07 de juliol 2008

Enric Boldú Finisher de la Cursa del Llop 2008

Aquesta cap de setmana s’ha celebrat la XVI edició de la Cursa del Llop, una competició multidisciplinaria de resistència amb cinc modalitats possibles de participació: completa individual (Trofeu del Llop), completa individual amb recorreguts curts (Trofeu Especial), parcial individual, per relleus i per equips.
La participació al Trofeu del Llop segueix en la línea de l’any passat, i només a contat amb quatre participants, igual que en la passada edició, està clar que la duresa d’aquesta cursa i l’època de l’any, son un gran obstacle a una participació més elevada, però crec que deu haver alguna cosa més, ja que hi ha altres competicions tan o més dures on la participació es multitudinària. Personalment penso que el sistema de donar uns horaris tan rígids a les diferents etapes es un problema per als corredors, que no es troben en altres competicions. Si que s’ha de posar un tope horari, però potser hauria de ser global o diari i no a cada etapa, ja que pot passar, i de fet ja a passat, que per culpa d’arribar alguns minuts tard a una de les etapes un corredor sigui desqualificat, quant a lo millor en el conjunt de les altres etapes li ha sobrat temps suficient.
Dic tot això per que aquest any ha succeït una cosa que crec que no ajuda gens a fomentar la participació, es el cas del corredor Enric Boldú, que ha estat desqualificat per entrar 21 minuts tard a la etapa de la cursa de muntanya, on va fer un temps de 4:21:50, quant el temps màxim establert per l’organització es de 4 hores. Aquesta etapa enguany ha variat part del seu recorregut, augmentant la distancia i la dificultat respecte de la edició anterior i sense que la organització ho hagi tingut en compte, augmentat el temps màxim. Com a referència podem mirar el temps del nostre company Xavi Royo que l’any passat va fer 2:31 i enguany 3:11, o sigui 40 minuts de diferencia, o del propi Enric que l’any passat va fer 3:19 i enguany 4:21.
L’Enric Boldú ha estat l’únic atleta en completar la totalitat del recorregut de les sis etapes, amb un temps total de 27:43:15 hores, quant la suma del temps màxim de les sis etapes dona un total de 30 hores. En totes les etapes a excepció de la segona, li ha sobrat temps i concretament en la tercera i cinquena etapa, li han sobrat quasi un hora a cadascuna.
Aquí podeu veure els parcial que ha fet i els temps màxims establerts per l’organització:
  • 1ª etapa Bici ctra 6:51 de 7:00
  • 2ª etapa Cursa muntanya 4:21 de 4:00
  • 3ª etapa Piragua de mar 2:37 de 3:30
  • 4ª etapa Piragua de riu 3:39 de 4:00
  • 5ª etapa Pujada a Caro 2:37 de 3:30
  • 6ª etapa Btt 7:35 de 8:00
    Les classificacions AKI>>

12 comentaris:

pregunta ha dit...

Pero li han donat o no, la platera ?

Ernest ha dit...

Pos la platera no li van donar i en el seu lloc li volien donar una de "cartonpiedra", que mol acertadament no va voler acceptar.

Anònim ha dit...

kf, ya que no li han donat la platera, pos tu no li tregues una "D" probre.....

Anònim ha dit...

Si en totes les edicions s’hagués tingut el mateix criteri que aquest any, crec que més de la meitat de les plàteres no s’haguessin donat.

krusty ha dit...

És complicat!! les normes són les normes...però és cert q a la cursa de Muntanya lo recorregut se va allargar i per tant també los temps, sense canviar lo temps màxim d'arribada. Crec q això és un error de l'organització. Afegint a més una calor inhumana!! i tot i q deia q les normes són clares en casos concrets s'han de saltar i penso q es mereixia l'ensaladera!! i més sent l'únic q ho ha fet!! la idea de temps globals penso q és bona però llavors la logística seria més complicada ja q se necessitaria més persones, ja q s'estarien fent diferents proves a l'hora.

Evidentment, és la meua opinió!!

krusty ha dit...

És complicat!! les normes són les normes...però és cert q a la cursa de Muntanya lo recorregut se va allargar i per tant també los temps, sense canviar lo temps màxim d'arribada. Crec q això és un error de l'organització. Afegint a més una calor inhumana!! i tot i q deia q les normes són clares en casos concrets s'han de saltar i penso q es mereixia l'ensaladera!! i més sent l'únic q ho ha fet!! la idea de temps globals penso q és bona però llavors la logística seria més complicada ja q se necessitaria més persones, ja q s'estarien fent diferents proves a l'hora.

