Càstig diví

El Nostre Senyor dels Ports m’ha castigat. I com diria aquell: he entès lo missatge.
Sent el líder, i membre únic sinó de què seria lo lider, del corrent crític de Reasfaltem.cat he rebut amb tota la força imaginable el càstig de la mare naturalesa. El conegut com a Senyor del Mazo m’ha fotut un hòstia quan estava gaudint al màxim de la magnífica cursa d’ahir al mig de la Punta de l’Aigua. Una de les 3 “pàjares” més potents de la meva vida...
Però ara he vist la llum. Ja sé de què aneu.



És una cosa diferent del que em pensava. Em faltava entendre la filosofia.
I ahir vaig tenir temps per a la reflexió íntima sobre els meus errors. Potser em feia falta entendre-ho en un paisatge com el d’ahir a la cursa d’Els Ports. S’aproxima la reconciliació, contranatura, entre ambdós bandos. Lo Llop mos espera.

Vull felicitar abans que res a tres col•lectius que ahir van brillar més que el sol: l’organització per haver una cursa del més alt nivell (quan vulgueu Copa del món); a tots els atletes de la UEC perquè fem molt de goig i, si m’ho permeteu, especialment al Kiko, Albert, Ahmed, Òscar i a Reyes, Montserrat, Mònica (per fer dels 10 primers en aquesta cursa s’ha de treballar molt dur); i el tercer un senyor gran que anava en una càmera de vídeo que estava a totes bandes (se li hauria de donar tot lo fato de la bossa del corredor perquè o jo tenia al•lucinacions, la qual cosa no és descartable donant l’estat em què em trobava, o aquest bon home va fer tota la cursa, de fet quan em faltava un quilòmetre em va adelantar com un raig!). Per cert, o vaig tenir més visions o en un moment de la cursa em vaig creuar amb el mític Quico Soler, guanyador de múltiples curses de muntanya a finals dels 90 i director de la revista Trail (i no sé si és l’entrenador del Just Sociats).

I la cursa, la vaig trobar dura sense passar-se comparant-la amb d’altres curses de muntanya. En poc més de 12 quilòmetres et creues amb tota mena de paisatges i clima. Fred i suor. En algun punt, sinó s’assemblava a Zegama (Elena, estem esperant la teua crònica) poc li faltava pel munt de gent animant en lloc inverosímils. Paisatges que per als que no anem massa al Port (i això és un pecat) gairebé m’emocionaven (sense lo gairebé) i una baixada final que deu de ser xaladora, xaladora, xaladora...pels que la van fer corrent. Perfecta baixada per una cursa com esta, que et deixa les cuixes toves i poc àgils per a virgueries...una fita al calendari!. I no m’estranya que s’apuntin més de 400 persones. I perquè n’hi ha un munt que ni s’ho imaginen lo guapa que arriba a ser. D’aquí uns anys això serà per invitació!.

Felicitats a tots i totes per la feina feta!

Sinto Carla Muntanyola