el crono, pero seguixo dalt al “bar”. Quinze minuts mes tard jo estic remant.
Començo a navegar cap a el far del fangar els altres me porten ventatja, tampoc no conto en agafar-los, però si que vull que el meu temps real ho sigue des de la xiulada de sortida.

Arribar al far del fangar me costa 40 minuts, deu ser culpa del llop que va assentat al davant de la piragua, perquè en bona mar i nedant ho fet mes ràpid…. O serà que remar no es lo meu, lo llop ja me ho ha dit que a ell això no se li hagués ocorri’t mai, que en ell per remar no hi conte.

Arribem a Riumar en Temps de sobra. Polet, el Llop i jo, hem vist sortir la nit pel mar, espectacular, a terra encara dia, a la mar ja la nit, les tenebres se ho menjen tot. No fa por, pero et fa sentir petit.

Cap al hotel, a Dormir que dema ens hem d’aixecar a les 5, je je a això no m’acostumaré mai.

A la meva dona.

L’any passat aquesta va ser la meva darrera prova, una piragua massa bona, i un remer nefast vam aconseguir arribar fins a Amposta, i allí vam dir prou.
Arribar a Amposta aquest cop va ser fàcil, aquesta piragua dels de Benifallet que vaig comprar de segona ma, està clarament adiestrada, porta mes hores al riu palejada per neòfits que casi va sola, si no fos que es costa amunt...

A partir d’Amposta la imatge de la meva dona esperant-me al moll es prou com per tirar en davant, tinc que presentar-li al Llop, l’any passat no vam arribar però aquest li he promès que si i … BONA ES LA MEVA DONA COM PER NO ESTAR A L’HORA AL PUESTO.
En vint minuts de marge arribem a Tortosa, no vos explico res, son coses de parella. Beso els seus llavis, segur que acabo la cursa del llop.

Casi no tinc temps per canviar-me, la pujada a Caro esta a punt de començar i surten des de davant del parque.

En hora sortim.

A Toni

Tota la cursa al meu costat en bici, ara una mica de aigua, ara isotònica, ara cocacola, un gel, ara camina, ara corre. Vaja, un mestre. Ell te dos plàteres, el llop ja el coneix , no es diuen res saben que no es moment de distraurem, ara han d’estar per mi, per la meva cursa, per la meva Cursa del Llop.

La pujada a Caro son faves contades, hasta carreretes corrent, la pujada a trompades i un cop dalt a buscar el tiberi que munta la organització. Ja l’he fet al menys tres cops i sempre a tope, avui es diferent, avui he d’anar al ritme del llop, en arribar hem d’agafar la btt. Avui no es dia pera competir, nomes es dia per arribar en temps.

Arribo, ja no parlo en ningú, ja no me queda simpatia, he d’estalviar fins a l’últim gram d’energia, no tinc clar que en tingui prou. Els gels se m’estan acabant i les ganes també. El llop, ara mateix no el veig s’ha degut apartar entre tanta btt, no m’estranya, vaja bicicletes!!!
Toni me vol acompanyar, no li faig massa cas, porto un bon globo i serios dubtes de tornar a trobar el llop.

A Carles.

El vaig conèixer per Internet a un foro de triatló, desprès hem coincidit al Ironcat un parell de cops, i l’any que vaig fer l’Ironman de Lanzarote estàvem al mateix hotel.
Qualsevol de natros seria amic seu, lo que jo diria “un bon tio”
Havia vingut a fer la Cursa des de Manresa, però aquest any no podria ser, el llop se’l va deixar al pouet del amorós el primer dia i avui havia intentat la pujada a caro sense massa ànims….. vaja com per acabar-la!

En Carles ens va acompanyar mes de la meitat de la volta curta de BTT, es coneix millor els ports que jo. Te una plàtera del Llop i ho havia intentat dos cops mes crec recordar, encara que en tant poca sang al cervell es possible que no ho recorde be.