Evidentment, és la meua opinió!!

Anònim ha dit...

El problema ha estat modificar el recorregut i no tenir en compte que amb això s'incrementava el temps per finalitzar-ho. A les classificacions més de la meitat dels corredors superen les 4 hores. S'hauria de minimitzar la dificultat o augmentar el temps màxim sinó l'any que ve no hi haurà participants.

ernest ha dit...

Un altra qüestió com diuen els castellans es el "rasero" que utilitza la organització, pel que tinc entès (ja me corregireu si no es veritat) es que el cas de l’Enric a passat moltes vegades, i en aquella ocasió pel motiu que sigue es van donar les plàteres.
Vist lo que passa, potser quan algú ens digue que te una platera de finisher de la Cursa del Llop, li haurem de preguntar de quin any es, per que al igual que els vins, sirà de més o menys qualitat.

plus loan ha dit...

I like the way you wrote this kind of blog.


plus loan

Josep Gil ha dit...

Està be esta comparativa que heu fet dels temps, però us heu deixat que a part de la cursa de muntanya, també s’ha allargat la bici de carretera, amb lo que això representa per empalmar amb la següent prova, si compareu els temps de l’any passat amb els d’enguany veureu que hi ha més de 40 minuts de diferencia, i tampoc s’ha tingut en compte a l’hora d’ajustar els horaris.
Seguint amb les comparacions de temps i amb el que diu l’Ernest, respecte a la qualitat de l’anyada, només dir que dels 4 finishers de l’any passat, amb el recorregut d’aquest any només hagués acabat dintre de temps el Guillem Sancho.

Enric Boldu ha dit...

La cursa del llop. 2008



Sempre m’he imaginat la cursa del llop seguint les petjades d’un llop gris per tota la nostra geografia. Segurament la filosofia de la proba va per aquí i jo ho he llegit en algun lloc, i una molt bona idea dels organitzadors ha estat el pintar les petjades del que es va cruspir a la caputxeta vermella en molts dels trams per on passa la cursa.

Jo caracteritzaria la cursa en la categoria de agònica, entenent que busquem superar els límits físics, anteposant un objectiu esportiu a l’instin de supervivència que tantes vegades mos faria aturar. En fi, es lo que te tenir pocs problemes d’altra indole, suposo que el psicòleg les blog tant aficionat a la loteria ens donaria arguments freudians que ens ajudarien a entendreu.

Deixeu-me que us expliqui aquesta vivència als que us agraden les batalletes, als que no ja us anticipo, que va d’una historia en final feliç i que es un pel llarga.

Encara que aquesta cursa es la mateixa essència de les curses de fons i com a tal la soledat es la teva companya mes solidaria (jeje) sinó fos que tinc un munt d’amics acabar no hagués sigut possible.

A Ricardo, .

L’any passat ja vam fer junts els 180 km i va ser un goig. Aquest any ja feia mesos que m’ho deia quan ens creuàvem pel carrer, “este any tu a roda meua….. i a conservar …. Que tu ho fas tot…
Gracies Ricardo sense tu i els teus companys, els 200 Km haguessin sigut molt mes durs i sobretot avorrits, treure una mitjana de 30,2 arribant tota la colla junts, rient tantes vegades al principi, aguantant els ritmes al final per arribar tot junts i pera mi el portar-me embolicat com si fos el Lance Armstrong, QUIN LUXE. Gracies a tu i a tot el grupet.
Vam arribar en molt de temps, me’n vaig anar a casa me vaig dutxar ja ja, net que es un.
Me vaig canviar i cap al parc per començar els trenta i tants de muntanya.


