16 de juliol 2008

El triatló iron-terra de Riba-Roja d’Ebre i el diluvi.



Com que ja feia setmanes, fins i tot mesos, que no podia escriure cap crònica perquè no anava a cap cursa, ultratrail, marató, mitja marató, raid, sortida pel Port etc., etc. i, perquè no dir-ho, com que cada setmana he anat vivint les sortides de la gent de la UEC a través de les cròniques que pengeu al blog (cosa que em provoca un sentiment contradictori: per una banda, una passada perquè ho pots viure amb la imaginació, però, per l’altra, quina enveja que em fa!), semblava que a la fi em tocava explicar una sortida diferent.

En fi, anem per faena: dissabte passat me’n vaig anar a l’”Iron Terra” o Triatló de Riba-Roja. Dos km nedant pel riu (fent una mena de rectangle: pujada, creuament del riu, baixada i nou creuament del riu, dues voltes), 90 km de BTT i una ½ marató. Si no fos per la hipotètica calor, l’horari de començament era força còmode: a les 3 de la tarda. Per això, sense matinar gens i després dels preparatius, me’n vaig anar tot solet de l’Aleixar a Riba-Roja. Sense cap incident vaig arribar a la vila (on diuen que “la que no és p..., és bo...”), vaig recollir el dorsal i me’n vaig anar a dinar a la que deien “pasta party”. Res, el restaurant de les piscines, uns macarrons bullits amb salsa “quetxup” pel damunt i, el pitjor, d’un antipàtic per posar-se a córrer i desaparèixer.

Després del dinar, com passa en aquests casos: la preparació, els nervis, a vore si em deixo això, allò, que ara me’n vaig cap al riu en boles, que ara em diuen que millor que em posi el neoprè perquè l’aigua està freda, mon cunyat que em pica per preguntar-me si estic nerviós, etc. etc. Total, que el dia començava a ennegrir-se una mica més, però tots els inconscients ens vam dirigir cap al Club Nàutic. El personal, quasi tots semblaven professionals i súper ben equipats amb els seus noeoprens sencers i el mallot de triatló per a tot. Jo, un rústic, amb un neoprè de màniga curta i pantalons curts. Però re, em vaig tirar a l’aigua i bé, estava fresqueta, però amb el meu ½ neoprè estava de fàbula. Vaig aprofitar per acabar de preguntar què havíem de fer (havia arrbat tard al briefing, que havia estat una mica caòtic) i vaig parlar amb la figura més mítica d’aquest triatló: Matias Rivera, un bilbaí de 53 anys, que cada any hi ha anat i, fins i tot, feia l’iron man (quan el feien: 4,5 km nedant, 180 BTT i 1 marató), malgrat quedi quasi sempre el darrer, ell mai no falla.

Van donar la sortida i vaig fer una primera volta també una mica caòtica, sobre tot al rebre (i també donar) patades i enfonsades dels col·legues anònims (no ens veiem les cares). Però la segona volta vaig agafar una mica més de ritme i vaig arribar força bé, tot i que no se el lloc ni el temps (crec que vaig fer uns 30 m). Al sortir vam haver de fer més d’1 km. corrent per anar a buscar la bicicleta a la plaça de l’Església i amb el neoprè al damunt. Vaig arribar a la transició i, tal com era d’esperar, ja em van començar a passar gent per la meva lentitud en canviar-me. Vaig agafar la bicicleta i deseguida vaig notar el cansament del nedar, però les coses es començaven a posar al seu lloc natural: m’anaven avançant i jo anava perdent llocs. Mentrestant, el cel encara es tornava més negre i jo content de no tenir massa calor, pensant que encara que acabaria dels últims, però acabaria gràcies a la fresqueta.

Amb aquesta tonteria al damunt, em vaig fotre una santa hòstia en un tomb (i això que hauria d’haver caigut en un tram de trialera molt més difícil), però res, soc molt jove i àgil i per això vaig continuar. Ara, al cap de cinc minuts, sense ni avisar, va començar a caure un diluvi de co...Llamps, trons, vent i pluja a dojo. Camins que es van cobrir, en un tres i no res, en un rierol i un fangar. Gent que s’amagava on podia i la majoria que seguíem com podíem. Abandonar? Ni pensar-ho. Jo, com a mínim, com que vaig haver de baixar el ritme, em vaig començar a sentir amb energíes i tenia claríssim que calia seguir. Però.. estic a punt d’acabar la primer volta i ens diuen que es suspèn el tram de bicicleta i, a més, ens fan passar per un tram que estava tot enfangat. Mai havia passat entremig de tant de fang. No hi havia manera d’aixecar la bici i quasi no la podia moure del lloc. Allí vaig conèixer un dels pocs ebrencs de la cursa (ara no recordo el nom, però com que llegirà la crònica-espero- ens ho podrà dir): un calero aventurer, que ha de sortir a la foto que enviaré amb aquesta crònica.

Després d’haver passat aquest infern, quan vam arribar als boxes, ens vam trobar als senyors i senyores jutges que no sabien què fer, però ens van dir que la cursa la consideraven acabada i que no calia seguir. No obstant això, alguns havien seguit i la gent es va començar a rebotar, especialment els que havien vingut de lluny (francesos, bascos, andalusos, madrilenys, catalans del nord, etc.). Però ja havia parat de ploure i la gent tenia ganes de competir o, alguns com jo mateix i el calero, de continuar fent exercici. Per això, la majoria vam passar dels jutges i vam sortir a córrer la mitja marató. El calero em va acompanyar dues voltes i vam poder fer petar la xerrada (fins que el va venir a buscar la seva dona). Després vaig continuar dues voltes més tot sol, però sense cap problema, ja que el recorregut era força planer i el temps molt agradable.