En els moments mes crítics, on seguir les petjades del Llop que fugia es feia mes difícil en Carles me feia historia de la mítica ensaladera, nomes 16 persones la tenen… 16 EN TOT LO MON ¡!!!!! Mai no estaràs tant a prop de tenir-la. Apreta les dents, corre que s’escapa dos pujades mes i costa avall el recuperes. En arribar a la cruïlla on decidíem si ho deixàvem o acabàvem ell va prendre la decisió per mi. L’Enric fa la llarga i acaba jo faig la curta. Mentre jo menjava ell me va canviar la roda de davant punxada. Com a la F1.
Tot i que li vaig demanar tres cops que m’acompanyes, que no em veia capaç d’acabar, molt encertadament me va dir que havia de fer-ho sol.

AL LLOP

Aquí només quedàvem ell i jo, i ara lluny de fugir s’esperava quan jo no podia, corria al meu costat, me feia anar espai a les baixades, a vore si ara que estem a punt d’arribar te’m fots de cap per una d'estes curves. La pujada a la mola es dura, però quan saps que desprès be la costa vall, es fa menys pesada. Planejar en btt per dalt la mola, a les 8 de la nit veient al llop corrent al teu costat, en la llengua penjant.
-Llop, com aguantes tant?
- Calla Boldú que’t sobren forçes?

Al portells udolant, cada corba del caragol, AUUUUUUUUU JA JA JA AUUUUUUUUU VINGA LLOP, AUUUUUUUUUUU

ANEM CAP A CASA.

Des de el Diumenge que vaig arribar no s’ha separat del meu costat, no se si ho farà. Jo hem sento orgullós de que hem vulgui acompanyar. Ara aixeca el cap i me mira, encara li penja la llengua a un costat, les orelles eixerides i a la nit quan jo i la meva família ens anem a dormir veig la seva silueta, marcant el seu territori on a mi m’ha deixat entrar

AUUUUUUUUUUUUUUU

By Enric Boldú

20 comentaris:

L'equip de SudActiu ha dit...

Gran relat Enric, gran relat. Has aconseguit una cosa gairebé impossible, transmetre les sensacions que vivim davant de grans reptes i les motivacions que ens porten a aconseguir superar-los. Llegint la història t'agafen ganes de fer-ho, de perseguir el llop i emportar-te'l a casa.
Felicitats per haver-lo domesticat i gràcies per explicar-nos-ho.

Anònim ha dit...

Leo dijo: moltes felicitats Enric , es una passada haver fet totes les proves, es d´admirar. Jo en la cursa de montanya vaig quedar rabentada i tu tot el que vas fer.....Te que ser una experiència que recordaras tota la vida. FELICITATS DE TOTA LA MEVA FAMILIA.

Mauro ha dit...

Enric, veig que ets un ultrafondiste fins i tot fen cròniques, deu ni do i felicitats, per la crònica i per la “teua” Cursa del llop.
Crec que no te fa falta cap plàtera per a sentir-te un guanyador els èxits un els porta dins.
Pd. Als xinos de ferreries les plateres ara estan de rebaixes.

MARTEN ha dit...

ENRIC,DESPRES DE LLEGIR LO RELAT,NOMES ME QUEDA FELICITARTE,D'AQUI UNS ANYS ,TAMBE TI POTS DEDICAR ,.ALS QUE MOS DEDIQUEM A FER ESPORT,NESSESSITEM REFERENS COM TU,,COM DIUEN EN DEDICACIO NO HI HA RES IMPOSSIBLE,SALUT I A DESCANSAR.COURAGE

MARTEN ha dit...

SE MOLVIDAVA FELICITA A LA TEVA FAMILIA LO TRIOMF TAMBE SEL MEREIXEN.SALUT

Joan Marc ha dit...

Felicitats Enric, les persones no som el que tenim, sino el que sentim..........

Joan Marc Fons (el millor triatleta de l'Aldea, més que res perquè no n'hi ha cap més )

krusty ha dit...

Simplement admirable!!
Potser la platera no la tens a l'estanteria de casa (millor!! no caldrà treure-li la pols!!) pro la tindràs sempre al cor!! i natros sempre recordarem la teua gran proesa!!