A Toni (el marit de Leo) a Ramon (aquells dos dies DOMINATOR) i Joan Marc (el millor triatleta de l’aldea)

La cursa de muntanya ja la coneixia, l’any passat me va sortir en tres hores i vint, vaig caminar casi totes les pujades fins als molinets i corrent pels plans i de baixada el temps va lligar, aquest any com que havien asfaltat pràcticament tota la pista, l’organització havia variat una mica el recorregut buscant terra, per un rogle que jo no havia estat mai però que tornaré a veure’l i no patir-lo. El recorregut una mica mes llarg que l’any passat, mes dur, mateix temps… tenia 38 minuts de marge, no me ho vaig ni pensar, me trobava be, encara que havia de conservar, al dia següent la pujada al port i la btt……

Un cop mes a les muntanyes del coll de l’alba es va rondar la tragèdia. Tres del mig dia, una basca impressionant, la teva suor et far sentir que estàs ofegant-te en aquesta sauna sense porta ni interruptor de seguretat, vaig dels últims, als avituallaments racionen l’aigua, encara queden companys ens cursa, pocs, darrera meu i ells també necessitaran aquell didalet. Es per això que els amics que me van acompanyar en aquest tram van ser els que me van salvar. Al mig del no res senties a Ramon en la Dominator, o Toni en les seves filles oferint ànims i beguda isotònica. Joan Marc Cocacola fresca Light, ja t’arreglaré….. que’m vas vore sobrat de calories? Moltes gracies de part meva i del llop, que en aquesta cursa ja duia al costat explicant-me les ganes que tenia de girar cua cap a una cova fresqueta que coneixia ell. No el vaig deixar, havíem d’intentar entrar en temps.
Dalt de tot me trobo a Marga i a Rosa, aquesta marga es increïble, ha arribat fins aquí sense despentinar-se (je je trucos de dones), i Rosa? A Rosa encara li queden ganes de parlar, i a mi d’escoltar-les, no vaig tant mal, o si? Anem parant i arrancant, segons guanya el seny o les ganes, el seny avisa a les ganes: si us passeu no arribareu, les ganes no contesten, a la que poden apreten a córrer.

L’arribada a l’ampolla es sempre emocionant, allí sempre hi ha un munt de gent esperant-te, animant-te, me recorda l’Ironcat, però ara es nostre nostre.

El llop me mira, les piragües encara no han sortit encara que deurien haver-ho fet.

Joaquin de la organització me pregunta si surto o no surto, li dic que si, però que vaiguen, al cap i a la fi remar no es lo meu i en dos palades els perdo de vista.
- Però ¿sales o no?, ¿que piragua es la tuya?
- La verde



A Polet

Pera qui no el conegue, Polet es un tipo d’estos autèntics, cabells grisos arrissats, barba, d’aquelles que donen personalitat, sense edat, en pot tenir 48 però aquestes barbes et fan mes gran, i també en pot tenir 60 no mes i menys quan el veus remar.
L’any passat ja me va acompanyar un tros, i aquest any l’hi han assignat vigilar-me, deuen saber que lo meu no es remar je je .

Quan van donar la sortida vaig engegar el crono, pero seguixo dalt al “bar”. Quinze minuts mes tard jo estic remant.
Començo a navegar cap a el far del fangar els altres me porten ventatja, tampoc no conto en agafar-los, però si que vull que el meu temps real ho sigue des de la xiulada de sortida.

Arribar al far del fangar me costa 40 minuts, deu ser culpa del llop que va assentat al davant de la piragua, perquè en bona mar i nedant ho fet mes ràpid…. O serà que remar no es lo meu, lo llop ja me ho ha dit que a ell això no se li hagués ocorri’t mai, que en ell per remar no hi conte.

Arribem a Riumar en Temps de sobra. Polet, el Llop i jo, hem vist sortir la nit pel mar, espectacular, a terra encara dia, a la mar ja la nit, les tenebres se ho menjen tot. No fa por, pero et fa sentir petit.

Cap al hotel, a Dormir que dema ens hem d’aixecar a les 5, je je a això no m’acostumaré mai.


A la meva dona.

L’any passat aquesta va ser la meva darrera prova, una piragua massa bona, i un remer nefast vam aconseguir arribar fins a Amposta, i allí vam dir prou.
Arribar a Amposta aquest cop va ser fàcil, aquesta piragua dels de Benifallet que vaig comprar de segona ma, està clarament adiestrada, porta mes hores al riu palejada per neòfits que casi va sola, si no fos que es costa amunt...