No sé en quina posició vaig acabar, però després d’haver-me trobat la tovallola i quasi tota la roba mullada als boxes i una dutxa freda reconfortant, vaig anar a acomiadar-me de l’organitzador, l’Albert López, i, sorpresa! Em va dir que tenia un premi per a mi, ja que havia quedat el primer (de la meva edat, eh!) a la sortida de natació, l’única prova que havien pogut comptar. Bé, com que no estic gens acostumat a rebre aquests premis i encara que no pugés al podi (no sé ni si n’hi va haver), a mi ja em va anar bé, com a mínim una alegria després de la decepció.

Bé si trobeu la crònica massa llarga, ja ho sabeu, no hi ha cap obligació de llegir-la. Ja sé que no és comparable a l‘esforç que va fer Boldú a la Cursa del Llop (a qui, per cert, aprofito per felicitar-lo de la forma més sincera, ja que va fer una demostració d’esforç i tenacitat increïble) o algunes de les sortides que feu la gent de la Uec, especialment quan arribi la ultra trail, però ja sabeu que de mica en mica, s’omple la pica! Fins aviat!

By Pep Anglès

10 comentaris:

roquetero69 ha dit...

Xeic republicà!! cada vegada em sorprens més i més!!! L'enhorabona per haver-la pogut fer tota (si no haguessin suspès la bici l'hauries acabat ni que fossa amb fang als sobacos...).
Per cert, bona crònica tu, llarga sí, però pel tipus de prova també s'ho mereix!!
I el premi? segur que no posa Xè concurs de guinyot de ribaroja? jeje
Repeteixo: enhorabona, tiu!!

Anònim ha dit...

Xeic, també republicà! Tenim pendent la sortida per Paüls i crec que també m'apuntaré a la teva proposta de la Galera (ara que amb els pèls blancs que tinc no sé si colarà que surti amb el Nil). Gràcies pel "complit", però el mal rotllo va ser que no ens van deixar acabar. Ni tan sols he aconseguit trobar els resultats en lloc. Els premis (doblat) van ser dues estatuetes de vidre i la semarreta m'esperava una altra cosa, però al mnys em va servir per fer aquest rotllo de crònica (ara n'hi ha que em guanyen, pocs, però n'hi ha).

No sé si ho he entès ve, però també vas anar a la Núria-Queralt?

Per cert, aquest dijous tampoc podré venir, estaré sol amb els crios.
Fins aviat.
Pep

Anònim ha dit...

Ja sé els resultatsdel triatló,només han comptat la natació. Vaig fer 31.31, en la 19a posició de 72. Les explicacions del que va passar i els resultats estan a http://www.triatlo.org/08result/08tribarojai.pdf

Chasqui ha dit...

Enhorabona, per l'iron-fang!!! No la coneixia aquesta modalitat, però has triomfat.
Salut

Anònim ha dit...

Tinc la sensació que tu encara vas triomfar més pel Machu Pichu. A vore si puc venir la setmana que ve a córrer i podm fer petar la xerrada. A partir de l'agost em trasllado a l'Aleixar i després...ens haurem de veure a les curses.

Per cert, crec que també vas triomfar en un curs que vas fer.

Pep

Enric Boldu ha dit...

No sabia d'aquesta faceta teva. Llastima que aquest any l'Ironterra ha tingut greus problemes organitzatius, que pel que explique va començar ja en els macarrons amb quetchup.... dessatròs. He llegit un altra crònica http://tonicendon.blogspot.com/2008/...ebro-2008 explicant el mateix que tu però molt menys benèvola amb els organitzadors.
Felicitats per la crònica, per pair tant be una cursa tan mal portada. Sort a la propera, si t'engancha això del triatló "aeròbic" encara queda estiu i alguna que altra prova per tornar-ho a provar, que surti mes bon temps i que la puguis fer sencera, i ja si t'en vas en premi un altre cop, exit complert.

Felicitats

puça ha dit...

felicitats pel triterra que has pogut acabar, deu ni do quin xafarancho per a renta, la dona estaria contenta quan vas arribar tant netet.

Anònim ha dit...

No en faig gaires de triatlons, un o dos a l'any o ni això. L'únic que se'm dóna una mica bé és nedar, però la bici...(i de muntanya,no de carretera). La qüestió és que xalem amb el que fem.

Puça, no vaig tenir pas gaire mèrit, ja que el problema va ser que no la va poder acabar ningú i jo menys. Com que només vaig fer una vintena de Km. de bici, per això vaig poder fer bé la mitja marató, però que ja no comptava. Si arribo a fer els 90 km, no sé com hagués acabat, tot i que crec que l'hagués acabat encara que fos arrossegant-me.
Pep

Macià ha dit...

Pep enhorabona, sóc el calero que et va acompanyar, je,je, en el diluvi universal de la ribera.
A veure si coincidim en alguna altra.
Felicitats.

Anònim ha dit...

Hola Macià, ara ja sabia el teu nom perquè resulta que tenim una coneguda comuna: una veïna teva que treballa amb mi, suposo que ja t'ho haurà dit. Quan li vaig ensenyar la foto et va conèixer deseguida.

Si esperem que poguem coincidir amb alguna de les curses. Vés donant cops d'ull al blog.

Fins aviat i també felicitats (que tu vas fer el mateix).

pep anglès