MOLTES FELICITATS!!

Anònim ha dit...

Enric, vas deixat anonadada!!

És la millor crònica, sense dubtar-ho, que he llegit des de que segueixo el blog, i crec que per molt de temps ho continuarà sent.

No, només ens has relatat una prova esportiva, sinó que ens has ensenyat que l'afició per l'esport ens pot portar directament a un món nou, ple d'aventura, imaginació i passió, reservat per alguns privilegiats com tu!!!!

No totes les grans victòries d'aquesta vida tenen un trofeu al darrera, i no per això deixen de ser-ho.

tremendament emociona, Rosa.

Rafalgueri ha dit...

Un relat espectacular! Et posa els pels de punta.
He participat en la cursa només estant davant l'ordenador.
En l'apartat esportiu tot un mèrit, molts voldriem només arribar a plantejar-mos conseguir este repte tant difícil.
Salutacions desde la Sénia.

Ber ha dit...

Ei jefe,a Benja i a mi ens ha encantat el teu relat.Endavant fent això que tant t'agrada i no deixes que una PLATERA et prengui la il.lusió.Per cert no et faig la pilota(jejeje)en tú mai fa falta

Angel ha dit...

GRACIES BLOG UEC !!!
GRACIES ENRIC !!!

Estic totalment d'acord en lo comentari anterior: " NO ETS LO QUE TENS SI NO LO QUE ETS!!!"

Crec que en certa manera no domes has guanyat al llop, sino que l'as ferit de mort.....

Anònim ha dit...

Lo de ferit de mort es amb segones... ?

Anònim ha dit...

i jo, que sempre havia cregut que la caputxeta era la bona del conte.

Anònim ha dit...

però a estat mai sa aquet llop?
crec que l'amo no la cuidat prou.

Malfieten ha dit...

Felciitats ! per la prova i per la crònica.
Deunidó el patiment que ets capaç d'aguantar, admirable !

Anònim ha dit...

Felicitats Enric!!!

Despres de llegir la teva crònica (emocionant),sembla que em canso sols imaginant-m'ho ,i de contar els Km que has sigut capaç de fer en dos dies només utilitzant la força del teu cos(més de 400Km?),també la força de la ment,segur. Crec que ningú al món pot dubtar si ets llop o no, i qui no es trague el barret és perquè o no te barret o no té res al cap.
NO ETS LO QUE TENS,SINO LO QUE ETS!!!
Locomotora doc.

od ha dit...

jo encara diria més, no ets lo que vens sinó lo que tens.
m'he cansat tant llegint aquesta crònica que ara m'hauré de passar dos mesos més al paire, quel domage!

od ha dit...

o era, no ets lo que tens sinó lo que et prens?

PUÇA ha dit...

ENRIC T'ESCRIURE EN MAYUSCULES JA QUE PENSO QUE ES LO MINIM QUE ES POT FER PER FELICITAR-TE.ESTES PARAULES QUE ENS HAS DEIXAT MAN IMPRESSIONAT I MOLT, EL QUE HAS ACONSEGUIT NOMES HO SAP AQUELL QUE SURT A CORRE, AQUELL QUE SURT EN BICI, AQUELLS QUE FEM ESPORT I AQUELLS QUE VOLDRIEN FER LO QUE TU FAS PERÒ NO PODEN.EL QUE HAS ACONSEGUIT ES BATRE´T A TU MATEIX, AL TEU COS I AIXÒ ES GRATIFICANT. INDEPENDENTMENT DELS GUARDONS LA GENT PENSO QUE SAP L'ESFORÇ QUE HAS FET PER ACONSEGUIR-HO, MOLTISSIMES FELICITATS ENRIC.

Jordi ha dit...

Encara que molt tard, per "a" o per "b" no habia pogut llegir el relat, però si que sabia de les teves aventures a la cursa del Llop, per els amics comuns Joan Marc i Carles, ...

MOLTES FELICITATS tant per superar la cursa en unes condicions extremes de temperatura i per el magnific relat.