A partir d’Amposta la imatge de la meva dona esperant-me al moll es prou com per tirar en davant, tinc que presentar-li al Llop, l’any passat no vam arribar però aquest li he promès que si i … BONA ES LA MEVA DONA COM PER NO ESTAR A L’HORA AL PUESTO.
En vint minuts de marge arribem a Tortosa, no vos explico res, son coses de parella. Beso els seus llavis, segur que acabo la cursa del llop.

Casi no tinc temps per canviar-me, la pujada a Caro esta a punt de començar i surten des de davant del parque.

En hora sortim.


A Toni

Tota la cursa al meu costat en bici, ara una mica de aigua, ara isotònica, ara cocacola, un gel, ara camina, ara corre. Vaja, un mestre. Ell te dos plàteres, el llop ja el coneix , no es diuen res saben que no es moment de distraurem, ara han d’estar per mi, per la meva cursa, per la meva Cursa del Llop.

La pujada a Caro son faves contades, hasta carreretes corrent, la pujada a trompades i un cop dalt a buscar el tiberi que munta la organització. Ja l’he fet al menys tres cops i sempre a tope, avui es diferent, avui he d’anar al ritme del llop, en arribar hem d’agafar la btt. Avui no es dia pera competir, nomes es dia per arribar en temps.

Arribo, ja no parlo en ningú, ja no me queda simpatia, he d’estalviar fins a l’últim gram d’energia, no tinc clar que en tingui prou. Els gels se m’estan acabant i les ganes també. El llop, ara mateix no el veig s’ha degut apartar entre tanta btt, no m’estranya, vaja bicicletes!!!
Toni me vol acompanyar, no li faig massa cas, porto un bon globo i serios dubtes de tornar a trobar el llop.

A Carles.

El vaig conèixer per Internet a un foro de triatló, desprès hem coincidit al Ironcat un parell de cops, i l’any que vaig fer l’Ironman de Lanzarote estàvem al mateix hotel.
Qualsevol de natros seria amic seu, lo que jo diria “un bon tio”
Havia vingut a fer la Cursa des de Manresa, però aquest any no podria ser, el llop se’l va deixar al pouet del amorós el primer dia i avui havia intentat la pujada a caro sense massa ànims….. vaja com per acabar-la!

En Carles ens va acompanyar mes de la meitat de la volta curta de BTT, es coneix millor els ports que jo. Te una plàtera del Llop i ho havia intentat dos cops mes crec recordar, encara que en tant poca sang al cervell es possible que no ho recorde be.

En els moments mes crítics, on seguir les petjades del Llop que fugia es feia mes difícil en Carles me feia historia de la mítica ensaladera, nomes 16 persones la tenen… 16 EN TOT LO MON ¡!!!!! Mai no estaràs tant a prop de tenir-la. Apreta les dents, corre que s’escapa dos pujades mes i costa avall el recuperes. En arribar a la cruïlla on decidíem si ho deixàvem o acabàvem ell va prendre la decisió per mi. L’Enric fa la llarga i acaba jo faig la curta. Mentre jo menjava ell me va canviar la roda de davant punxada. Com a la F1.
Tot i que li vaig demanar tres cops que m’acompanyes, que no em veia capaç d’acabar, molt encertadament me va dir que havia de fer-ho sol.

AL LLOP

Aquí només quedàvem ell i jo, i ara lluny de fugir s’esperava quan jo no podia, corria al meu costat, me feia anar espai a les baixades, a vore si ara que estem a punt d’arribar te’m fots de cap per una d'estes curves. La pujada a la mola es dura, però quan saps que desprès be la costa vall, es fa menys pesada. Planejar en btt per dalt la mola, a les 8 de la nit veient al llop corrent al teu costat, en la llengua penjant.
-Llop, com aguantes tant?
- Calla Boldú que’t sobren forçes?

Al portells udolant, cada corba del caragol, AUUUUUUUUU JA JA JA AUUUUUUUUU VINGA LLOP, AUUUUUUUUUUU

ANEM CAP A CASA.


Des de el Diumenge que vaig arribar no s’ha separat del meu costat, no se si ho farà. Jo hem sento orgullós de que hem vulgui acompanyar. Ara aixeca el cap i me mira, encara li penja la llengua a un costat, les orelles eixerides i a la nit quan jo i la meva família ens anem a dormir veig la seva silueta, marcant el seu territori on a mi m’ha deixat entrar


AUUUUUUUUUUUUUUU

lo manso ha dit...

C O L L O N S ! ! ! !